Considerem el perfet perifràstic (va parlar, vam negociar) més propi del registre estàndard que no pas el perfet simple (parlà, negociàrem), que generalment es considera més propi de registres dialectals o marcadament cultes. Per aquest motiu, com a norma general utilitzarem el perfet perifràstic. Tanmateix, si per algun motiu s'utilitza la forma simple, aquesta no s'ha de barrejar en un mateix text amb la forma perifràstica, excepte per a la primera persona del singular, en què s'utilitza sempre la forma perifràstica. 

El perfet perifràstic es construeix amb la forma conjugada del present d'indicatiu del verb anar —amb adaptació analògica de la primera i de la segona persones del plural— i l'infinitiu del verb de què es tracti. Cal tenir present que la forma estàndard de conjugar l'auxiliar en aquestes construccions és la següent: 

(jo) vaig + infinitiu 
(tu) vas 
(ell) va  (nosaltres) vam 
(vosaltres) vau 
(ells) van

Per tant, en textos formals cal prescindir de qualsevol altra forma (com ara vàreig/vaic/vai, vares, vàrem/vem, vàreu/veu i varen), que considerarem d'abast regional o dialectal i, per tant, impròpies del registre estàndard.

En registres formals, el verb haver-hi no ha de fer la concordança amb els complements. 

actualment hi ha molts cotxes que duen coixí de seguretat de sèrie [i no pas "...hi han molts cotxes..."]; a la reunió hi havia representants de tots els estudis [i no pas "...hi havien representants..."]; hi ha moltes persones interessades en aquest tema [i no pas "hi han moltes persones..."]

Aquest verb té tant per a l'infinitiu com per al gerundi dues formes principals: ésser (o esser) i essent, pròpies de registres dialectals o marcadament cultes, i ser i sent, més pròpies del registre estàndard i que per aquest motiu preferirem. Pel que fa al participi, com a norma general preferirem estat, d'àmbit més general, a sigut. Les formes set, esset o segut, per la seva banda, són considerades dialectals, i com a tals només són adequades en registres informals o col·loquials. Com a substantiu, en canvi, és preferible utilitzar sistemàticament la forma ésser. 

aquest va ser un dels episodis més celebrats de la història local; no va ser fins aleshores que se'n va adonar; malgrat tot, la vila ha continuat sent un referent per a la indústria tradicional de muntanya; no ens ha estat possible arribar abans; ho sento, ha estat una badada

Però: els éssers vius; un ésser intel·ligent

La probabilitat només pot expressar-se amb adverbis com ara probablement, potser, possiblement, etc., o bé amb la perífrasi deure + infinitiu —amb el verb deure conjugat en present, en passat o en futur, segons correspongui. Per tant, les construccions de futur o de condicional amb valor de probabilitat, que en ocasions es produeixen per influència del castellà, són totalment incorrectes en català. 

devien ser les tres quan van arribar [i no pas "serien les tres..." ni "deurien ser les tres..."]; no agafen el telèfon; deuen haver marxat [i no pas "...hauran marxat"]; el sobre que em vas enviar deu estar a punt d'arribar [i no pas "...estarà a punt d'arribar"]

Cal saber, finalment, que en registres formals i en llenguatge estàndard considerarem inadequada la perífrasi deure + infinitiu amb sentit d'obligació (usual al País Valencià), ja que actualment a Catalunya només s'utilitza per expressar probabilitat. Així, una frase com ara la reunió es deu fer a la sala d'actes vol dir, en registre estàndard, que probablement la reunió es fa a la sala d'actes, i no pas que s'ha de fer obligatòriament a la sala d'actes.

En registres formals, l'obligació i la necessitat només poden expressar-se amb el mode imperatiu de tots els verbs, amb les perífrasis verbals haver de + infinitiu, haver-se de + infinitiu, ser necessari i fer falta, i amb el verb caldre, que tant pot anar seguit d'un infinitiu com de que + subjuntiu. Convé aclarir que en el cas de la perífrasi haver de + infinitiu la primera persona del singular tant pot ser he com haig. 

digueu-nos la veritat; no encengueu foc al bosc; haig de tornar-ho a intentar; he d'acabar la feina abans de plegar; s'ha de fer tot el que es pugui per evitar-ho; per tenir-hi accés cal ser estudiant de segon cicle; si voleu visitar-ho tot, ja cal que sortiu ben d'hora; és necessari establir dues categories ben diferenciades; fa falta que plogui

Per tant, considerarem incorrecta, o si més no inadequada en registres formals i en llenguatge estàndard, qualsevol altra forma d'expressar obligació o necessitat, com ara tenir que + infinitiu, tenir de + infinitiu, haver-hi que + infinitiu i deure + infinitiu. Menció a part mereix aquesta darrera perífrasi, que utilitzarem únicament per expressar probabilitat, ja que, com hem vist en el punt anterior, aquest és l'únic ús que se'n fa actualment a Catalunya (a diferència del que passa bàsicament al País Valencià, on s'utilitza per expressar obligació). Així, una frase com ara deus treballar molt vol dir, en registre estàndard, que probablement treballes molt, i no pas que has de treballar molt.

Amb el gerundi s'expressen accions simultànies o immediatament anteriors a la del verb principal (es va passar l'estiu estudiant anglès; es va adormir mirant la televisió), però no pas accions posteriors a la del verb principal. Així, posem per cas, la frase "la comissió va estudiar el reglament, aprovant-lo tot seguit" és incorrecta perquè l'acció d'aprovar és posterior a l'acció d'estudiar, i s'ha de substituir per una frase com ara la comissió va estudiar el reglament i tot seguit el va aprovar. 

van trobar-se havent dinat; cal treballar pensant en el futur; en Jaume es relaxa passejant pel bosc; s'ha passat mitja vida estudiant el comportament de les balenes; se'n va sortir dient mitges veritats; va cloure l'acte demanant la col·laboració de tothom

Una manera pràctica de comprovar la correcció d'aquest tipus de construccions és anteposar el gerundi o la frase de gerundi al verb principal; només si la frase continua tenint sentit és que està ben construïda. Així, per exemple, la frase ha après l'ofici treballant és correcta perquè conserva el sentit en invertir-la (treballant, ha après l'ofici); per contra, la frase "va arribar-hi molt d'hora, sent un dels primers" és incorrecta, perquè si en capgirem els elements podem comprovar que no té cap mena de sentit ("sent un dels primers, va arribar-hi molt d'hora"). L'equivalent correcte seria va arribar-hi molt d'hora i va ser un dels primers, o bé com que va arribar-hi molt d'hora, va ser un dels primers. 

Generalment aquestes frases incorrectes de gerundi es poden corregir coordinant els dos verbs amb la conjunció i, tot i que en alguns casos poden ser més aconsellables altres solucions, com per exemple l'ús de per, per la qual cosa o com que a començament de frase. 

"no hi va haver quòrum, quedant desconvocada immediatament la reunió" [frase incorrecta per no hi va haver quòrum, i la reunió va quedar desconvocada immediatament]; "va telefonar demanant-nos consell" [frase incorrecta per va telefonar per demanar-nos consell]; "va escriure demanant audiència al president" [frase incorrecta per va escriure per demanar audiència al president]; "va quedar el primer, obtenint la medalla d'or" [frase incorrecta per va quedar el primer, per la qual cosa va obtenir la medalla d'or]

Hi ha alguns usos de l'infinitiu que són incorrectes, i que cal per tant evitar. Són els següents:

Al + infinitiu

La construcció al + infinitiu amb valor temporal no és adequada en registres formals, per la qual cosa cal prescindir-ne sistemàticament en benefici de la construcció en + infinitiu. 

apagueu el llum en sortir [i no pas "...al sortir"]; en formalitzar la matrícula cal aportar la documentació acreditativa necessària [i no pas "al formalitzar..."]

El + infinitiu 

L'infinitiu no pot anar precedit de l'article el, excepte en aquells casos en què ha esdevingut un nom. 

estudiar i treballar alhora requereix molt d'esforç [i no pas "l'estudiar i el treballar..."]; trobar aparcament a Barcelona és cada dia més difícil [i no pas "el trobar aparcament..."] 

Però: el saber no ocupa lloc; va ser ell qui va pagar el menjar i el beure; el riure d'aquell amic teu és ben peculiar

Infinitiu amb valor de recapitulació

És incorrecte utilitzar l'infinitiu, a començament de frase, amb valor de recapitulació. Les frases correctes equivalents s'han de construir conjugant el verb en el temps que correspongui o bé fent dependre l'infinitiu d'un verb conjugat. 

podem concloure, a tall de síntesi, que el ritme dels treballs és el previst inicialment [i no pas "concloure, a tall de síntesi, que..."]; cal remarcar, finalment, la manca de finançament suficient per al projecte [i no pas "remarcar, finalment, la manca..."]

Infinitiu amb valor imperatiu

És incorrecte utilitzar l'infinitiu amb valor imperatiu, és a dir, per donar ordres o fer recomanacions. Aquest valor s'expressa generalment amb el verb corresponent conjugat en imperatiu (segona persona del plural). 

tanqueu la porta en sortir [i no pas "tancar la porta en sortir"]; no fumeu, si us plau [i no pas "no fumar"]; no encengueu foc al bosc [i no pas "no encendre foc al bosc"]; respecteu la senyalització [i no pas "respectar la senyalització"]