Tot i que la varietat estàndard de la llengua també pot donar cabuda a certs matisos dialectals o regionals, en benefici de la unitat, de la neutralitat i de la formalitat cal prescindir sistemàticament tant de formes poc esteses i de dialectalismes sense prestigi o que no formin part de la tradició escrita com de mots o expressions considerats col·loquials o vulgars. En serien exemples clapar per dormir; "corretgir" per corregir; dos (o "dugues") per dues; "fagi" per faci; "llògic" per lògic; mitat per meitat; pencar per treballar; "poguer" per poder; "radere" per darrere; "sapiguer" per saber; sigut o set per estat; tindre per tenir; vindre per venir o "volguer" per voler, entre d'altres.