La lliçó que ha pronunciat el professor Solana, que agraeixo molt cordialment, constitueix un bon senyal en el començament d'un curs acadèmic. La universitat és, com sabem, una institució per a l'ensenyament, això és, la transformació del saber, dels coneixements; i és també, de manera imprescindible, un centre de recerca, de creació de sabers, per fer avançar -encara que les aportacions puguin aïlladament semblar petites- els coneixements, la ciència.

Tot això és cert. Però la universitat només complirà adequadament el paper que la societat li assigna si és també un lloc de reflexió sobre el món, el proper i el llunyà, on es valorin les diverses perspectives, on s'endevinin d'alguna manera els canvis amb què es construeix el futur. Naturalment, molts seran els temes a considerar i a valorar, però no hi ha dubte que els aspectes que ha tractat el professor Solana hi ocupen una posició central. Tant de bo les universitats puguem contribuir d'una manera molt més activa a aquesta reflexió. Fent-ho assolirem, a més, l'objectiu de formació de ciutadans que el país ens demana.

Vull deixar palès l'agraïment de la Universitat Pompeu Fabra a l'artista Emilio Vedova, creador del cartell inaugural d'aquest curs.

És normal que en un acte com aquest el rector faci un cert balanç sobre allò que s'ha fet i assenyali unes línies de futur. Em permetran, però, que atesa la informació que ja està al seu abast, em centri només en alguns temes, que lògicament consideren, combinadament, el sistema universitari català i espanyol.

L'any passat, en inaugurar-se en aquest mateix lloc el curs acadèmic de les universitats catalanes, em vaig fer portaveu de les necessitats de reforma de l'ordenament universitari. Assenyalava i assenyalo ara que la llei de 1983 va obrir una nova i millor etapa en la vida de les universitats. Va representar un bon canvi que va situar en un lloc central l'autonomia de les universitats. Però ara, quinze anys després, cal fer-ne una reactualització. I dic reactualització, i no reforma, a fi que amb aquest nom no ens introdueixin una contrareforma.

Algunes disposicions de desenvolupament de la llei ja no van tenir de manera completa el seu alè. L'organització establerta per coordinar les universitats, amb importants competències d'ordre acadèmic, fa temps que fa aigües, encara que només darrerament la situació ha esdevingut escandalosament palesa. Les disfuncions del sistema de govern de les universitats són clares; és urgent, des de ja fa temps, una adequació de la política de professorat, i la manca de sintonització entre els cicles educatius anteriors a la Universitat i l'ordenació dels ensenyaments universitaris es pot agreujar. Podria continuar amb altres capítols: recerca, accés a la universitat, finançament, suport a l'estudi.

El curs 1996-1997 ha estat respecte d'aquestes qüestions en gran part un any perdut. Hi va haver un intent de reforma de les normes de professorat que va aconseguir un considerable consens universitari i aparentment polític, encara que al final políticament l'intent va fracassar. El document de la CRUE és un senyal prou eloqüent en aquest sentit. Quan les decisions no es prenen en el moment oportú es pot no únicament no progressar, sinó també anar enrere. Els progressos assolits en ensenyament i recerca universitaris, que han estat importants, podrien veure's compromesos. Es pot dir que el Consell d'Universitats, que arrossega des de fa uns quants anys una sèrie de disfuncions, està en crisi.

Com en ocasions passa, hem entrat en una espiral estranya: com més grans són les disfuncions més alt és l'intervencionisme que es vol fer. Fins i tot els descriptors de les assignatures de lliure elecció d'un pla d'estudis d'una universitat poden convertir-se en el protagonista de llargs minuts d'una reunió de responsables (més de seixanta) de totes les universitats. Només amb aquest darrer exemple, per no parlar de la repetida contradicció entre la Comissió Acadèmica i la Comissió de Planificació, ja n'hi ha prou per concloure que el canvi és imprescindible.

Cal, a parer meu, un retorn a fi que l'autonomia de les universitats ocupi el lloc central, perquè la coordinació que calgui projectar a nivell estatal trobi la seu adequada tenint en compte el creixement -d'altra banda, no sempre responsable- del sistema, perquè en un entorn més proper puguin trobar resposta els requeriments de gestió coordinada.

Ara bé, quina ha estat des de Catalunya l'actitud davant d'aquesta situació de crisi? Francament, he de dir que ha dominat el silenci, l'attentisme i, en ocasions, un afany de bombers per apagar l'incendi i instal·lar-se en l'edifici que, ai, el foc ja ha destruït. D'altra banda, les diverses vegades anunciada llei universitària catalana continua sent això, un anunci.

Crec que no podem continuar sense fer res, contemplant com les coses van a pitjor. Cal prendre decisions, que sense perjudici de deixar obertes les portes a una coordinació més general, comencin a construir un nou panorama. En aquest sentit, em sembla urgent la creació del Consell d'Universitats de Catalunya, amb funcions informatives i decisòries que, pivotant sobre l'autonomia de cada universitat, amb l'administració educativa, que és la que té la responsabilitat de la creació, iniciï una nova etapa. Molts són els temes que no necessiten una coordinació d'abast més general i que podria assumir aquest Consell, que ha de tenir un nord clar: respectar l'autonomia universitària, sobretot en el vessant acadèmic, i assegurar un eficient i potent servei universitari en la docència i en la recerca. Si hi ha voluntat política, els fruits d'aquesta nova etapa es veurien aviat.

Permeteu-me que em refereixi ara a casa, a la UPF. Comencem un curs que finalment ha de donar lloc a la definitiva obertura als estudis de ciències, que es començaran a impartir a partir del proper curs, d'acord amb les disposicions de l'administració educativa catalana, en el camp de les ciències de la salut i de la vida. Ha estat un projecte, estudiat al llarg de molt de temps amb la col·laboració de l'administració catalana, que es planteja amb uns perfils propis i renovadors -no repetitius-, tant pel que fa a Biologia com pel que fa a Medicina. Es tracta d'un projecte que vol a més implantar-se amb l'alt component de recerca que la iniciativa exigeix. Com a complement natural del teixit empresarial del sector -un dels sectors industrials autòctons amb més projecció exterior i amb més innovació-, i en relació amb aquest, es preveu desenvolupar un pol o parc biomèdic. La UPF veu, crec, amb il·lusió, i amb un compromís d'excel·lència, l'inici de les activitats en aquest àmbit nou.

Vull remarcar els perfils propis i específics del projecte que constitueixen una part significativa del repte. En definitiva, doncs, començarem amb aquests estudis una obertura cap a altres àmbits científics i professionals que han de trobar altres desenvolupaments en l'àmbit de les noves tecnologies.

Durant el darrer any s'ha confirmat l'esforç de la UPF en la docència i la recerca. No vull caure en la falsa modèstia d'amagar judicis favorables, ja que precisament aquests constitueixen un instrument per comprometre la continuïtat de l'esforç. Com és conegut, no sé si molt àmpliament, en un estudi d'una consultoria de Madrid se'ns situava en una posició capdavantera en el panorama universitari espanyol tot tenint en compte una estimació dels nostres diferents estudis. Vull remarcar que els estudis que oferim se situen en un context d'àmplia competència, ja que els ofereixen moltes universitats públiques a Barcelona, a Catalunya i a Espanya.

Per cert, i permeteu-me que obri ara un parèntesi, és incomprensible que a Barcelona l'administració educativa empari i protegeixi una oferta pública en monopoli d'estudis que, d'altra banda, tenen una alta demanda. És una situació insòlita, que no permet contrastar resultats. No es poden comparar, ja que en el nostre context no hi ha una altra oferta pública. Tanco el parèntesi.

Doncs bé, com deia, la nostra docència i recerca ha rebut un reconeixement. Bons rendiments acadèmics. Bona acollida dels nostres professionals en el mercat de treball. Uns resultats que són fruit de l'esforç de molts, de tots i del suport de l'administració educativa catalana. Però aquests resultats són a la vegada un compromís. Els qui treballem en una universitat pública no ens podem sentir mai prou satisfets. Hem de mantenir, i hem de millorar, els resultats, no només amb la constància i amb l'esforç sinó també, i de manera molt especial, amb l'atenció posada en els senyals de canvi que els entorns proper i llunyà ens envien. Res no seria pitjor que una actitud satisfeta, tancada, refractària a l'evolució cada cop més accelerada de les necessitats i dels coneixements. Hem d'estar, per tant, disposats a adequar contínuament els nostres instruments de treball, les nostres estructures, les nostres actituds.

L'objectiu, però, és el de sempre: formar bons professionals, i bons ciutadans; impulsar el progrés del coneixement; contribuir a l'avenç de la col·lectivitat, del país. És una responsabilitat exigent. Els recursos que la societat posa a les nostres mans han de tenir la millor, la més eficient aplicació. I em plau fer-me portaveu de tots els qui treballen en aquesta universitat, en aquest compromís, que estic segur que complirem. I em plau fer-ho, precisament, davant de qui presideix la institució representativa dels ciutadans de Catalunya, el Parlament.