Les meves primeres paraules han de ser d'agraïment al secretari general de la Presidència i al regidor representant de l'Ajuntament de Barcelona per acompanyar-nos en aquest acte. Però, molt especialment, haig d'agrair la presència i la presidència en aquest acte del president del Parlament de Catalunya, en el que segurament serà un dels darrers actes de la seva vida política institucional activa. Li agraeixo de veritat que hagi acceptat la invitació de la Universitat i que avui es trobi entre nosaltres, ja que, a més, la seva presència ens permet fer un reconeixement de la seva llarga trajectòria en defensa de la democràcia, i no pas en moments fàcils, sinó en moments molt difícils, en els moments foscos per a les llibertats. Gràcies, senyor president!

Voldria, d'altra banda, agrair al doctor Laporte -que amb molta il·lusió havia preparat aquesta lliçó que el doctor Torras ens ha llegit- no només les idees que ens ha traslladat, no només les reflexions que ens ha transmès, sinó també el suport que des del primer moment, i de manera continuada, ha donat al llarg dels anys -tant quan tenia responsabilitats com quan ja no en tenia- al treball que la Universitat Pompeu Fabra ha anat desenvolupant fins arribar aquí.

D'altra banda, vull deixar palès el nostre agraïment a l'artista Luis Gordillo, autor del cartell inaugural del present curs.

Iniciem el desè curs de la vida de la Universitat. Es tracta d'una efemèride significativa. D'una data que ens ha de portar a tots a la reflexió, al balanç, i sobretot a esforçar-nos per entreveure com ha de ser el futur. Un futur canviant.

El desè aniversari de la Universitat coincideix amb la culminació del procés d'estructuració de la Universitat Pompeu Fabra. El començament dels estudis de Biologia especialitzats en biologia humana en el curs anterior i l'inici de les enginyeries informàtiques especialitzades en el camp de la comunicació en aquest curs constitueixen, des del meu punt de vista, elements decisius a l'hora de parlar de culminació en el procés de creació de la Universitat Pompeu Fabra.

Hem començat els estudis de Biologia en el marc de la Facultat de Ciències de la Salut i de la Vida. Amb tota la dimensió que aquest centre i aquest nom posen en relleu. Hem començat, d'altra banda, els estudis d'Informàtica en el marc de l'Escola Superior Politècnica de la Universitat Pompeu Fabra. També amb l'abast i la dimensió que aquesta denominació suggereix. Amb aquests estudis hem completat el que en podríem dir "mapa" de la Universitat: ciències socials, ciències humanes, ciències de la comunicació, ciències experimentals centrades en el camp de la salut i de la vida i ensenyaments tècnics. No ha estat fàcil, però, arribar fins aquí. Ha calgut preparar els projectes. Insistir-hi. Ha calgut -si em permeten, utilitzant una expressió que en un altre moment el doctor Laporte atribuïa a la Universitat Pompeu Fabra- ser tossuts. I el cert és que hem estat molt tossuts.

Ha costat arribar fins on ara som. Hi hem arribat gràcies a l'esforç de la Universitat mateixa. Però també, gràcies a la comprensió de l'administració educativa. Gràcies a la comprensió del comissionat per a Universitats i Recerca. I voldria, ara i aquí, en la solemnitat d'aquest acte, expressar el reconeixement i l'agraïment de la Universitat al doctor Joan Albaigés, comissionat per a Universitats i Recerca fins la passada Pasqua.

Hem construït, com deia abans, el mapa de la Universitat. Dels ensenyaments que s'imparteixen a la Universitat. Ho hem fet mentre continuàvem l'esforç al servei de la docència i al servei de la recerca, que, de fet, és allò per què existeix la Universitat i és allò per què la societat li atorga recursos.

Les dades de rendiment acadèmic del darrer curs, les darreres dades d'inserció en el món laboral, insisteixen a assenyalar-nos que l'esforç per aconseguir una aplicació eficient dels recursos continua, i continua en el mateix nivell que en els cursos anteriors.

La Universitat Pompeu Fabra és una universitat transparent. Nosaltres hem fet difusió -i en continuarem fent- de totes les dades sobre el nostre funcionament. Tant les que fan referència als recursos, que publiquem anualment, com aquelles que fan referència a l'aplicació d'aquests recursos, al rendiment acadèmic, al rendiment de la docència i de la recerca.

Hem celebrat i hem participat des dels diversos centres en el procés d'avaluació sobre els estudis de la Universitat. Les dades d'aquestes avaluacions es troben a disposició de la societat, dels ciutadans, dels seus representants. I això és bo. No únicament perquè la transparència és l'exercici d'una virtut democràtica, sinó que també és bo per tal que no hi hagi informacions que podrien ser esbiaixades. Sobre aquesta base, la nostra actitud de transparència no respon només a la preocupació d'exercir, responsablement, els deures que el sistema democràtic ens imposa, sinó també -si se'm permet l'expressió- a una actitud interessada, que penso que hauria de ser comuna a tothom, perquè les dades relatives a la gestió i al rendiment acadèmic de les universitats siguin a l'abast de tothom.

La Universitat Pompeu Fabra és, ja ho he dit, una universitat transparent. La Universitat Pompeu Fabra ha estat i és també una universitat oberta al món. Les nostres taxes de mobilitat són importants. Prop del 10% dels graduats de la darrera promoció van cursar part dels seus estudis en universitats de fora de l'estat espanyol. Estem per sobre del 6% quant al nombre global d'estudiants que participen en els programes d'intercanvi que anualment es convoquen. Més del 13% dels nostres professors procedeixen de països de fora de l'estat espanyol. Són xifres que, per elles mateixes, posen en relleu que no avui, ni ahir, sinó que des d'un primer moment hem apostat per ser una universitat oberta al món. Una universitat que creu en la mobilitat. Que no es limita simplement a la mobilitat entre comunitats autònomes, sinó que aspirem a una mobilitat real en el context en el qual ens volem moure i que -com diré després- és el món, l'àmbit internacional.

Les reformes que s'anuncien, amb més o menys grandiloqüència, a l'hora de parlar del districte obert, del districte únic, poden ser molt poc efectives si es limiten a un canvi de les normes que es publicaran en els diaris oficials i no van acompanyades, alhora, d'un important reforçament de les polítiques de suport a l'estudi. És a dir, de beques, de residències i d'un conjunt de mesures tendents a assegurar una autèntica circulació dels estudiants en el context ampli al qual nosaltres aspirem, que com he dit abans és el món, l'àmbit internacional.

Hem assolit les dades a què abans feia referència sobre mobilitat sent, a la vegada, fidels a les arrels, com ho testimonia la indubtable presència de la llengua catalana en la nostra docència i en el funcionament ordinari de la nostra universitat.

M'hauran de permetre que, com és tradicional en un acte com el que estem celebrant, i també com a responsable de la Universitat, faci algunes observacions sobre el context en el qual ens estem movent. Cal ser clars. Si hem de ser competitius, si hem de fer front als reptes que se'ns plantegen -tant els que ja es veuen com els que només s'intueixen-, hem de disposar d'un marc més flexible, més àgil.

Difícilment podrem vèncer, i qui sap si ni tan sols participar, en aquesta gran ambició de la competitivitat a què no podem renunciar si no trenquem barreres. I això vol dir que la Llei de reforma universitària, que va jugar el seu paper en el seu moment, ha envellit. Que cal substituir unes normes que s'adapten molt poc a allò que les universitats, que la Universitat Pompeu Fabra, necessiten per començar a treballar a partir d'ara.

Hem de disposar d'una organització flexible, àmplia. D'una regulació que permeti a la Universitat exercir àmbits més grans d'autonomia en el camp de la selecció de professorat. Que posi a la seva disposició un conjunt de figures més ampli, que permeti trobar, en cada moment, la fórmula més adient per assolir l'objectiu de qualitat en la docència i la recerca que indefugiblement hem de perseguir.

M'atreviria a dir -i això forma part del context en què ens movem- que cal que les noves normes admetin la singularitat de les institucions. Enlloc no està escrit que el sistema de govern de les universitats hagi de ser igual a la Manxa que a la vora de la Mediterrània. En una universitat molt vella i en una universitat molt nova. En una universitat molt gran i en una universitat petita. No. Hem de reclamar la possibilitat de règims singulars de govern. Penso que el discurs tradicional, aquest discurs que ja ens cansa d'altres fonts de finançament provinents de la col·laboració entre la universitat i l'empresa, continuarà sent una elucubració sense sentit si no es fa una  política decidida en el camp del mecenatge i de les desgravacions fiscals.

I una altra assignatura pendent que tenim -ho he dit abans, però ho voldria reblar ara- és en el camp del suport a l'estudi. La veritat sobre l'abast del principi que assegura que l'accés a la universitat és obert a tothom. Certament, avui això no és així. És evident -ens ho recordava el doctor Laporte en la seva lliçó inaugural- que en els darrers anys la universitat ha donat, ha obert a capes molt àmplies de la població la possibilitat d'accedir-hi. Però encara hi ha sectors de la població, fàcilment identificables, en els quals el sou de la persona que hauria d'accedir a la universitat és imprescindible per a la unitat familiar. Per tant, cal fer front al que és, hauria de ser, un repte de justícia.

I cal encara afegir una altra consideració. En ocasions, com és el cas en qualsevol dels meus innombrables viatges forçats a Madrid o en les innombrables reunions del Consell d'Universitats, hom té la sensació que l'anomenat "Estat de les autonomies" no ha acabat de projectar-se del tot en el camp de la universitat i de la recerca. Per tant, aquí també cal reivindicar -tot pensant en els elements del context en què ens hem de moure- que ens endinsem definitivament en la via de la descentralització.

S'ha dit ja en algunes de les intervencions que m'han precedit que en la docència ens hi juguem molt. Però ens hi juguem tant o més en matèria de recerca. I aquí voldria posar l'èmfasi en el fet que el país ha progressat molt: hem fet moltes autopistes, hem construït noves línies de ferrocarril. Tot això és extraordinàriament positiu, des de qualsevol punt de vista. Però hi ha una assignatura a la qual caldria dedicar esforços renovats, aquella que té a veure amb la construcció de grans infraestructures en el camp de la recerca adaptades a allò que som: un país petit, un país en progrés a Europa. I no m'estic referint a infraestructures que assequen el riu de les possibilitats del suport a la recerca, sinó a aquelles que permetin a Catalunya -que ens permetin a les universitats i que permetin a la Universitat Pompeu Fabra- prendre part en el progrés del coneixement i de la ciència. Els camps de la biomedicina i de les tecnologies de la comunicació són, en aquest sentit, dos camps als quals fàcilment ens podem referir.

De cara als temps immediats voldria recordar, especialment als membres de la comunitat universitària, que hem de fer un esforç particular en els aspectes d'organització i de realització de la recerca. Un esforç particular també d'imaginació i de programació, en tots els sentits. Un esforç particular que mereix també el tercer cicle. Penso que -com també ha dit el doctor Laporte en la seva lliçó- les universitats tenim un repte, i la Universitat Pompeu Fabra també, decisiu. Una part important de la nostra competitivitat internacional, de la nostra presència en el món del coneixement, va lligada a les seves plurals activitats i, més concretament, al camp del doctorat.

I, finalment, un altre objectiu concret dels temps immediats és que en la docència no pensem mai que és una batalla guanyada, sinó una batalla oberta. I oberta amb la incorporació difícil, atractiva d'entrada però difícil en el dia a dia, de les noves tecnologies.

Com he dit tantes vegades, la missió de la universitat, la missió que intentem a la Universitat Pompeu Fabra, és formar professionals, però també ciutadans. En alguna ocasió, i en algun acte com aquest que estem celebrant, he posat un èmfasi especial en la necessitat que en aquesta formació de ciutadans ens fixem en els valors que tenen a veure amb la pluriculturalitat. Algú podria pensar que la meva és una intervenció una mica agosarada, excessivament pessimista. Però crec que avui podem dir amb molta més raó encara que en la formació dels ciutadans hem de ser bel·ligerants contra qualsevol forma de discriminació, contra qualsevol forma de xenofòbia. Hem de formar les persones que les famílies i la societat envien a les nostres aules en els valors fonamentals de la vida democràtica, posant decididament l'èmfasi en una actitud bel·ligerant capaç de fer front al racisme, una malaltia social que solament pot ser combatuda des de l'educació.

Com s'ha dit i he dit al començament, aquest és el desè curs de la Universitat Pompeu Fabra. Com en la vida de les persones, també en la vida de les institucions hi ha determinats moments que serveixen per celebrar i, en allò que és més important, per retre comptes i per reflexionar. Jo convido, ja des d'ara mateix, la comunitat universitària, els amics que ens acompanyen en molts actes de la vida ordinària de la Universitat, a celebrar l'efemèride, però, sobretot, que, d'una banda, puguin valorar el retiment de comptes que farem per tal de donar dimensió de com hem complert la missió que el Parlament de Catalunya ens va assignar; i, d'altra banda, que ens acompanyin i ens ajudin en la reflexió per trobar els camins d'aquest món canviant en el qual la universitat necessàriament haurà de viure i ha de viure amb ambició els propers anys.

La universitat transmet coneixement. La universitat en crea. La universitat, però, no pot ser estranya a la seva societat i a la història de la societat en la qual es mou, sinó que hi ha d'estar immersa. Han passat ja gairebé vint-i-cinc anys des del final de la dictadura i, per tant, una de les missions que la universitat ha de tenir és la de restablir la memòria històrica completa. Una memòria injustament aparcada durant temps que cal restablir completament. I cal fer-ho perquè és missió de la universitat ser transmissora de les palpitacions de la societat mateixa. Crec que és amb aquest desig que hem d'afrontar la reflexió i la celebració en aquest desè aniversari.