JAUME CLARET 1

Professor del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra

Font: La figura i l'obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2007

En primer lloc, voldria agrair la invitació de la Universitat Pompeu Fabra a aquesta jornada d’homenatge que s’emmarca en tota una sèrie d’actes de record a la seva obra i a la seva figura. La meva participació en aquesta taula rodona vol centrar-se en dos aspectes concrets. El primer és la rellevància de Pompeu Fabra en el món educatiu i, en concret, dins de l’impuls reformador que va caracteritzar la Segona República. De fet, la seva figura personalitza i exemplifica aquest compromís amb la reforma educativa. I, en segon lloc, la persecució especialment contundent que va patir per part del franquisme, de nou, per la seva representativitat.

CULTURA I ENSENYAMENT

Pel que fa al primer aspecte, cal dir que tant el republicanisme moderat com les esquerres espanyoles i catalanes coincidien a subratllar la importància d’estendre l’educació arreu. S’entenia que només amb una autèntica i extensa xarxa escolar es podia passar d’un país de súbdits a un altre de ciutadans, conscients dels seus drets i els seus deures.2 La cultura i l’escola van convertir-se en eina per a la regeneració, la difusió i l’arrelament dels ideals democràtics i republicans. I d’aquí la implicació de tants docents en el canvi de règim.

El ministre Marcel·lí Domingo declarava: “La instauración de la democracia puede ser por la violencia, su consolidación sólo es por la cultura. Donde la cultura falta, el sistema democrático se pervierte, se esteriliza, se desfigura o cae, no por la presión, sino por interna consunción”.3

L’ús de l’escola com a element de nacionalització i de consolidació de l’Estat era habitual a la resta de països europeus. L’especificitat espanyola es trobava en l’oposició de la totpoderosa i predominant església catòlica. Per a la República es tractava d’una qüestió de supervivència si es volia assentar el nou règim. Per a l’Església també, ja que l’ensenyament s’havia convertit en la font indispensable de recursos econòmics i d’influència ideològica. Uns i altres compartien l’ambició monopolitzadora: “¿Quién que tuviera un instrumento de formación ciudadana tan eficaz como la escuela lo entregaría a sus enemigos?”.4

Tot i aquesta ‘guerra escolar’ que es deixa intuir en la declaració anterior, el govern republicà va dur a terme una tasca ingent. El govern republicà va aprovar un pla quinquennal de construcció d’escoles, amb el resultat de set mil noves escoles durant el primer bienni i, malgrat el procés involutiu durant el bienni de dretes posterior, dues mil més entre novembre de 1933 i febrer de 1936. De 1931 a 1936 es van crear 13.850 places, i 3.400 més entre 1934 i 1935. A més, es va augmentar tant el nombre de professors, d’inspectors i d’escoles com els sous dels docents. El 1931 es van nomenar set mil nous mestres i, segons xifres del Ministeri, es va passar de 35.680 el 1930 a 46.260 el 1933, mentre que els inspectors es van incrementar de 212 a 382.

Aquesta fe en l’educació i la cultura s’havia de materialitzar en l’ambiciós programa de construccions escolars abans mencionat, però també en la democratització de l’ensenyament, la millora de les condicions laborals dels docents, la modernització de les Escoles Normals encarregades de la formació del professorat, la renovació pedagògica, la implantació de la coeducació i del laïcisme escolar, l’atribució de competències a la Generalitat, la implantació del bilingüisme als territoris amb llengües diferents del castellà, entre d’altres.

A Catalunya, a la vinculació entre República i ensenyament s’hi va afegir el concepte de catalanitat. Per a les autoritats autonòmiques catalanes, la reforma educativa quedarà lligada al reconeixement de la cultura i de la llengua catalanes. Evidentment, si a certs sectors ja no els va fer gràcia el vincle entre republicanisme i ensenyament, encara menys quan s’hi va afegir el catalanisme.

Pompeu Fabra va participar, des del primer moment, en aquesta voluntat reformadora. Fins i tot abans que hi hagués un Estatut d’Autonomia aprovat. Així, el 9 de juny de 1931, el president Francesc Macià constitueix un Consell de Cultura amb vint-i-dos membres, entre els quals trobem personatges de gran rellevància intel·lectual i de diferent color polític..., i entre ells Pompeu Fabra com a vicepresident. Un Fabra que s’integra dins la ponència responsable de l’ensenyament secundari. La tria no ens ha d’estranyar; recordem que havia exercit com a professor a l’Escola d’Enginyers de Bilbao, i en aquell temps les escoles tècniques s’adscrivien dins l’àmbit de la Secundària.

Però, sens dubte, la vinculació més destacable de Pompeu Fabra amb l’ensenyament republicà va ser amb la Universitat de Barcelona, ja que durant el període republicà va presidir-ne el Patronat autònom i va ser-ne nomenat catedràtic de Filologia Catalana, a més d’encarregar-se de l’organització de la secció de llengües i literatures romàniques i de ser el cap del Seminari de Filologia Catalana.5

Aconseguir l’autonomia per a la Universitat de Barcelona no va ser senzill. Bona part de la intel·lectualitat ide la dreta espanyoles es negava a acceptar un centre bilingüe. José María Gil Robles recollia aquest temor en declarar que les autonomies universitàries “no serán más que un instrumento de catalanización, mejor podríamos decir desespañolización, que acabaría con todo germen de cultura española dentro del ámbito a que alcanzara la actividad de la universidad catalana”.6

Finalment, la majoria governamental va aconseguir sortir-se’n amb un redactat en què es deia: “Si la Generalidad lo propone, el Gobierno de la República podrá otorgar a la Universidad de Barcelona un régimen autonómico. En tal caso, ésta se organizará como Universidad única, regida por un Patronato que ofrezca a las lenguas y a las culturas catalana y castellana las garantías recíprocas de convivencia, en igualdad de derecho para profesores y alumnos”. L’autonomia universitària, sol·licitada pel govern català, era atorgada pel decret del primer de juny de 1933 (Gaceta, 2 de juny).

El 5 de juliol eren nomenats els deu membres que havien de formar part del Patronat universitari, cinc triats pel govern central i cinc per la Generalitat, més el rector, que n’era vocal nat. La bona sintonia entre ambdós governs es va reflectir en els nomenaments, en què trobem intel·lectuals castellans i catalans, personalitats properes al socialisme i d’altres vinculades a la Lliga..., tots ells presidits per Pompeu Fabra.

Les facultats barcelonines es van marcar quatre objectius bàsics que, en aquell moment, capgiraven el tradicional món universitari: formació cultural, general i especialitzada; preparació professional; investigació; i difusió extrauniversitària. Es crearen diferents seminaris i laboratoris, va augmentar la col·laboració amb diferents organismes, la promoció de publicacions universitàries i la projecció exterior de la Universitat mitjançant la cooperació amb associacions culturals, professionals i governamentals.

Respecte al professorat, la Universitat va poder incorporar intel·lectuals i científics, fins aleshores al marge de la institució. Només a Filosofia i Lletres s’incorporen Pompeu Fabra, Ferran Soldevila, Jordi Rubió i Balaguer, Nicolau d’Olwer i Carles Riba, entre d’altres. És a dir, noms il·lustres que, per exemple, donen nom a aquesta universitat –Pompeu Fabra– i a l’àgora –Jordi Rubió– que acull aquest homenatge.

La Universitat de Barcelona autònoma, nascuda legalment l’1 de juny de 1933, va tenir una vida accidentada per l’estreta relació del centre amb els esdeveniments polítics i socials i per la implicació política directa de bona part del professorat. Els fets del 6 d’octubre de 1934 provocaren la suspensió del Patronat i l’empresonament per uns dies d’alguns dels seus membres, entre ells el mateix Pompeu Fabra, al vaixell presó Uruguai.7

Malgrat les gestions fetes, l’autonomia, el Patronat i el rector Bosch Gimpera no van ser restituïts fins al decret del 24 de febrer de 1936, amb el triomf de les esquerres a les eleccions generals. Sis mesos més tard començava la Guerra Civil i la vida universitària registrava l’anormalitat de la situació, amb l’absència de bon nombre de professors i d’alumnes. Si sumem els dos períodes de treball efectiu, el Patronat només va funcionar amb normalitat durant vint-i-dos mesos escassos.

REPRESSIÓ I NACIONALCATOLICISME

Els insurgents i posteriorment el franquisme van convertir els intel·lectuals en una de les seves obsessions, malgrat que ales seves files també hi havia membres de claustres i ateneus. Tot i que numèricament la repressió va colpejar molt més els obrers, els camperols, els sindicalistes i els polítics, qualitativament la purga contra els docents va ser rellevant. A l’època no era estrany llegir acusacions com aquestes: “[los] hombres del intelectualismo frío y laico, que renegaron de nuestra Historia [...] fueron desde estas aulas, con su fariseísmo científico, los máximos responsables de la decadencia espiritual de nuestro pueblo. [...] La subversión general de las conciencias que negó a las masas populares e hizo precisa la guerra redentora, se incubó aquí. Fueron pecados de la razón –esos para los que se resiste hasta la misericordia evangélica– los que precedieron a los crímenes de las multitudes”.8

Aquesta bel·ligerància s’accentuava en el cas de la Universitat de Barcelona, per la seva catalanitat –entesa com separatisme– i la seva identificació amb Catalunya i amb la pròpia llengua. La guerra havia estat “el único modo de desalojar al separatismo de la Universidad y de no ser traidores a la sangre de nuestros cientos de miles de mártires y héroes caídos por la Unidad de Destino y la integridad de la Patria”.7 La Universitat de Barcelona era vista com “el más formidable baluarte de los enemigos de Dios y de España” i un “foco de infección” que inoculava arreu “el virus del separatismo y el tóxico de las teorías más disparatadas”.10 Per neutralitzar-lo, segons les noves autoritats, no n’hi havia prou amb la “recristianización y renacionalización” aplicada a la resta de centres,11 sinó que calia esborrar la memòria del període anterior mitjançant la depuració i el control ideològic.

A tall d’exemple, entre els papers del ministre d’Educación Nacional del primer govern del general Francisco Franco, Pedro Sainz Rodríguez, hi trobem una consulta sobre “la suerte” dels prohoms membres del Patronat universitari de la Universitat de Barcelona i, ell mateix, a mà, hi escriu un contundent: “a la calle”.12 Aquest era el futur que esperava a aquella extraordinària generació d’intel·lectuals i científics.

El fracàs de l’Alzamiento a Catalunya va endarrerir la major part del procés repressor franquista contra els funcionaris catalans fins a gairebé el final de la guerra. No fou fins al 26 de gener de 1939 –amb la conquesta de Barcelona– que la purga es va generalitzar. Segurament no és coincidència que el 9 de febrer, just un dia abans que s’anunciés la fi de la guerra a Catalunya, es promulgués la Ley de responsabilidades políticas (BOE, núm. 44, 13 de febrer) i que el mateix dia 10 s’aprovés la Ley de depuración de los funcionarios públicos (BOE, núm. 45, 14 de febrer).

Pel que fa a la repressió de la Universitat de Barcelona, la proximitat de la frontera i la consciència de la sort que els esperava van fer que els més significats emprenguessin el camí de l’exili. El rector Bosch Gimpera escriurà: “Aquesta liquidació de republicans, sobretot dels que havien exercit càrrecs públics, em féu pensar que, si la sublevació hagués triomfat a Barcelona, jo hauria estat un dels ‘liquidats’”.13

El 28 de gener de 1939, sense cap mena de procés, s’expulsava la totalitat dels intel·lectuals i científics contractats pel Patronat; i poc després s’iniciava una purga de tot el personal restant. Però, a més, en certs casos concrets i davant “la evidencia de [que] sus conductas perniciosas para el país hace totalmente inútiles las garantás [sic] procesales”, el 22 de febrer de 1939 s’expulsa directament vuit catedràtics, entre els quals es trobaven Joaquim Xirau Palau, Pere Bosch Gimpera i Pompeu Fabra, “sobre los que no pueda haber discrepancia, calificándoles como enemigos de España”.14

No serà la darrera sanció contra Fabra. Així, el Tribunal de Responsabilidades Políticas no es va estar de sancionar, el 10 de maig de 1941, amb “5.000 pts y pérdida total de bienes” el catedràtic Pompeu Fabra per, entre altres càrrecs, haver “escrito un diccionario de la Lengua Catalana”. Els altres càrrecs eren: “haber sido separatista”, “intelectual destacado”, “catedrático de la Universidad y del Patronato de la misma, habiendo huido al extranjero”.15 A sobre, l’indult per aquesta pena no li arribaria fins al 6 de juny de 1958, deu anys després de la seva mort.16

La persecució no es va limitar al professorat català, sinó que va estendre’s a tota antiga mostra de suport a l’autonomia de la Universitat de Barcelona en altres centres. En el cas de la Universitat de Valladolid, per exemple, tots els docents que l’any 1932 s’havien negat a debatre sobre l’autonomia catalana en el Claustre es veuran estigmatitzats. Així, posteriorment, apareix una llista d’aquests docents amb una sèrie de notes manuscrites. El catedràtic Arturo Pérez Martín, l’auxiliar Federico Landrove López i l’alumne Lefler són donats com “fallecidos” o “fusilados”. Els catedràtics Rafael Argüelles i Isaac Costero Tudanca, i l’auxiliar Francisco Suarez López, consten com a “destituidos”, etc.17 Aquí la frontera no era a prop.

L’obsessió contra l’autonomia catalana i universitària barcelonina no era exclusiva d’alguns docents val·lisoletans. De fet, també a la Universitat de Santiago de Compostel·la trobem com el 28 de setembre de 1935 dos professors protesten formalment pel “nombramiento de D. Pompeyo Fabra como catedrático y presidente del Patronato de la Universidad de Barcelona autónoma”.

EL LLEGAT DE FABRA

Tanmateix, l’obra i l’exemple de Pompeu Fabra van sobreviure a l’ensulsiada de la guerra i a quaranta anys de dictadura. Per aquest motiu, m’agradaria acabar amb unes paraules del mestre Fabra extretes d’una conferència impartida el 1935 sobre la universitat catalana. Una citació llarga per a una conferència curta, però que sintetitzen el seu esperit i, alhora, resulten plenament vigents:

“Vosaltres sobretot, estudiants, tinc l’esperança que no planyereu cap esforç en la defensa dels guanys obtinguts amb l’autonomia universitària. Si veiéssiu que la Universitat anava en camí de tornar a ésser la Universitat provinciana d’abans; que tornaven a establir-se els plans d’estudis antics amb llurs exàmens per assignatures i llurs llibres de text; que, suprimits els exàmens d’ingrés i relaxada la disciplina escolar, tornaven a produir-se els avalots d’estudiants, i les parets de la Universitat tornaven a omplir-se d’inscripcions i dibuixos vergonyosos; que la nostra institució universitària tornava a desvincular-se del moviment cultural de Catalunya, i la llengua catalana corria el perill de veure-se’n novament exclosa; tinc l’esperança que vosaltres no sabríeu veure tot això impassibles i posaríeu tot el vostre esforç perquè això no s’esdevingués, recorrent a tots els mitjans que calguessin”.18

NOTES

  1. Aquesta conferència sorgeix a partir de la meva tesi doctoral, presentada el 22 de desembre del 2004, i del meu llibre El atroz desmoche. La destrucción de la universidad española por el primer franquismo, 1936-1945. Barcelona: Crítica, 2006. Prèviament, aquesta recerca havia donat fruit a La repressió franquista a la universitat catalana. La Universitat de Barcelona autònoma, de la Segona República al primer franquisme. Vic: Eumo, 2003.
  2. Ángel Duarte, Història del republicanisme a Catalunya. Vic / Lleida: Eumo / Pagès, 2004, pàg. 270-273, mostra la continuïtat d’aquesta creença republicana. Un exemple de la tasca republicana pot veure’s a Biblioteca en guerra. Madrid: Biblioteca Nacional, 2005.
  3. Marcel·lí Domingo. La experiencia del poder. Madrid: Quemades, 1934, pàg. 159.
  4. A. Orts-Ramos. Enseñanzas: religiosa y laica. Barcelona: Villarroel, 1933, pàg. 147.
  5. Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona, expedient personal de Pompeu Fabra Poch, se li concedeix la càtedra de manera extraordinària per la seva vàlua, i el 1938, tot i tenir l’edat reglamentària de jubilació, se’l manté com a docent. El 19 d’agost de 1936 es van nomenar els diferents caps de seminari.
  6. José María Gil Robles. Discursos parlamentarios. Madrid: Taurus, 1971, pàg. 150.
  7. Pere Bosch Gimpera. La Universitat i Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1971, pàg. 59-60. Antonio Trías Pujol. La autonomía de la Universidad de Barcelona. Barcelona: Camps Calmet, 1935, pàg. 60-62, però especialment a les notes 38, 39 i 40 es fa una contundent defensa del Patronat.José Ibáñez Martín. “Discurso del Ministro de Educación Nacional en la apertura del Curso 1939-40”. Atenas, 93-94, X. Burgos, setembre-octubre 1939, pàg. 201.
  8. Julio Martínez. “La Universidad y el separatismo”. Libertad. Diario Nacional-Sindicalista, Valladolid,10 de novembre de 1938, citat a Josep Benet. L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, pàg. 401.
  9. El Correo Catalán, 29 de setembre de 1939, pàg. 3, citat a Josep Benet, Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco. París: Edicions Catalanes de París, 1973, pàg. 346.
  10. José Ibáñez Martín, discurs d’obertura del curs universitari, desembre de 1942, citat a Francisco Moreno Sáez. “Educación y cultura en el franquismo”. A: Roque Moreno i Francisco Sevillano (ed.). El franquismo. Visiones y balances. Alacant: Universitat d’Alacant, 1999, pàg. 177. 64 LA FIGURA I L’OBRA DE POMPEU FABRA. UPF JAUME CLARET
  11. Arxiu de Pedro Sáinz Rodríguez (APSR), caixa 92, documentació 28. Citat també per Borja de Riquer. “Presentación”, a Francisco Morente Valero. La depuración del Magisterio Nacional (1936-1943). La escuela y el Estado Nuevo. Valladolid: Ámbito, 1997, pàg. 18-9.
  12. Pere Bosch Gimpera. Memòries. Barcelona: Edicions 62, 1980, pàg. 224.
  13. Alicia Alted. Política del nuevo estado sobre el patrimonio cultural y la educación durante la Guerra Civil española. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y Archivos, Centro Nacional de Información Artística, Arqueológica y Etnológica. Ministerio de Cultura, 1984, pàg. 174-175.
  14. Archivo General de la Administración (AGA), secció Justicia, caixa 75/4, expedient número 39. Recollit àmpliament per Francesc Vilanova. Repressió política i coacció econòmica. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, pàg. 215-226.
  15. Francesc Vilanova. Repressió política i coacció econòmica. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, pàg. 201-214, dedica un capítol sencer a “Els republicans, morts, també són responsables”.
  16. AGA, secció Educación, IDD 1.08, lligall 32/45/15047, expedient personal del catedràtic Camilo Barcia Trelles.
  17. Pompeu Fabra. “L’obra de la Universitat autònoma”. A: Conferències sobre la Universitat de Barcelona. JAUME CLARET LA FIGURA I L’OBRA DE POMPEU FABRA.