ELISENDA BERNAL
Professora del Departament de Tradució i Filologia de la Universitat Pompeu Fabra

Font: La figura i l'obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2007

Si bé, quan s’esmenta el nom de Pompeu Fabra, tothom pensa immediatament en l’establiment de l’ortografia, en la morfologia, en la sintaxi i, evidentment, en el diccionari, la seva aportació a l’estudi de la formació de paraules en català és, com en tot, d’una vàlua inqüestionable.

Fabra es va interessar per la formació de paraules ja a la gramàtica de 1912, considerada per Coromines (1971) o per Solà (1987) “l’obra mestra de Fabra”, opinió que comparteix Badia en la reproducció facsímil de 1982, en què afirma que és “l’obra més rigorosa i sòlida de Fabra, pel seu suport científic i per la seva expressió formal”, i amb la qual Fabra “s’anticipà en el temps, i [...] pressentí allò que pocs anys més tard seria una adquisició de les ciències del llenguatge: la descripció”. Efectivament, com veurem a continuació, la descripció de Fabra és d’una finesa i d’un encert extraordinaris.

Fabra va completar el treball iniciat el 1912 amb els mecanismes de formació de paraules del català a la gramàtica de 1956, però ja entre 1919 i 1928 va dedicar unes quantes de les seves converses filològiques a comentar alguns sufixos.1 En una d’aquestes converses (conversa 24, 12 de desembre de 1919), reflexionava sobre el seu ús propi i destacava la utilitat de conèixer-los:

[...] hom pot, encara, recórrer a la derivació, procediment que té sobretot l’avantatge que un derivat ben fet és immediatament comprès per tothom.

En efecte: un derivat ben format és comprensible per a tothom, i per aquest motiu Fabra havia anat reconstruint el sistema de derivació i composició del català, la coneixença del qual era i és imprescindible per tal com, sense l’estudi dels recursos propis de què es disposa, una llengua no pot cobrir en absolut les necessitats de creació i renovació denominatives.

En totes dues gramàtiques, s’hi detecta rigor en l’observació, gran abundància d’exemples, aprofundiment en els fenòmens, però també prudència a l’hora de comprometre’s en qüestions teòriques. Per què no va incloure la formació de paraules en més estudis (la gramàtica de 1918, per exemple)? El comentari de Solà (2006: 25-26) és aclaridor:

[...] ens sorprèn la irregularitat amb què Fabra inclou a les seves gramàtiques la difícil qüestió de la formació de paraules: exposa el tema a la gramàtica de 1912 i, amb més extensió, a la de 1956 [...]; també l’exposa, ni que sigui amb finalitats ortogràfiques, al Diccionari ortogràfic de 1917; però no en parla en cap altra gramàtica, cosa que no s’entén més que per la raó esmentada que no devia tenir el tema prou madur, malgrat que és un dels gramàtics que hi veia més clar.

Essencialment, les dues gramàtiques donen la mateixa informació sobre la formació de paraules, amb alguna petita diferència, com l’absència dels adverbis en la gramàtica de 1912, o el desglossament dels apartats dedicats als derivats adjectius o als compostos en la de 1956, tal com es pot observar en la taula comparativa següent:2

taula comparativa
   1912  1956
 Derivació  Substantivos derivados de otros substantivos (§ 166-170)  Noms derivats d’altres noms (§ 137-140)
 Substantivos derivados de adjetivos (§ 171-175)  Noms derivats d’adjectius (§ 141-142)
 Substantivos derivados de verbos (§ 176-181)  Noms derivats de verbs (§ 143-145)
 Adjetivos derivados (§§ 182-185) (§ 146)  Adjectius derivats de noms (§ 146)
 Adjectius derivats d’altres adjectius (§ 147)
 Adjectius derivats de verbs (§ 148-149)
 Verbos derivados (§ 186-190)  Verbs derivats de noms, d’adjectius i d’altres verbs (§ 150)
   Adverbis (§ 151)
 Composició  Voces compuestas (§ 191-196)  Composts formats amb prefix (§ 153-156)
 Els altres composts (§ 157-164)

 

Totes dues, però, comparteixen les mateixes característiques fonamentals: dóna la llista dels prefixos i sufixos principals (en la de 1956, a més, també la dels infixos)3 i, sobretot, es distingeixen per l’abundància de l’exemplificació, com tot seguit veurem.

Per tal d’ajustar-me a l’espai consignat, em centraré en dos aspectes del tractament de la formació de paraules de Fabra a la gramàtica:

  1. els criteris que aplica a l’hora de presentar les dades;
  2. els dubtes (i la prudència) davant dels problemes teoricodescriptius de les paraules formades per prefixació.

ELS CRITERIS IMPLÍCITS O EL JOC AMB EL LECTOR

La gramàtica de 1956, més coneguda pel públic general, és molt més didàctica que la de 1912, amb explicacions detallades i pautades, com es pot veure en l’explicació de sufix:

130. [...] en cadascun dels mots ventós, plujós, boirós, hom reconeix dos elements constitutius: el primer element és el nom vent, pluja, boira, i el segon, comú a tots ells, és ós, que afegit al nom, en fa un adjectiu. Un element com la terminació or de blancor o la terminació ós de ventós, s’anomena un sufix de derivació, i un mot com blancor o com ventós s’anomena un mot derivat: blancor és un derivat de blanc; ventós és un derivat de vent.

Quan entra a tractar de cadascun dels sufixos, però, ja no és tan explícit, sinó que deixa que sigui el lector qui endevini per què la distribució dels exemples és com és, i juga amb els punts i a part i els guions llargs per separar-los entre si. Aquestes separacions amaguen diversos criteris, tal com es pot veure a continuació.

Criteris formals i fonològics

itud, ud. Ex.: exacte, exactitud; recte, rectitud; prompte, promptitud; sol, solitud; lent, lentitud; fort, fortitud; vast, vastitud; las, lassitud; lax, laxitud; ple, plenitud;

quiet, quietud; decrèpit, decrepitud; mansuet, mansuetud; lícit, licitud.

En aquest parell de sufixos(que la lingüística moderna qualifica d’al·lomorfs d’un únic morfema), el punt i a part indica quina variant s’usa en un cas i en un altre; és a dir, els contextos morfofonològics: -itud és la forma que s’adjunta a qualsevol tipus d’adjectiu per formar el substantiu de qualitat, excepte si aquest adjectiu acaba en -t, precedit de vocal.

Criteris formals i categorials

itzar. Ex.: òrgan, organitzar; caràcter, caracteritzar; hospital, hospitalitzar; ozon, ozonitzar; obstacle, obstaculitzar; dogma, dogmatitzar; sistema, sistematitzar; agonia, agonitzar; harmonia, harmonitzar; èmfasi, emfasitzar; síntesi, sintetitzar; anàlisi, analitzar; paràlisi, paralitzar;

estèril, esterilitzar; fèrtil, fertilitzar; mòbil, mobilitzar; general, generalitzar; real, realitzar; etern, eternitzar; diví, divinitzar; suau, suavitzar; agut, aguditzar; vulgar, vulgaritzar; català, catalanitzar; francès, francesitzar.

En aquest cas, Fabra recorre a la combinació dels dos mecanismes de separació: el punt i a part i el guió llarg. D’una banda, el punt i a part separa els exemples en dos blocs, segons el tipus de base al qual s’adjunta el sufix verbalitzador -itzar: en el primer, trobem els substantius, i en el segon, els adjectius. La subdivisió que trobem en el primer paràgraf es basa en els canvis que pateix el radical en el moment de la derivació. Així, els primers exemples no sofreixen cap alteració, però a partir del primer guió, sí: el segon bloc d’exemples es caracteritza per l’aparició d’un so que el mot a partir del qual es fa la derivació no té, i en el tercer i el quart blocs Fabra inclou casos en què es trunca el final 4 de la paraula que serveix de base per a la derivació.

Criteris semàntics

al. Ex.: braç, braçal; cuixa, cuixal; davant, davantal; camí, caminal; via, vial; vora, voral; sorra, sorral; casa, casal; gàbia, gabial; seti, setial; bassa, bassal.

Amb el sufix -al, en canvi, trobem que Fabra recorre als guions llargs per separar els diversos significats que tenen els derivats amb aquest sufix: part del cos on es posa un objecte, lloc o augmentatiu.

De vegades, però, els criteris no són tan clars: amb el sufix -atge combina un altre cop els punts i a part i els guions llargs, però no és tan senzill discriminar els motius que el porten a separar cadascun.

atge. Ex.: moble, moblatge; cadira, cadiratge; barnilla, barnillatge; branca; brancatge; rama, ramatge; fulla, fullatge; ploma, plomatge; pastura, pasturatge; ombra, ombratge;

pont, pontatge; dida, didatge;

esclau, esclavatge; fadrí, fadrinatge; mestre, mestratge; espió, espionatge; home, homenatge; pelegrí, pelegrinatge; aprenent, aprenentatge;

sòl, solatge; tona, tonatge; quilòmetre, quilometratge; llengua, llenguatge; persona, personatge.

Així, trobem que en el primer paràgraf inclou exemples que responen als significats de col·lectiu i de lloc; en el segon, exemples que remeten a un significat en desús actualment: ‘quantitat que es paga per X’ (en què X és la base); en el tercer paràgraf, el significat del derivat remet a estat o condició, tot i que el tercer grup d’exemples remet més aviat a la idea d’acció; en el quart paràgraf, finalment, retrobem la noció de quantitat; i, finalment, els dos últims exemples presenten un significat molt lexicalitzat, que es podria glossar com a ‘tipus de’.

Es pot concloure, doncs, que la descripció dels sufixos que presenta Fabra és molt completa i cal entendre l’esquematicitat a l’hora de presentar les dades com una mostra de la circumspecció positiva de Fabra, que retrobem també en l’apartat següent.

ELS DUBTES DE FABRA: LA PREFIXACIÓ

Fabra es va trobar un problema a l’hora de tractar la prefixació. El 1875 Darmesteter havia encunyat el concepte de parasíntesi, definit com l’adjunció simultània de prefix i sufix sobre una base adjectiva o substantiva, de manera que verbs com aclarir, abraçar, ennegrir o empaperar s’explicarien com una estructura ternària [prefix + base + sufix]. Aquest concepte va ser adoptat ràpidament pels diversos estudiosos: així, Menéndez Pidal (1904) ja la va adoptar en el seu Manual elemental de gramática española.5 Fabra, però, tot i que ben probablement coneixia aquests dos treballs,6 a la gramàtica de 1912 se’n distancia i evita el compromís teòric:

§ 186. Á semejanza del castellano, el catalán posee un gran número de verbos de tema substantival pertenecientes á la primera conjugación y cuyo presente de infinitivo se forma añadiendo la terminación -ar á la radical del substantivo correspondiente, ora sin anteposición de prefijo alguno, ora con anteposición del prefijo a- ó del prefijo en-.

Fixem-nos que Fabra parla de prefix i no pas de sufix, sinó d’un genèric terminació, i no esmenta en cap moment parasíntesi. A continuació, dóna exemples presentats en tres blocs:

  1. sense prefix: arrelar, niar, trenar;
  2. amb el prefix a-: abraçar, agenollar-se, aterrar;
  3. amb el prefix en-: embenar, encatifar, enrabiar-se.

La sorpresa arriba quan trobem que, al capítol XXVII, dedicat a les veus compostes, retrobem aquests mateixos prefixos, als quals dedica el paràgraf 191, i a 192 i 193 n’amplia la nòmina i parla d’altres prefixos:

§ 192: prefixos des- i es-;

§ 193: prefixos ante-i avant-, ben-, bes-, contra-, entre-, in-, mal-, mig-, re-, sobre-, sub-i vice-.

El 1912, doncs, Fabra vacil·la sobre el lloc que ocupa la prefixació en la formació de paraules. En la gramàtica de 1956, revisa aquest tema i trobem que, d’una banda, a la introducció general al capítol de derivació defineix els prefixos (§ 130):

En cadascun dels mots deslleial, desavinent, desigual, hom reconeix, així mateix, dues parts o elements constitutius: el primer element, comú a tots ells, és des, i el segon és l’adjectiu lleial, avinent, igual: amb l’anteposició de l’element des a l’adjectiu lleial, etcètera, s’obté l’adjectiu de significació oposada, deslleial, etc. Un element com aquest des s’anomena un prefix. Són així mateix prefixos: in en inexacte, indigne, injust; bes en besavi, besnét, besoncle; sub en subsòl, subtítol, subclasse. Sovint en la formació d’un derivat, alhora que s’ajunta al primitiu un sufix o les terminacions verbals ar o ir, s’hi ajunta un prefix: si de agre es deriva agrir, de clar no es deriva clarir sinó aclarir i de negre no es deriva negrir sinó ennegrir. Compareu balbar-se de balb, aplanar de pla, embrutar de brut, estovar de tou, refredar de fred.

Així, manté la mateixa explicació que l’any 1912, i continua mostrant-se reticent a l’hora de classificar-lo com a possibles verbs parasintètics. Però, d’altra banda, no reprèn el tema fins al capítol següent, el dedicat a la composició, que presenta de la manera següent:

152. En els mots contraprojecte, comptagotes, camallarg, hom reconeix fàcilment dues parts o elements constitutius, com en els mots ventós, derivat de vent, groguenc, derivat de groc, i deslleial, derivat de lleial (V. § 130); però, mentre que en aquests mots un sol dels seus components és un mot (el nom vent en ventós, l’adjectiu groc en groguenc, l’adjectiu lleial en deslleial), en aquells mots ambdós elements constitutius són mots: la preposició contra i el nom projecte; una forma del verb comptar i el nom gotes en comptagotes; el nom cama i l’adjectiu llarg en camallarg.

Quan el primer element constitutiu d’un mot compost és un adverbi o una preposició, aquest element és considerat com un prefix, i així pot dir-se que un mot com contraprojecte és un derivat de projecte per mitjà del prefix contra, com es diu que ventós és un derivat de vent per mitjà del sufix ós. I notem que es consideren com a mots compostos no solament aquests derivats sinó els formats amb l’ajut dels prefixos febles (V. § 153) i dels manllevats al llatí i al grec tals com super, arxi. V. § 156.

Aparentment, hi ha una contradicció entre el que diu a § 130 i el fet que inclogui les paraules amb prefix dins el capítol de composició.7 La veritat és, però, que la vacil·lació de Fabra és encara vigent en molts estudis teoricodescriptius, tal com recull el treball de Bayà (1997): així, Moll (1968) i Marvà (1968) els tracten dins de la composició; per la seva banda, Ruaix (1986) titula l’apartat dedicat a la prefixació d’una manera ambigua: “Compostos (o derivats) mitjançant prefixos”. Badia (1962), en canvi, tracta dels prefixos en l’apartat dedicat a la derivació dins del capítol de la formació de paraules, per tal com li permet tractar de manera paral·lela i homogènia de prefixos i sufixos (§ 344-349). No trobem, però, aportacions teòriques importants fins als treballs de Mascaró (1986) i de Cabré i Rigau (1986).

En totes aquestes argumentacions hi ha un aspecte de base morfològica que es repeteix: s’insisteix en el fet que les “partícules” que intervenen en la prefixació solen ser adverbis o preposicions, però amb una característica afegida, i és que modifiquen el significat de l’element al qual s’adjunten, tal com recull Ruaix (1986: 64):

Quan el primer element d’un mot no primitiu ni simple és una partícula –adverbi, preposició o, simplement, prefix– que modifica la idea expressada pel segon, [...] aleshores tenim uns mots que, fixant-nos sobretot en la forma gramatical del component principal, que no varia, ja hem de classificar-los dins els compostos, tot i que, si ens fixem més aviat en el sentit del nou mot, que és el resultat de modificar la idea del radical, podem considerar-los derivats.

En definitiva, igual que ocorre amb els verbs amb el prefix a-, en el tractament d’aquest tipus de paraules s’observen dues tendències. D’una banda, els qui identifiquen el primer element de la paraula amb els adverbis i les preposicions corresponents els tracten com a unitats de composició, ja que parteixen de la base que la composició és la combinació de dues o més unitats autònomes de la llengua. D’altra banda, els qui consideren aquestes unitats dins de la derivació mantenen que es tracta de prefixos diferents de les preposicions o adverbis amb què es corresponen formalment: són unitats que al més sovint han perdut les seves propietats fonològiques (pèrdua de l’accent, reducció vocàlica, com podem observar en paraules com entresòl, entretenir, o contradir, contrarestar, en què la pronúncia oscil·la entre el manteniment de l’accent secundari [e] / [o] e i la reducció vocàlica [ ] / [u]) i que poden participar en fenòmens de recategorització de la base propis dels processos derivatius.

La futura gramàtica oficial de l’Institut d’Estudis Catalans ha resolt finalment la qüestió, si més no des del punt de vista normatiu: deixa la composició per als casos de combinació de dues o més unitats lèxiques que, generalment,8 poden existir com a mots independents, i la prefixació forma part de l’apartat de derivació, tal com recullen a § 2.7:

Com la sufixació, la prefixació és un procés productiu per a la formació de mots i consisteix en l’adjunció d’un prefix a un radical. Els prefixos, i paral·lelament els processos de prefixació, poden ser classificats atenent a criteris fonològics –i, més concretament, accentuals– i a criteris sintàctics. Tenint en compte el criteri accentual, els prefixos poden ser tònics o àtons. A diferència dels sufixos, els prefixos no modifiquen mai l’accent del radical al qual s’adjunten, però introdueix un accent secundari quan són tònics (cf. I, § 8.3.2).

I més endavant hi afegeix:

El tractament dels prefixos tònics constitueix un dels problemes clàssics de la formació de mots, ja que s’identifiquen amb preposicions o adverbis que existeixen com a mots independents en català o, si són prefixos cultes, existien en la llengua clàssica de la qual provenen. Tenint en compte aquest fet, els prefixos tònics han estat tractats a vega- des dins la composició i no pas dins la derivació. Cal tenir en compte que el caràcter tònic o àton d’un prefix pot variar en alguns casos segons el dialecte o l’idiolecte, i que un mateix prefix es pot manifestar com a àton en certes formacions i com a tònic en d’altres.

Així mateix, pel que fa a la parasíntesi, queda delimitada en la nova gramàtica als casos del tipus abonyegar o esdentegar, en què hi ha alhora un prefix i un sufix i que no existeixen com a mots independents sense un dels dos afixos (les formes esdent i dentegar són impossibles), i reconeix la prefixació verbalitzadora dels prefixos a-(allunyar), en- (endinsar) i, parcialment, re-(refredar) i des-(desossar).

La nova gramàtica, doncs, continua i reprèn la línia descriptiva iniciada per Fabra i, tenint en compte els estudis de caràcter més teòric que s’han fet en els darrers vint anys, estableix inequívocament la ubicació de la prefixació en la formació de paraules.

CLOENDA

La cura, el detall i el rigor que Fabra va aplicar a l’anàlisi morfològica de les paraules complexes són magistrals: les atomitza i les redueix al morfema mínim per classificar-les i reagrupar-les després i oferir-nos el mot complex. Això fa que el valor i la vigència dels treballs de Fabra pel que fa a la formació de paraules siguin, com en tota la resta, inqüestionables: no només constitueixen la primera descripció moderna de la llengua, sinó que són la base inexcusable de qualsevol aproximació nova que s’hi vulgui fer.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

BADIA I MARGARIT, A. M. Gramática catalana. 2 vol. Madrid: Gredos, 1962.

BAYÀ, M. R. La prefixació en català: Aproximació teoricodescriptiva. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / Universitat Pompeu Fabra, 1997.

CABRÉ, M. T. A l’entorn de la paraula. 2 vol. València: Publicacions de la Universitat de València, 1994.

CABRÉ, M. T. “La derivació”. A: Solà, J.; Lloret, M. R.; Mascaró, J.; Pérez Saldanya,

M. (dir.). Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, 2002. Vol. 1, pàg. 731-774. CABRÉ, M. T.; RIGAU, G. Lexicologia i semàntica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986.

CORBIN, D. “Contradictions et inadéquations de l’analyse parasynthétique en morphologie dérivationnelle”. A: Dessaux-Berthoneau, A. M. (ed.). Théories linguistiques et traditions grammaticales. Lille: Presses universitaires de Lille, 1980. Pàg. 181-224.

COROMINES, J. Lleures i converses d’un filòleg. Barcelona: Club Editor, 1971.

DARMESTETER, A. Traité de la formation des mots composés dans la langue française comparée aux autres langues romanes et au latin. París: Librairie A. Franck, 1875.

FABRA, P. (1912). Gramática de la lengua catalana. A: Fabra, P. Obres completes /1 (a cura de J. Mir i J. Solà). Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Edicions 62 / Edicions 3i4 / Editorial Moll, 2005. Edició facsímil disponible també a Fabra, P. Gramática de la lengua catalana. Barcelona: Aqua, 1982.

FABRA, P. (1919-1928). Converses filològiques. 2 vol. Edició crítica a cura de J. Rafel. Barcelona: Edhasa, 1983.

FABRA, P. Gramàtica catalana. Barcelona: Teide, 1956.

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (2002). Gramàtica de la llengua catalana. URL: http://www2.iec.cat/institucio/seccions/Filologica/gramatica/default.asp. Consulta: 30 d’abril del 2007.

MARVÀ, J. Curs superior de gramàtica catalana. Barcelona: Barcino, 1968.

MASCARÓ, J. Morfologia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986.

MENÉNDEZ PIDAL, R. Manual elemental de gramática histórica española. Madrid: Librería General de Victoriano Suárez, 1904.

MOLL, F. de B. Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears. Palma de Mallorca: Moll, 1968.

124 LA FIGURA I L’OBRA DE POMPEU FABRA. UPF ELISENDA BERNAL

RUAIX, J. El català /3. Moià: J. Ruaix ed., 1986. SERRANO-DOLADER, D. “La derivación verbal y la parasíntesis”. A: Bosque, I.;

Demonte, I. (dir.). Gramática descriptiva de la lengua española. Madrid: Espasa Cal pe, 1999. Vol. 3, pàg. 4683-4755. SOLÀ, J. “Pompeu Fabra i la gramàtica catalana”. A: Homenatge a Pompeu Fabra. Acte

inaugural del curs 1982-1983. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1982. Pàg. 53-84. SOLÀ, J. L’obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Teide, 1987. SOLÀ, J. Pompeu Fabra i Poch. Semblança biogràfica. Barcelona: Institut d’Estudis

Catalans, 2006. VARELA, S. Fundamentos de morfología. Madrid: Síntesis, 1990.

NOTES

  1. Concretament, les converses són les següents: 12 (sufix -esa), 24 (sufix -ívol), 86 (sufixos dels noms abstractes deverbals), 97 i 461 (sufix -dor), conversa 171 (sufix -i), 313 i 314 (sufix -ejar), 483-485 (prefix a-amb bases verbals), 518 (sufixos -esa, -or, -dat i -tat) i 599 (sufix -atge). Seguim l’edició crítica de Rafel (1983).
  2. Així mateix, cal fer notar que la gramàtica de 1912 inclou també un capítol dins la formació de mots per a la formació del femení en els substantius i el gènere dels substantius (cap. XXI, § 162-165). Per la seva banda, la gramàtica de 1956 inclou una introducció teoricodescriptiva a la derivació, en què defineix termes, llista les alternances ortogràfiques més habituals, inclou una llista d’infixos i una de sufixos, i també reflexions sobre les relacions entre el lèxic patrimonial i el d’origen llatí (§ 130-136).
  3. En la gramàtica de 1912 només en parla, de manera molt general, a l’apèndix II (§ 197, VI).
  4. El cas d’èmfasi – emfasitzar sembla estar mal col·locat, ja que la base es manté inalterable i seria més lògic que aparegués com a exemple en la primera llista.
  5. Vegeu Serrano-Dolader (1999) per a un resum del tractament d’aquestes formacions. Cal tenir en compte que, des del treball de Darmesteter (1875), els diversos autors que tracten d’aquest tipus de formacions se situen en una o altra banda: els qui defensen la parasíntesi, de Menéndez Pidal (1904) a Varela (1990) o el mateix Serrano- Dolader (1999), i els qui consideren que hi pot haver prefixos que canviïn la categoria de la base; és a dir: que defensen l’existència de prefixos recategoritzadors (vegeu, per exemple, Corbin 1980 o Cabré 1994, 2002).
  6. Tal com recull Solà (1982: 79), la biblioteca de Fabra va ser destruïda durant la guerra de 1936-1939, per la qual cosa no es pot afirmar categòricament.
  7. Concretament, en el capítol de composició presenta els prefixos de la manera següent: § 153: prefixos àtons a, en, in, es, des, dis, bes, re, con, per, pre, trans/tras; § 154: prefixos tònics contra, entre i inter, intra, sobre i super, super, supra, sota i sub, sots, infra, fora, extra, avant i ante, circum, ultra, semi, vice, anti, arxi, pseudo, co, ex, post, pre, no, menys, prop, quasi, ben i mal. § 155: prefixos manllevats del llatí: ab/abs, ad, ante, circum, con, de, dis/di, ex/e, in, inter, ob, per, pre, pro, re/red, sub, super, trans/tra. § 156: prefixos manllevats del grec: anti, arxi, pseudo, a/an, neo, micro, proto, hiper, hipo, pan, deca, hecto, mono, poli, di, tri, tetra; prefixos d’origen llatí uni, multi, bi, tri, quadri, quadri, extra, ultra, semi, infra, etc. La resta de paràgrafs del capítol (de § 157 a § 164) són dedicats als compostos prototípics.
  8. Dins d’aquest apartat es tracten també els compostos cultes, que no es comporten mai com a paraules independents, com ara pluviometria.