Bon dia.

Voldria en primer lloc agrair a la Universitat Pompeu Fabra el fet que m'hagi donat l'oportunitat d'adreçar-me a vosaltres avui per parlar d'un tema que realment ens motiva molt a Intermón Oxfam, però sobretot agrair la idea, tan encertada, de posar aquest curs acadèmic sota el signe de la justícia global. Aquí coincidim totalment les dues organitzacions: la Universitat Pompeu Fabra i Intermón Oxfam. Penseu que l'actual pla estratègic d'Intermón Oxfam porta per títol "Exigim justícia", o sigui que realment pensem que el gran problema en el món actual, des d'una perspectiva de lluita contra la pobresa, és un problema de comprensió del dret i de la justícia a nivell internacional. Evidentment, hom ha de parlar del que coneix, i per tant els exemples a què faré referència provenen directament de l'experiència que tenim a Intermón Oxfam, amb la voluntat d'il·lustrar i, espero, de no avorrir amb detalls.

Per parlar de lluita contra la pobresa, avui dia, cal primer veure la situació, mirar les xifres, i en aquest sentit podríem pensar que realment la pobresa al món està retrocedint. És cert que si mirem les xifres globals encara hi ha mil milions de persones en situació de pobresa extrema. Pobresa extrema és menys d'un dòlar al dia d'ingressos, i amb això es considera que una persona pot amb prou feines cobrir les seves necessitats alimentàries. Doncs encara tenim mil milions de persones al món que estan en aquesta situació. Són moltes menys que fa trenta anys, però això és enganyós. Les mitjanes són mitjanes mundials, quan en realitat els progressos en matèria de pobresa s'han produït en zones molt localitzades. És cert que a la Xina milions de persones han sortit de la pobresa extrema amb les polítiques de desenvolupament del seu govern. És cert que en els països emergents, bàsicament del sud-est asiàtic, ha canviat molt la situació de milions de persones, però també és cert que a l'Àfrica, i especialment a l'Àfrica subsahariana, pràcticament 500 milions de persones viuen avui pitjor que fa trenta anys. És a dir, en comptes d'un progrés el que hem tingut és un retrocés en la majoria dels països africans. Retrocés que no té perspectives de canviar, al contrari. I això vol dir que el  que estem veient és, sí, unes mitjanes globals que apunten a una millora, però també una situació cada vegada més palesa de desigualtat entre països.

Pensem, per exemple, en la crisi econòmica. Estem parlant molt de crisi econòmica. I si bé no m'atreviré a entrar en detalls, perquè els estudiosos de la Universitat segurament que poden analitzar molt millor que jo els mecanismes que ens han portat a aquesta situació i les possibles solucions, sí que voldria insistir sobre un punt. Aquí a Espanya parlem de crisi econòmica. Per als que estem en aquesta sala, crisi econòmica pot implicar retallar alguna despesa, probablement supèrflua, del nostre pressupost. Per a moltes persones, aquí a Espanya, pot voler dir una situació molt més greu, com és la pèrdua del lloc de treball. Però no oblidem que aquesta situació, que és molt greu, que és una tragèdia humana, es dóna en un país on tenim unes xarxes de protecció social que, d'alguna manera, eviten problemes més greus. Una persona que estigui en atur, aquí a Espanya, pot cobrar un subsidi, pot enviar els seus fills a l'escola; un desocupat no haurà de treure els seus fills de l'escolarització obligatòria, perquè el sistema permet, amb la gratuïtat, que els infants no hagin de deixar els estudis. Una persona que no té recursos econòmics a Espanya pot anar a un hospital, pot tenir accés a la sanitat pública i, per tant, està protegida en el que és el seu dret més elemental: la salut. A la majoria de països del món, però, tot això no passa. Quan parlem aquí de crisi econòmica, parlem de problemes seriosos. Quan parlem de crisi econòmica en els països del sud, estem parlant de supervivència. Pensem, per exemple, en l'impacte que té la crisi del preu dels aliments en la major part de la població dels països més pobres. Pensem que, per exemple, en aquests països, el preu de l'arròs s'ha doblat en l'últim any; el preu del blat s'ha incrementat entorn del 70%; el preu de pràcticament tot, lligat a l'increment del preu del petroli, també ha augmentat de manera significativa. Això vol dir que hi ha persones que estan dedicant el 70% o el 80% del seu pressupost familiar a l'alimentació, quan a Europa aquestes xifres se situen entre el 10% i el 15%, segons els països. I aquestes persones que dediquen entre el 70% i el 80% del seu pressupost familiar a l'alimentació no tenen cap marge per poder assumir augments de preus ni per poder assumir altres tipus de despeses.

La crisi alimentària, avui, vol dir que en un país com Haití, que ja ha vist revoltes lligades a l'escassetat d'aliments, la gent en els suburbis de Port-au-Prince està menjant el que en diuen pastissos de fang, que són exactament el que el nom indica, una manera d'omplir-se l'estómac i de malmetre's la salut. Penseu que, per a un camperol d'Etiòpia, la crisi econòmica vol dir menjar herba, perquè ja no hi ha altres recursos. Vol dir, en definitiva, que on es podia menjar dues vegades al dia, ara només es farà un àpat. Crisi alimentària també vol dir altres tipus d'implicacions en la vida de les persones. Vol dir treure els infants de l'escola, perquè en molts països, encara que l'escolarització sigui gratuïta, hi ha despeses d'uniforme, de llibres, de desplaçaments, i que el primer que fa una família quan ha de retallar despeses és treure els infants, i sobretot les nenes, de l'escola. Crisi alimentària també vol dir un impacte directe sobre la salut, i no solament a causa de la malnutrició, sinó també perquè ja no es pot fer front a despeses de medicaments o d'atenció sanitària.

En definitiva, crisi econòmica vol dir un impacte general sobre totes les facetes del desenvolupament. I aquí voldria citar una anècdota. Fa pocs mesos, abans de l'estiu, vaig poder viatjar a Sud-àfrica, on vaig estar visitant uns programes que Oxfam Internacional duu a terme en aquell país. Són programes bàsicament entorn del treball amb malalts de sida, cosa molt lògica en un país que té un 30% o més de taxes de seropositivitat. A totes les organitzacions amb què treballem allà els feia la mateixa pregunta: quin és el vostre principal problema en aquest moment? I realment esperava una resposta que tingués alguna cosa a veure amb problemes de salut. I realment no, gràcies a una política molt ferma del govern Sud-africà en matèria de producció de medicaments genèrics, a Sud-àfrica pràcticament tothom, amb diferents graus d'ajuda, té accés a una triteràpia. El problema és que aquestes persones estan debilitades, no poden treballar i depenen molt d'una ajuda mensual, el que en diuen el food package, que és una ajuda alimentària, finançada pel govern i que reparteixen les organitzacions. Aquest food package inclou un sac de trenta quilos d'arròs, una mica d'oli, una mica de sucre; en definitiva, es dóna mensualment, i és un petit complement que millora l'alimentació de la família. Així doncs, per a totes les organitzacions que vaig visitar, el problema era el food package. O sigui, que totes es demanaven com, amb un pressupost que no havia variat, podrien mantenir aquest nivell d'ajuda. I totes em deien: "on estàvem donant trenta quilos d'arròs ens plantegem donar-ne quinze, o ens plantegem donar el food package un mes sí un mes no, perquè si no no hi arribem". Quin és el resultat d'això? Que la triteràpia, amb els efectes secundaris que se'n deriven, en malalts desnodrits és més nociva que no pas el fet de no tenir accés a cap tractament.

Crec que serveix d'exemple de com, en primer lloc, la crisi econòmica és realment una manifestació de desigualtat. És a dir, que no és el mateix parlar de crisi econòmica a Occident que als països del sud. I la crisi econòmica és una amenaça per a tota la feina de desenvolupament i per a totes les accions de lluita contra la pobresa que s'estan fent ara i que s'han fet en els últims anys.

Altres desigualtats? N'hi ha moltes. Parlàvem ara de la sida, que és cert que és un problema a Occident, però què diríem ara de països africans on les taxes de seropositivitat estan per sobre del 20% o del 30% de la població, on és tota una generació productiva econòmicament el que s'ha perdut?

Altres desigualtats? El canvi climàtic. Aquí ens preocupa o el veiem com una amenaça de futur, però en molts països, especialment de la franja tropical, ja és una realitat. Estem veient com s'està reduint la superfície cultivable. Estem veient com cada vegada és més difícil aconseguir aigua potable, i estem veient ja canvis d'actitud. Al Sudan, per exemple, poblacions pastoralistes que normalment treballaven amb vaques ara s'estan passant als camells, perquè són més resistents en una situació de sequera. Quan els camells tampoc puguin aguantar ja veurem què passa; probablement seran poblacions que es veuran obligades a emigrar.

Desigualtat entre països. Desigualtat també dintre dels països. I això és important de remarcar. Els països pobres no són pobres de manera uniforme, al contrari. L'Amèrica Llatina pot ser l'exemple més espectacular de desigualtats dintre d'un mateix país, ja que hi trobem una capa relativament protegida i una immensa majoria de la població en una situació de pobresa extrema. Penseu, per exemple, que al Senegal o a Gàmbia un infant nascut en el 20% "més ric", entre cometes, de la població té pràcticament quinze vegades menys possibilitats de morir abans dels cinc anys que un infant nascut en la franja del 20% més pobre.

Pensem també en desigualtats entre comunitats rurals i comunitats urbanes. És cert que als països del sud la major part de la població és encara una població rural, però també és cert que, a nivell mundial, cada vegada més ja és majoria la població urbana. I això té avantatges i té inconvenients. Té l'inconvenient que la pobresa urbana sempre és una pobresa més desestructurada, més complicada de gestionar, en la mesura en què les estructures socials han quedat més danyades, però en canvi també és cert que en una població urbana també és més fàcil organitzar una provisió de serveis socials bàsics, organitzar una distribució d'aigua potable, centres de salut o l'escolarització. Amb aquesta població rural, que avui dia representa encara entorn del 70% de la població dels països més pobres, es fa molt difícil i molt car organitzar la logística que suposa una provisió de serveis socials.

Per a mi avui dia al món hi ha dues injustícies flagrants. Una és la desigualtat, o sigui la loteria, del lloc de naixement. L'atzar de néixer en un país i no en un altre, de tenir una nacionalitat i no una altra determina de manera constant la vida d'una persona, independentment del seu nivell de recursos. Els recursos ho poden pal·liar, però la desigualtat sempre hi serà. L'altra gran desigualtat és la desigualtat entre homes i dones -tema prou conegut aquí a la UPF, perquè veig que el curs acadèmic passat va estar dedicat a la igualtat de gènere-, qüestió sobre la qual mai no em cansaré d'insistir sobre el que això suposa i sobre les seves implicacions per al desenvolupament dels països. Un exemple: a l'Índia, la taxa de mortalitat infantil en la franja d'un a cinc anys és el doble en les nenes que en els nens. Pensem que a nivell mundial, i molt especialment en els països asiàtics, falten milions de nenes -respecte a les estadístiques, respecte  al que tocaria per demografia-, i això no és casualitat, no és obra de la naturalesa, sinó conseqüència dels avortaments selectius quan la mare pot conèixer el sexe de l'infant, de la manca d'atenció sanitària i de la pitjor nutrició de les nenes respecte a la dels nens.

Aquestes desigualtats ens fan veure més que mai el problema de la pobresa com un problema d'injustícia. No hem mirar-ho només des d'una perspectiva de recursos, sinó també des d'una perspectiva més àmplia, perquè qui diu injustícia diu drets; és a dir, que la injustícia és la vulneració d'uns drets, i això és el que ens porta a la pobresa com a símptoma, entre d'altres, d'aquesta vulneració de drets. Per tant, cal passar del concepte de pobresa al concepte d'injustícia. I del concepte més assistencial de lluita contra la pobresa a un concepte més polític de lluita per l'exercici d'uns drets. De quins drets estem parlant? Evidentment dels drets humans, tal i com els reconeix la Carta de les Nacions Unides, però també de tots els drets, diguem-ne complementaris, que han estat reconeguts per convencions internacionals, essencialment des de la Segona Guerra Mundial: drets econòmics, polítics, socials, culturals, etc., que responen a una visió de la persona com a entitat global i no solament com un actor individual. Està molt bé parlar de renda per càpita, està molt bé parlar de quins ingressos té la persona; però, al capdavall, si no es té un control sobre aquests ingressos, si no es té atenció sanitària, si no es té una educació, si no es gaudeix de llibertat d'expressió com a ciutadà, si no es té reconeguda la pròpia individualitat, sense discriminacions per qüestió de gènere, per qüestió de raça, per molt que aquesta persona tingui ingressos, no estarem parlant d'un país desenvolupat i no estarem parlant de ciutadans actius.

Per això és important no perdre de vista aquesta globalitat de la persona. I això és important, perquè encara estem en un món en el qual la visió del desenvolupament és una visió d'indicadors econòmics. Així, per molt que cada vegada s'incorporin més indicadors de desenvolupament humà i que s'hi recullin taxes d'escolarització i índexs de desigualtats, la visió continua sent molt economicista, i és encara una visió economicista molt lligada a uns ingressos financers. Ens agradaria pensar en una ciència econòmica, en una manera de mesurar el desenvolupament i els resultats econòmics dels països que tingués en compte altres aspectes; que tingués en compte, per exemple, el treball no quantificat econòmicament, o sigui, aquest treball ocult d'educació dels infants, d'atenció a la família. Però també d'economia domèstica; penseu, en aquest sentit, que la major part de la producció agrícola en els països africans la fan les dones amb un petit hort a casa seva, i que escapa totalment a les estadístiques econòmiques; en canvi, és un factor important de desenvolupament. Una economia, doncs, que tingui en compte els costos diferits, l'impacte ambiental; una economia que tingui en compte, també, l'impacte que pot tenir sobre la desigualtat. M'hi referiré amb un exemple de la nostra activitat de cooperació.

Sovint hem vist programes de desenvolupament que el que fan és pensar com incrementar la producció. Com funciona això? Doncs normalment es reuneix una comunitat d'homes i de dones, perquè ja les comunitats han après que, per quedar bé amb els organismes de cooperació les dones han de ser-hi presents. I hi són presents, però normalment parlen els homes. Se'ls demana com poden incrementar la seva producció per incrementar els seus ingressos, i els homes contesten: "Home, per produir més ens vindria bé tenir un tractor. Amb aquest tractor podríem cultivar més tomàquets", per posar un exemple. Perfecte, ho fem, i augmenta la producció de tomàquets, però ningú ha pensat, i elles no s'han atrevit a dir-ho, que després qui processa i empaqueta els tomàquets i els prepara per a la comercialització són les dones. Com que ningú ha pensat a mecanitzar la seva part de feina, ens trobem que un projecte que estava pensat per millorar la vida de la comunitat, en realitat el que fa és convertir en insostenible la situació de la meitat d'aquesta comunitat, amb la qual cosa  pensem en l'economia, pensem en els ingressos, però pensem també en la persona com a integralitat.

Quan dic pensem, qui té aquesta responsabilitat sobre aquest exercici de drets de l'ésser humà? Doncs, qui parla de drets, parla de qui en té i de qui és responsable que es puguin exercir. Qui en té, de drets? Evidentment, els ciutadans, però això requereix la construcció d'una societat civil responsable, organitzada, compromesa. Els drets són de l'individu, és clar, però també és cert que és molt difícil lluitar per l'exercici d'aquests drets quan s'enfoca des d'un punt de vista purament individual, i per això cal, com a mesura sana dintre de la societat, que aquestes persones es puguin organitzar de manera lliure, que tinguin accés a la informació; aquest és un punt absolutament crucial. Perquè sovint tenim organitzacions sòlides però que no tenen prou accés a la informació per poder controlar com s'estan exercint aquests drets i per poder exigir-los als actors que són responsables de garantir-los. Una societat, en definitiva, una mica semblant a la que tenim a Espanya. A Espanya tenim, sí, tenim escàndols de corrupció; però també tenim una premsa lliure que els denuncia, una sèrie d'organitzacions que pressionen perquè es prenguin mesures correctores; una justícia teòricament independent que pot sancionar un problema o una il·legalitat. Tot això en els països del sud no existeix, i no podrà existir mentre no hi hagi una societat civil forta.

Tenim, per tant, ciutadans que tenen drets i tenim els responsables que els ciutadans puguin exercir aquestes drets, que en primera instància són, evidentment, els estats. Per això és fonamental, quan parlem de lluita contra la injustícia, parlar de governs, d'estats eficaços. I què és un estat eficaç? Bàsicament dues coses: un estat que governa per al futur i un estat que governa corregint desigualtats.

Un estat que governa per al futur. Dos exemples molt ràpids de bona pràctica i de pràctica més criticable: tant Noruega com el Txad són països productors de petroli. A Noruega el govern ha creat un fons perquè el petroli, en uns índexs elevats, entorn del 70%, pugui generar beneficis que vagin a aquest fons, de manera que aquest fons pugui garantir el manteniment de l'estat del benestar en un moment en què aquests ingressos ja no siguin tan importants. Al Txad, sobre el paper s'havia de fer una cosa semblant amb el fons per a les generacions futures. Però què ha passat? Pel fet que no hi ha una societat civil forta i que no hi ha un govern eficaç, el govern ha transferit aquest fons a una mena de caixa negra que gestiona directament des de presidència i que utilitza bàsicament per comprar armament, un armament que serveix per alimentar el conflicte de poder intern dintre de la mateixa família de l'actual president del govern. També, afortunadament, hi ha exemples de bones pràctiques en països del sud, si bé aquí només faré referència a Botswana, un país productor de diamants que sí que ha sabut aprofitar aquests ingressos en benefici del desenvolupament de la població i d'un desenvolupament equitatiu. Per tant, això vol dir que quan es vol, quan hi ha voluntat política i quan hi ha una societat civil i una comunitat internacional que ho demana, es pot perfectament.

El tercer punt que crec que és important, dintre dels actors, que forma part en certa manera de la societat civil però que crec que mereix una menció especial, és l'actitud de les empreses i, sobretot, de les grans empreses. Molt ràpidament... Sovint es fa la crítica que als països en desenvolupament el desenvolupament és impossible d'assolir, i que l'ajuda al desenvolupament és inefectiva perquè es perd en els passadissos de la corrupció. Sí, pot ser, però també és cert que en els casos de corrupció sempre hi ha un corrupte i un corruptor. És cert que normalment el corrupte és l'elit d'aquest país pobre, però també és cert que el corruptor, normalment, és un actor occidental i, molt sovint, és una empresa occidental. Amb la qual cosa, si volem lluitar contra la injustícia i volem un desenvolupament efectiu, també tenim una responsabilitat des d'aquí. Els nostres governs han de contribuir-hi a través de l'ajuda oficial al desenvolupament, a través de la seva política exterior, de la seva política comercial; però també han de contribuir-hi les nostres empreses, amb una actitud socialment responsable que ajudi, dintre de l'activitat normal de l'empresa, a assolir un desenvolupament sòlid d'aquests països. Això suposa que tots els actors de la societat civil, Intermón Oxfam, altres ONG, altres tipus d'organitzacions, canviem la nostra manera de treballar, adrecem el problema des  de la seva complexitat. I com que per a un problema complex no hi ha solucions senzilles, hem de ser capaços de ser flexibles, de combinar eines diferents, de tenir una actitud, una activitat cada vegada més política, i també de treballar cada vegada més amb altres. És clar, però, que aquesta construcció de la societat civil, aquesta lluita contra la injustícia, no pot ser la lluita d'un actor aïllat, sinó que ha de ser el resultat d'una aliança d'organitzacions semblants, amb valors comuns i amb un objectiu compartit. Això, que avui dia ja és una realitat, crec que ens permet ser optimistes de cara al futur. Els reptes són encara molts; la realitat de cada dia, les notícies, de vegades són terriblement frustrants, però també és cert que s'han aconseguit canvis, canvis importants. En definitiva, doncs, cal ser optimista, perquè les accions de lluita contra la injustícia són accions a llarg termini, però van donant resultats; i en la mesura en què compartim la convicció que un món injust no és sostenible, podrem arribar a canviar-lo.

Voldria acabar amb una frase de John Stuart Mill, filòsof anglès del segle xix, per il·lustrar aquest pes dels valors, de les creences, dintre del que podria ser, en definitiva, una visió molt economicista o molt jurídica del món internacional. Deia Stuart Mill: "La força d'una persona amb una creença equival a la de noranta-nou persones que només tenen interessos". No ho oblidem: val la pena lluitar contra la injustícia, però no és una utopia. És una lluita difícil, però pot ser una realitat. I si no perdem de vista això, crec que podrem aconseguir, algun dia, un món més just per a tots.