Els adverbis acabats en -ment Els adverbis acabats en -ment

Els adverbis acabats en -ment es formen a partir de la forma femenina d'adjectius i participis, de la qual conserven l'accentuació. Quan coincideixen dos o més adverbis acabats en -ment cal escriure'ls tots sencers, sense suprimir-ne la terminació en cap cas. 

va defensar fermament i tenaçment la posició del seu grup parlamentari [i no pas "...ferma i tenaçment..."]; la gentada va evacuar l'edifici ràpidament i ordenadament [i no pas "...ràpida i ordenadament"]; aquesta és una opinió comunament i generalment acceptada [i no pas "...comuna i generalment acceptada"]

Cal saber, però, que tot i que també és correcte suprimir la terminació del segon adverbi (i successius, si n'hi ha), aquesta pràctica es considera arcaica o marcadament culta, i per tant impròpia del registre estàndard. 

en aquell tombant de segle es van seguir invariablement i sistemàtica aquests mateixos postulats

La doble negació La doble negació

Frases negatives amb cap, ningú, res, enlloc, mai, gens, ni i tampoc

Per construir frases negatives amb cap, ningú, res, enlloc, mai i gens, així com amb ni, és obligatori utilitzar l'adverbi no quan aquestes paraules apareixen després del verb. 

no ha vingut ningú; no han portat res; no n'hi havia cap; no han pagat la quota ni l'un ni l'altre; no hi he anat mai

En construccions emfàtiques, en què qualsevol d'aquestes paraules —a les quals cal afegir a aquest efecte la paraula tampoc— precedeix el verb, com a norma general és preferible mantenir l'adverbi no en registres formals, tant per qüestions d'estil com per evitar eventuals confusions, ja que cap, ningú, res, enlloc, mai i gens també poden tenir valor afirmatiu.

Amb tot, cal tenir en compte que després de sense, d'un altre no o de verbs que impliquen negació (prohibir, impedir, evitar, negar...), les paraules cap, ningú, res, enlloc, mai i gens no poden anar seguides de l'adverbi no

ningú no ens va dir el que havíem de fer; res no m'espanta; mai no plou a gust de tothom; ni l'un ni l'altre no han aprovat l'assignatura; aquest estiu tampoc no hi podré anar 

Però: ho va fer sense que mai se'n sabés res; no es va permetre que ningú en sortís; l'acusat va negar que mai n'hagués tingut coneixement

 

Valor afirmatiu de cap, ningú, res, enlloc, mai i gens

Amb valor afirmatiu, cap, ningú, res, enlloc, mai i gens fan referència a persones, coses o circumstàncies que no existeixen realment i que són objecte d'una negació, una exclusió, una interrogació o una suposició.

si necessiteu cap [alguna] altra informació, truqueu-nos; que ha vingut ningú [algú]?; si heu de dir res [alguna cosa] més, digueu-ho ara; has anat mai [alguna vegada] a París?; que heu vist enlloc [en algun lloc] el diccionari?; que us en queda gens [una mica]?

Ús de l'adverbi pas Ús de l'adverbi pas

D'ús restringit en català actual, l'adverbi pas serveix bàsicament per reforçar una negació (a mi no m'hi veuran pas!); per reforçar l'adverbi no en frases comparatives (avui fa més fred que no pas ahir); per denotar probabilitat en frases interrogatives (no vols pas més cafè, Joan?); per emfasitzar una prohibició, amb to amenaçador (no li ho diguessis pas!), o per negar parcialment una afirmació (ja saps que cada matí vaig caminant a la feina. —No pas quan plou!). 

L'adverbi pas es posa sempre darrere el verb. En els temps compostos, però, tant es pot posar després del verb (no ha vingut pas) com entre l'auxiliar i el verb (no ha pas vingut), tot i que en aquest darrer cas sembla que la negació adquireix un valor més emfàtic. Cal tenir en compte, finalment, que l'adverbi pas només es pot utilitzar per reforçar una negació simple (expressada amb l'adverbi no), mentre que és incorrecte quan ja hi ha una negació doble (cap, ningú, res, enlloc, mai i gens + no) i en frases en què apareix la preposició sense.

tu no hi podràs pas entrar; va aprovar i no havia estudiat pas; no m'ho impediran pas 

Però: ningú no hi podrà entrar; va aprovar sense estudiar; mai no m'ho impediran

Ús de prou, massa, força, gaire i bastant Ús de prou, massa, força, gaire i bastant

Els quantificadors prou, massa i força són invariables en gènere i en nombre, és a dir, no tenen flexió ni de femení ni de plural. El quantificador gaire, per la seva banda, és invariable en gènere (no té forma femenina) però no pas en nombre (té forma de plural). 

no tenim prou dades; ja t'ho he dit massa vegades; hi van assistir força estudiants; no hi havia gaire gent; no en queden gaires

Pel que fa al quantificador bastant, que tradicionalment ha estat variable en nombre (forma plural) però no pas en gènere (no forma femení), sembla que actualment s'usen de manera habitual i generalitzada les flexions de femení, és a dir, bastanta i bastantes. Per aquest motiu, utilitzarem indistintament els dos sistemes, tenint cura, però, de no barrejar-los en un mateix text. Pel que fa a l'ús de la preposició de entre aquest quantificador i el substantiu corresponent, és opcional, però com a norma general és preferible no utilitzar-la, excepte en registres marcadament cultes. 

bastant (d') interès; bastant (d') animació; bastants (de) problemes; bastants (de) recomanacions 
bastant interès; bastanta animació; bastants problemes; bastantes recomanacions

Cal tenir en compte, finalment, que massa ("més que no cal", "en grau excessiu") implica sempre un judici de valor, i que no és, per tant, sinònim de gaire. Així, no és el mateix dir no hi havia gaire gent (n'hi havia poca) que dir no hi havia massa gent (no n'hi havia més de la que calia, de la que hi cabia...). D'altra banda, en frases negatives, interrogatives i condicionals és preferible utilitzar gaire en comptes de molt (no guanya gaires diners; que falta gaire?; si hagués trigat gaire més no l'hauria esperat), en la mesura en què es tracta de construccions més genuïnes.