L'apòstrof

L'apòstrof és un signe gràfic consistent en una coma volada (') —i no pas en un accent— que serveix per assenyalar l'omissió d'alguna lletra. Un apòstrof no pot quedar mai tot sol a final de ratlla.

Norma general 

  • Article el. S'apostrofa sempre davant de vocal o d'hac no aspirada, excepte davant de i o de u inicials consonantitzades. 

l'antropòleg; l'hàmster; l'estranger; l'heroi; l'informador; l'hidroavió; l'oferiment; l'home; l'ull; l'húmer 

Però: el iode; el hiat; el iogurt; el uadi; el ioga; el io-io; el hobby

  • Article la. S'apostrofa sempre davant de vocal o d'hac no aspirada, excepte davant de o de u àtones o consonantitzades. Com a excepció a aquesta norma general cal assenyalar els pocs casos en què per raons de pronunciació i de claredat comunicativa s'evita de fer l'apòstrof. Són els següents: a) davant de lletres i de noms de lletres: la a, la o, la ena...; b) davant de les paraules que comencen pel prefix a-, com per exemple la anormalitat; i c) en alguns altres casos, com per exemple la una (quan es tracta de la indicació horària), la ira o la host

l'ànima; l'habitació; l'elecció; l'hèlix; l'Índia; l'hidra; l'organització; l'homilia; l'ungla; l'hulla 

Però: la intimitat; la història; la iaia; la hiena; la universitat; la humanitat; la hippy; la a i la ema; la amoralitat; la asimetria; la una; la ira; la host

  • Preposició de. S'apostrofa sempre davant de vocal o d'hac no aspirada, excepte en els casos següents: a) davant de vocals consonantitzades: de iode, de Huelva...; b) davant de lletres: de m, de a. Sí que s'apostrofa, però, davant dels noms de lletra: d'ema, d'ela; i c) en aquells casos, poc nombrosos, en què puguin produir-se confusions: de asimetries, de anormalitat

d'amistat; d'handbol; davant d'ela i d'ema; d'herència; d'instrucció; d'història; d'ortografia; d'Holanda; d'universalisme; d'humitat 

Però: de hardware; de Hollywood; de iogurt; de Huelva; davant de a i de e; de asimetries

 

Davant de cometes, de cursiva i de negreta

  • Article el. S'apostrofa sempre, d'acord amb la norma general. 

la publicació de l'"Informe tècnic 1994" coincideix amb...; els tripulants de l'Apollo XI van ser els primers homes que van trepitjar la Lluna

  • Article la. S'apostrofa sempre, d'acord amb la norma general. 

l'"actuació" del president va ser deplorable; va insistir que aquella era l'última vegada que ho repetia

  • Preposició de. S'apostrofa sempre, d'acord amb la norma general. 

la mesa va qualificar d'"innecessària" la repetició de les votacions; el significat d'ostentar; la primera estrofa d'Els segadors; segons informacions d'última hora...

 

Davant de noms propis

  • Article el. S'apostrofa sempre, d'acord amb la norma general. 

l'Aquàrium; l'Institut Lluís Vives; l'Avui de la primera època; l'UPFlaix; l'International Herald Tribune

  • Article la. S'apostrofa sempre, d'acord amb la norma general. 

l'Escola Superior de Comerç Internacional; l'Illa Diagonal; l'Organització Mundial de la Salut 

Però: la Universitat Catalana d'Estiu

  • Preposició de. S'apostrofa sempre, d'acord amb la norma general. 

els membres d'El Tricicle; els espectacles d'Els Joglars; les tertúlies d'Els Quatre Gats; el director d'El Triangle; el guionista d'Un hivern a Mallorca; els lectors d'El 9 Nou; la seu social d'Edicions 62; l'editor d'El Temps

 

Davant de sigles i d'acrònims

  •  Article el. S'apostrofa sempre, d'acord amb la norma general, davant de sigles i acrònims que comencen amb vocal o amb consonant el nom de la qual comença amb vocal, tant si es llegeixen lletrejant com si es llegeixen com un mot. 

l'ADN; l'FBI; l'FMI; l'HCPB; l'IEC; l'Incavi; l'INEFC; l'Intelsat; l'IPC; l'IVA; l'LSD; l'MDT; l'MSI; l'SCT; l'SPGA

  • Article la. S'apostrofa sempre, d'acord amb la norma general, davant de sigles i acrònims que comencen amb vocal (excepte i u àtones) o amb consonant el nom de la qual comença amb vocal, tant si es llegeixen lletrejant com si es llegeixen com un mot. 

l'AIT; l'EGB; l'Europol; l'FM; l'HEF; l'MTV; l'NBA; l'OMS; l'ONU; l'RDA; l'SNCF; l'UCE; l'UMI; l'URSS; l'UCA

Però: la BMW; la IBM; la IFIP; la Interpol; la ITV; la UAB; la UE; la UGT; la UNESCO; la UPC; la UPF

  • Preposició de. S'apostrofa únicament davant de sigles i acrònims que comencen amb vocal, tant si es llegeixen lletrejant com si es llegeixen com un mot. 

d'ADIGSA; d'Enpetrol; d'ESADE; d'IBM; d'OSHSA; d'UNICEF 

Però: de FM; de HB; de MTV; de STEP

 

Davant d'essa líquida 

  • Article el. S'apostrofa sempre. 

l'Sporting de Lisboa; l'snack-bar de la cantonada; l'stop de la cruïlla; l'Sputnik; l'Stratford-on-Avon que Shakespeare va conèixer; l'star-system

  • Article la. No s'apostrofa mai. 

la Scala de Milà; la Schola Cantorum de París; la Stasi

  • Preposició de. No s'apostrofa mai. 

el conjunt megalític de Stonehenge; una composició de Stravinsky; l'obra de Steinbeck; el teorema de Stokes

 

Davant de topònims

  • Article el/es. S'apostrofa sempre, d'acord amb la norma general, en el cas de topònims catalans o de topònims estrangers adaptats al català. En canvi, l'article masculí dels topònims estrangers no adaptats s'escriu amb majúscula inicial i en la seva forma original. 

l'Alguer; l'Alt Camp; l'Eixample; l'Hospitalet de l'Infant; l'Urgell; s'Arenal (Palma); s'Estany d'en Mas (Manacor) 

Però: El Álamo (Texas); El Escorial; Le Havre

  • Article la/sa. S'apostrofa sempre, d'acord amb la norma general, en el cas de topònims catalans o de topònims estrangers adaptats al català (menció a part mereix, però, el topònim la Haia, que tot i haver estat adaptat al català és preferible no apostrofar per motius de pronunciació). En canvi, l'article femení dels topònims estrangers no adaptats s'escriu amb majúscula inicial i en la seva forma original. 

l'Alta Cerdanya; l'Ametlla de Mar; l'Espluga de Francolí; l'Havana; s'Horta (Felanitx); s'Alqueria des Comte (Sóller) 

Però: La Aurora (Veneçuela); La Spezia; La Valletta (Malta); L'Île-d'Yeu (França)

  • Preposició de. S'apostrofa sempre, d'acord amb la norma general, davant dels noms de lloc, tant catalans o adaptats al català com estrangers no adaptats, que no duen article. 

d'Alcanar; d'Esterri de Cardós; d'Hongria; d'Oxford; d'Urtx 

Però: de Harlem; de Houston; la ciutat de Stevenage

Pel que fa, però, als topònims que comencen per l'article el/els (o per la variant baleàrica es), cal fer la distinció següent: en el cas de topònims catalans i de topònims estrangers adaptats al català es fa sempre la contracció amb l'article (del, dels, des), mentre que en el cas de topònims no catalans i no catalanitzats s'apostrofa sempre davant de l'article, que manté la majúscula inicial. 

del Caire; del Masnou; del Port de la Selva; dels Alamús; dels Alfacs; des Castell; des Canutells 

Però: d'El Puerto de Santa María; d'El Salvador; d'El Escorial; d'El Paso

 

Davant de xifres 

  • Article el. S'apostrofa sempre davant d'aquelles xifres, tant aràbigues com romanes, que es llegeixen amb vocal inicial. 

l'1 de març; l'XI Festival de Cinema Alternatiu; l'11,2% de respostes

  • Article la. S'apostrofa sempre davant d'aquelles xifres, tant aràbigues com romanes, que es llegeixen amb vocal inicial. 

l'11a. edició del manual; l'XI Cursa Popular 

Però: la 1.00 de la tarda/de la matinada

  • Preposició de. S'apostrofa sempre davant d'aquelles xifres, tant aràbigues com romanes, que es llegeixen amb vocal inicial. 

d'1 de maig a 15 de novembre; d'11.00 a 13.00 hores; un total d'1.300.000 visitants
 

 

Davant d'hac aspirada

  • Article el. No s'apostrofa mai. 

el holding; el hardware; el hinterland; el hobby; el Hollywood de mitjans de segle

  • Article la. No s'apostrofa mai. 

la hawaiana; la hippy

  • Preposició de. No s'apostrofa mai. 

de Hawaii; de Hamilton; de hardware; de Hegel

La preposició a davant d'infinitiu

La preposició a s'utilitza per introduir: a) infinitius dependents sense valor temporal (l'acusat insisteix a proclamar la seva innocència); b) infinitius amb valor d'obligació o de necessitat (no hi ha res a fer; a emplenar per la persona interessada); i c) opcionalment, infinitius dependents dels verbs sentir i veure (ho he sentit [a] dir). 

si en voleu més informació, no dubteu a telefonar-nos; va accedir a rebre'ns; només pensa a fer vacances; no tinc res a dir sobre aquest afer [i no pas "no tinc res que dir..."]; l'he vist (a) venir; n'he sentit (a) parlar

En canvi, és incorrecta la construcció + infinitiu amb valor condicional, que cal evitar recorrent a expressions com ara si nollevat quesi és possible o d'altres de similars. 

vindré, llevat que plogui [i no pas "...a no ser que plogui"]; si pot ser, ho acabarem avui mateix [i no pas "a poder ser..."]; si hem de jutjar-lo pel que diu... [i no pas "a jutjar pel que diu..."]

La preposició de davant d'infinitiu

Davant d'infinitiu, la preposició de pot ser obligatòria, opcional o incorrecta, segons el cas. 
 

De obligatori 

La preposició de davant d'infinitiu és obligatòria quan el verb principal s'usa intransitivament o quan regeix aquesta preposició (parlar de, recordar-se de, oblidar-se de, deixar de, abstenir-se de, estar-se de, privar-se de...) i, també, en el cas dels verbs dir (en el sentit de "proposar"), i mirar i veure (en el sentit de "procurar"). 

parlàvem d'anar de vacances; vaig oblidar-me de venir; va deixar d'assistir a classe; es va abstenir de beure alcohol; els vam dir de reunir-nos a la sala de juntes; mireu de tenir-ho enllestit abans de divendres

Un altre cas en què la preposició de és obligatòria és davant de l'infinitiu emfàtic, que s'anteposa al verb principal. 

d'anar-hi, hi anirem; de moment, però, no us puc assegurar quan

 

De opcional

Es poden introduir amb la preposició de aquells infinitius que fan de complement directe o d'atribut de verbs que expressen projecte, desig o voluntat. Actualment aquest ús de la preposició de és vacil·lant, ja que en alguns casos sembla que és més usual o fins i tot més necessària (verbs com ara aconsellar, demanar, exigir, pregar, proposar, provar, recomanar, suggerir...) que en d'altres (verbs com ara acordar, decidir, desitjar, esperar, oferir, permetre, prohibir, prometre, refusar...). 

Com a recomanació general, però, en els documents i escrits de registre més marcadament formal és preferible utilitzar la preposició de, mentre que en els escrits de caràcter més general es pot ometre. Sigui com sigui, convé saber que aquestes construccions poden alternar amb la construcció que + subjuntiu, de significat equivalent i més pròpia del llenguatge general (ens van aconsellar [de] sortir d'hora, o bé ens van aconsellar que sortíssim d'hora). 

ens va suggerir (d') anar-hi plegats; va provar (de) fer-se a la mar; no es pot permetre (de) comprar-se un pis; han decidit (de) presentar-se a les eleccions; ha promès (d') ajudar-nos; li han prohibit (de) fumar

Un altre cas en què la preposició de és opcional és davant d'aquells infinitius que fan de subjecte de l'oració i van posposats al verb. Com a recomanació general, però, en aquest cas és preferible ometre sistemàticament la preposició. 

és aconsellable esperar fins demà [millor que no pas és aconsellable d'esperar fins demà]; no m'agrada parlar-ne [millor que no pas no m'agrada de parlar-ne]; fa goig sentir-la cantar [millor que no pas fa goig de sentir-la cantar]

 

De incorrecte

La construcció de + infinitiu amb valor condicional és totalment incorrecta (com també ho és, en aquest mateix sentit, la construcció a + infinitiu); les frases correctes equivalents es construeixen amb el si condicional o amb les expressions en cas de o en cas que

en cas que fos cert, caldria prendre mesures [i no pas "de ser cert, caldria prendre mesures"]; si ho hagués sabut, t'ho hauria dit [i no pas "d'haver-ho sabut, t'ho hauria dit"]

La preposició en davant d'infinitiu

La construcció en + infinitiu només té valor temporal, i és sempre equivalent a la construcció quan + verb conjugat, i per tant intercanviable amb aquesta (en veure'm, quan em va veure). Convé remarcar, d'altra banda, que la construcció al + infinitiu és incorrecta en català, o si més no inadequada en registres formals. 

en accedir al càrrec es va comprometre a servir fidelment la institució; en conèixer els resultats el guanyador va mostrar la seva satisfacció; en sortir de la reunió les parts es van felicitar per l'acord a què havien arribat

Per tant, és totalment incorrecta la construcció en + infinitiu amb valor causal, que s'expressa amb locucions com ara pel fet que o com que. D'acord amb això, una frase com per exemple en ser major d'edat va poder entrar-hi sense problemes vol dir quan va ser major d'edat va poder entrar-hi sense problemes, i no pas "com que era major d'edat...". 

com que no hi havia quòrum, es va haver d'ajornar la reunió [i no pas "en no haver-hi quòrum..."]; pel fet de no ser ciutadà de la Unió Europea, es va haver de sotmetre a rigorosos controls duaners [i no pas "en no ser ciutadà de la Unió Europea..."]

L'article personal

En registres formals, els articles personals el i la només s'han d'utilitzar davant, si és el cas, del tractament genèric o protocol·lari que correspongui a una persona, però no pas davant del nom i cognoms d'una persona introduïts directament. Convé recordar, d'altra banda, que tampoc no s'han d'utilitzar els articles En i Na com a tractaments de respecte (en el que vindria a ser un equivalent del Don/Doña castellà), ja que aquest ús es considera arcaic. 

la Sra. Anna Cadafalch és la nova secretària en funcions; el prof. Pous és un dels autors d'aquest informe; el Molt Honorable Senyor Joan Reventós i Carner, president del Parlament de Catalunya 

Però: Isabel Puig i Pere Antich han estat nomenats vocals de la Comissió; Pompeu Fabra va codificar i normativitzar la llengua catalana; Macià i Companys van ser presidents de la Generalitat de Catalunya

En canvi, en situacions informals i col·loquials pròpies del llenguatge oral, en què es designen les persones únicament pel nom de pila i, eventualment, pel nom i el cognom o cognoms, cal referir-s'hi sempre amb els articles personals el o en per al masculí (el Lluís; l'Andreu; en Jaume) i la —na es considera dialectal, propi del baleàric— per al femení (la Núria; l'Anna).

Repetició de l'article i de la preposició en les enumeracions

Com a norma general, en les enumeracions és preferible repetir l'article o la preposició dels diversos elements que hi intervenen, especialment quan tenen nombre, gènere o forma diferent. Amb tot, quan els elements d'una enumeració tenen una relació molt estreta o quan es tracta d'enumeracions molt llargues, és preferible no fer aquesta repetició. 

el ponent va insistir en la claredat, el rigor i l'oportunitat de l'obra analitzada; es van signar convenis de cooperació i d'intercanvi amb universitats de Bèlgica, de França i dels Estats Units; aquesta oficina es dedica a recollir i a tramitar els suggeriments i les queixes dels ciutadans 

Però: aquesta empresa té sucursals a França, Dinamarca, Alemanya, Irlanda i el Regne Unit; cal entendre el procés de concepció, redacció, edició i difusió de l'obra en el seu context temporal

Sobre, sota, davant, darrere, dins i vora + de

Els adverbis sobre/dalt/damunt, sota/davall/dessota, davant, darrere, dins/dintre i vora utilitzats com a preposició poden anar seguits o no de la preposició de. Cal tenir en compte, però, que les locucions que en deriven —a dalt de, a sobre de, per damunt de, a la vora de, per sota de, al darrere de— han de dur obligatòriament la preposició de.

 

Ús obligatori de la preposició de

Els adverbis sobre/dalt/damunt, sota/davall/dessota, davant, darrere, dins/dintre i vora han d'anar seguits de la preposició de quan no precedeixen immediatament el seu complement (davant mateix de l'església) o quan el complement és un pronom personal (darrere de mi, davant de vostè), cas en què s'acostuma a substituir per la forma de possessiu, sense preposició (darrere meu, davant seu).

 

Ús opcional de la preposició de

En la resta de casos l'ús de la preposició de és opcional, i sovint la tria d'una o altra forma depèn del registre (en registres marcadament cultes és preferible ometre la preposició), del grau de fossilització o d'ús d'una forma determinada i, també, de les preferències personals. Sigui quina sigui la forma triada, cal mantenir-la sempre al llarg d'un mateix text, tot respectant, però, la forma consagrada per l'ús en expressions i locucions (ploure sobre mullat, sota la capa del sol...). 

ho vam trobar sobre (de) la teva taula de treball; vam desar els diccionaris dalt (de) l'armari; vam posar una cosa damunt (de) l'altra; es va amagar sota (de) la taula; ens vam aturar a descansar davall/dessota (d') un arbre; tots els ciutadans són iguals davant (de) la llei; vam aparcar just darrere (de) casa; vam guardar l'informe dins/dintre (de) l'armari; vam llogar una casa vora (d)el mar

Ús de les preposicions per i per a

Per motius de claredat i de simplicitat, seguim la normativa d'ús de per i per a en tots els casos excepte davant d'infinitiu, per considerar que en aquest punt és excessivament complexa i que no resol de manera clara i inequívoca tots els casos. 

Utilitzarem, per tant, la preposició per:

  • davant d'infinitiu (queden moltes coses per fer; han editat un llibre per vendre'l entre els estudiants); 
  • per introduir complements nominals que indiquen causa, motiu, instrument, mitjà o manera (ho ha fet per respecte; t'ho enviaré per fax; em va reconèixer per l'abric; treballa per una causa justa); 
  • en les oracions passives, per introduir el complement agent (el conductor ha estat escridassat per la gentada; el president anava acompanyat per dos alts funcionaris); 
  • per introduir determinacions d'espai (vam passar per la plaça del poble; vam accedir a l'edifici per la porta del darrere; estava de cap per amunt); 
  • per indicar la durada d'una acció i per introduir els mesos de l'any i les festivitats (hem vingut per una setmana; serem amics per sempre; el van contractar per dues temporades; per Nadal, cada ovella al seu corral; els amics van arribar per l'octubre; per Sant Jordi sovint plou); 
  • per expressar valor, preu, distribució (dos dies de festa per mes treballat; un tant per cent molt elevat; un escorcoll casa per casa); 
  • per expressar bescanvi, substitució, amb el valor de a canvi de, en comptes de (com que no hi podia anar, hi vaig anar jo per (compte d') ell; avui dia per mil pessetes no et donen ni quaranta francs); 
  • per introduir complements predicatius, amb el valor de com a, en qualitat de (no vam obtenir per resposta sinó el seu silenci; els han donat per desapareguts; ho pots donar per fet);
  • per expressar favor, consideració o dependència, amb el valor de a favor de, en consideració de, si depèn de (finalment ens vam decantar per la teva proposta; es conserva força bé, per l'edat que té; només ho faig per tu; per mi, ja us ho podeu ben quedar);
  • en verbs que regeixen la preposició per i en expressions i locucions ja fixades per l'ús, llevat que introdueixin una noció de finalitat o destinació (en Joan va per feina; m'han pres per un ximple; no està gens per tu, aquest noi; tothom la té per molt bona professional; sospira per una casa nova; el jutge va tenir per bé que s'inclogués aquella prova en el sumari; no ho tens gaire per la mà, això; cada dos per tres hi ensopegues; no n'hi ha per tant; tant per tant, que no vinguin). 


Utilitzarem la preposició per a

  • davant de complements nominals que indiquen finalitat, destinació o objecte, d'una banda, o adequació, opinió o punt de vista, de l'altra (és una recepció privada per als socis de l'entitat; han portat això per a tu; és un vehicle per a climes freds; s'ha posat en marxa una campanya per al reciclatge de les deixalles domèstiques; per a mi no hi ha dubte que cal continuar; un tren per a París); 
  • per introduir una noció de temps, especialment referida al futur (ho necessito per a avui, i no per a demà; vam quedar per a dijous al vespre; digues per a quan ho vols; ens van citar per a l'endemà a les tres en punt; deixa'n una mica per a després; tot és a punt per a quan nevi).