Vull agrair, en primer lloc, la presència i la lliçó del professor Mayor Zaragoza que posa el pòrtic a aquest nou any acadèmic, el setè de la UPF. En la primera cerimònia que acull aquesta Aula Magna, la intervenció del director general de la UNESCO és molt significativa, perquè ens permet a tots expressar el nostre reconeixement pel paper d'aquesta organització no només en la promoció de l'educació, la cultura i la ciència, sinó també en la construcció de ponts de diàleg, de cooperació i de solidaritat entre els pobles i les cultures.

Gràcies, doncs, per haver fet un forat en el vostre temps per ser avui aquí amb nosaltres i, també, per les vostres reflexions. És un honor haver comptat amb la col·laboració de l'artista Roy Lichtenstein, a qui fem arribar el nostre agraïment per la creació del cartell inaugural.

En celebrar aquest acte inaugural del curs acadèmic universitari a Catalunya en aquest saló de l'àgora Jordi Rubió i Balaguer, es fa present la memòria moral de qui no va ser només un home de cultura, un universitari, sinó també, en els llargs i difícils anys de la dictadura, un ferm defensor de la cultura catalana i, per a algunes generacions d'universitaris, una referència clara per construir una universitat millor i lliure al servei del país. Com deia el poeta:           

... caldrà que digui / de seguida prou, / que vulgui ara / caminar de nou,

alçat, sense repòs, / per sempre més / home salvat en poble, / contra el vent.

Salvat en poble, / ja l'amo de tot, / no gos mesell, / sinó l'únic senyor.

Les universitats catalanes estan complint, em sembla, el compromís de servei al país i, en concret, a la seva cultura. La llengua, que n'és la medul·la, és també, de manera natural, la llengua pròpia i normal de les universitats. Aquest objectiu s'ha assolit en el marc d'un procés governat per les convencions pròpies de la vida universitària, i és, lògicament, un procés obert que caldrà anar aprofundint i perfeccionant però del qual, a la vista dels resultats, seria equivocat canviar les eines.

Com és habitual, el centre d'aquestes consideracions és el repàs de la situació i de les perspectives de la universitat. Doncs bé, en primer lloc vull referir-me a alguns aspectes del marc global en què les universitats desenvolupen la seva activitat a Catalunya.

Al llarg del darrer curs s'ha formulat una primera aproximació a la definició d'aquest marc, amb el document de programació que articula les previsions de creixement o de reestructuració de les universitats. Considero que és un pas en la direcció adequada, al marge de les discrepàncies, naturals, que pugui haver-hi sobre determinats aspectes del seu contingut. Però és un pas encara insuficient si el nostre objectiu és establir les coordenades de futur de l'ensenyament i de la recerca universitaris a Catalunya.

En aquests moments apareixen iniciatives diverses de creació de noves institucions universitàries, es produeix una eclosió de centres adscrits i assistim a la implantació de centres dependents d'institucions foranes. En aquest context, resulta imprescindible establir coordenades sòlides, per saber cap a on anem, i clarificar les regles del joc. És indispensable preveure i verificar paràmetres clars, però també garantir-ne el compliment per tal que totes les noves institucions mereixin el nom d'universitat, que vol dir ensenyament a partir de la recerca, a fi que totes elles es puguin prolongar en el temps. Hem de saludar les noves iniciatives com a senyal de vitalitat. Tant de bo constitueixin, per la seva consistència, un incentiu per a tots. Però això només serà possible si hi ha un marc definit, unes coordenades clares. La col·laboració de les universitats per establir-lo es trobarà sempre.

Tots som conscients de les dificultats econòmiques del moment, especialment pel que fa a la hisenda pública. He dubtat fins al darrer moment de fer referència a aquest aspecte, donat que ja és prou conegut. Però, de fet, no podia obviar-lo. És cert que en els darrers quinze anys al conjunt d'Espanya i a Catalunya s'ha fet un esforç consistent. És obligat reconèixer-ho. Ara bé: encara estem lluny de la mitjana dels països de la Unió Europea o de l'OCDE, i molt lluny de països que de vegades ens serveixen de referència, com Holanda o els països nòrdics. Tots estarem d'acord, n'estic segur, que en aquest camp es juga de manera molt fonamental la competitivitat del país: en educació i en recerca la despesa és inversió. Com deia el professor Laporte en una ocasió similar ara fa un any, "em sembla obvi que és imprescindible que l'esforç econòmic que ha fet l'Administració, i molt especialment la Generalitat, no s'estronqui ara que tot just comencem a apreciar-ne els resultats. Els diners gastats en formació i en R+D no són una despesa -si cal, retallable- sinó una inversió de futur del més alt rendiment". Estic convençut que aquest és un criteri compartit.

Ara ha fet deu anys del traspàs de les universitats a la Generalitat. Moltes són les coses que han canviat -en positiu- durant aquests anys. D'altra banda, l'LRU de 1983 ha constituït una fita important, globalment considerada, en la millora del servei universitari. Però és clar que hi ha aspectes discutibles, és evident que a partir de la seva aplicació s'ha comprovat la necessitat de fer-hi modificacions. D'altra banda, algunes de les normes dictades per desenvolupar-la han restringit, de vegades molt intensament, les facultats que la llei reconeixia a les universitats.

En més d'una ocasió les universitats catalanes hem demanat que el Parlament de Catalunya elabori l'ordenació universitària de Catalunya. Ara ho reitero perquè crec que, possiblement, la conjuntura institucional és bona.

La Constitució de 1978 ha reconegut expressament l'autonomia de les universitats. És un principi fonamental per tal que les universitats puguin acomplir les seves funcions amb voluntat d'excel·lència. L'autonomia és llibertat de docència i de recerca, però no s'exhaureix en aquestes importants manifestacions, ja que autonomia és en definitiva la determinació de la pròpia organització sense altra limitació que la llei. Per a les universitats l'autonomia és com l'aigua per als peixos: el medi natural. Com més àmplia sigui l'autonomia més amplis seran els horitzons de l'activitat universitària i més grans els beneficis per al país. Ara bé: ningú no pot desconèixer que el complement imprescindible de l'autonomia és la responsabilitat. Responsabilitat davant de la societat i dels seus representants, i no només perquè en un grau molt alt la finança. I també perquè existeix responsabilitat s'han d'establir els mecanismes adequats de relació i de control.

Les universitats esperem que les futures normes universitàries catalanes, assumint aquesta perspectiva d'autonomia, redefineixin aspectes, eliminin traves, obrin possibilitats, estableixin procediments adequats de transparència i de responsabilitat. Hi ha, em sembla, un aspecte concret que no es pot obviar: la millora del sistema de govern i de gestió de les universitats, sense caure en els paranys de l'intervencionisme i el reglamentisme.

La responsabilitat de les universitats comporta verificar les característiques de les activitats que es porten a terme; fer una anàlisi per determinar si els mitjans de què disposen s'apliquen de manera eficient; comprovar, en definitiva, el rendiment en la docència, en la recerca, en la gestió.

Avui les universitats porten a terme, en general, les seves activitats amb un nivell més alt que fa no gaires anys, atesos els mitjans de què disposen, i un cop assumit l'impacte de la generalització dels estudis universitaris. Ara bé: hi ha aspectes que no funcionen o que són clarament millorables. Res no seria pitjor que el cofoisme. Els objectius de qualitat ens obliguen a tenir esperit crític permanentment.

Per això és tan important iniciar procediments d'avaluació que permetin conèixer les situacions concretes i aplicar-hi remeis. Però, a més, amb el temps es generarà competència, un aire fresc imprescindible. El principi d'autonomia universitària comporta pluralitat, universitats diverses -almenys parcialment-, possibilitat d'escollir.

Permetin-me que centri l'atenció de manera específica en una de les funcions fonamentals de la universitat: la formació, l'ensenyament. Són coneguts els primers resultats de l'aplicació dels plans d'estudis elaborats en el marc de la reforma dels ensenyaments -si bé amb indicadors diferents a les diverses universitats. Cal preparar, també, l'arribada dels estudiants que hauran seguit les noves pautes que la LOGSE defineix per a l'ensenyament de les etapes prèvies a la universitat. Una dada es pot remarcar respecte això: una part important dels problemes neix d'un fet que algú ha qualificat, amb encert, d'insensat: pensar i formular els estudis preuniversitaris i els dels primers anys de la universitat de manera separada, distanciada en el temps.

D'altra banda, una tendència profundament consolidada fa que més de la meitat dels joves accedeixin a la universitat. Aquest és un fet que la universitat ha d'acceptar -la societat ho ha decidit- i que penso que, a més, és bo. És una eina d'universalització de la cultura. Ara bé, hem de deduir-ne les conseqüències. Això significa, n'estic convençut, que cal donar a l'ensenyament dels primers anys dels estudis universitaris un caràcter generalista, polivalent, de formació bàsica, molt més del que ara té. A més a més, cal posar un èmfasi nou i potser diferent en la "manera" de l'ensenyament. Es tracta, en definitiva, de formar i de capacitar per adquirir coneixements, una tasca que mai no es podrà donar per acabada. Són ben actuals, en relació amb aquesta qüestió, les paraules d'un universitari anglès del segle passat, William Cory, adreçades als seus estudiants: "En venir a aquesta escola us comprometeu en una tasca no tant d'adquisició de coneixements com de realització d'esforços intel·lectuals mentre us sotmeteu a la crítica. Podeu aconseguir un cert cabal de coneixements, i no us heu de lamentar per les hores emprades per acumular allò que acabareu oblidant, ja que l'ombra del coneixement perdut us protegirà almenys de moltes il·lusions. Però veniu a una gran escola no pas per adquirir coneixement, sinó per adquirir arts i hàbits: l'hàbit de l'atenció, l'art de l'expressió, l'art d'adonar-vos en un instant d'una nova idea, l'hàbit de sotmetre-us a censura i refutació, l'art d'indicar assentiment i desacord de manera graduada i mesurada, l'hàbit de fixar-vos en el detall amb exactitud, l'hàbit de saber fer les coses al seu temps, el gust i la discriminació, el valor mental i la sobrietat mental".

Hem de refer, per tant, l'ordenació i la pràctica dels primers anys d'universitat, però al mateix temps hem de donar un impuls fins ara desconegut al tercer cicle. Enllaçat als darrers anys de la llicenciatura, el tercer cicle ha de constituir el període de perfeccionament professional en alguns casos, el de l'especialització en d'altres i el de la iniciació i la familiarització amb la recerca per a un tercer grup.

Les universitats ens juguem una part important del nostre futur en aquest àmbit. Dit en altres paraules: assolirem millor els objectius que la societat ens ha encomanat si disposem i realitzem amb rigor aquesta darrera etapa dels ensenyaments. Lògicament, però, aquesta és una responsabilitat de tots i també de l'administració educativa, que fins ara l'ha tingut molt poc en compte a l'hora de prendre les decisions que li pertoquen.

L'èmfasi posat en la conveniència d'adequar l'organització dels ensenyaments no implica, crec, iniciar una nova i gran reforma, sinó fer-hi ajustaments, a càrrec, essencialment, de les mateixes universitats. Aquest procés ens ha de portar a un panorama força diferenciat, congruent amb la universitat pluralista que es deriva del mateix principi d'autonomia universitària.

En relació amb la recerca, l'altra funció essencial de la universitat, cal dir novament que la despesa en aquest àmbit constitueix una autèntica inversió. D'altra banda, cal recordar el desequilibri heretat d'una gestió ultracentralitzada de la recerca a Espanya, una centralització que ha comportat que el pes de les institucions de recerca a Catalunya sigui molt inferior al que li correspondria per població o activitat econòmica. Per corregir aquest desequilibri la universitat donarà, no cal dir-ho, tot el seu suport.

No hi ha recerca aplicada sense que prèviament o paral·lelament hi hagi recerca bàsica o fonamental. Aquesta és una missió que normalment poden assumir les universitats i els organismes públics de recerca, els quals esdevenen a més els principals generadors de la formació del personal investigador. Ara bé: en molts camps, la recerca es troba a mig camí entre la recerca fonamental i la recerca aplicada. En conseqüència, és important defugir el debat superficial sobre si cal més o menys recerca bàsica o aplicada, per tal de centrar la discussió en quines són les missions o els objectius específics d'aquesta recerca. Aquests objectius no es poden destriar del desenvolupament tecnològic, industrial i social del nostre país.

La limitació dels recursos ens obliga a ser encara més rigorosos en l'elecció dels objectius. És per això que cal exigir, sense cap mena de reticència, que qualsevol inversió futura de nous recursos públics en recerca quedi condicionada explícitament a aquests criteris, a la seva implicació directa amb els sectors responsables del creixement econòmic i industrial del nostre país.

D'altra banda, tant el IV Programa Marc de la Unió Europea (1994-98), com el III Plan Nacional de I+D espanyol (1996-99) i l'actualment en curs de preparació II Pla de Recerca de Catalunya (1997-2000) reconeixen que un dels objectius fonamentals a assolir és "l'apropament entre investigadors i empresa". Pel que fa a l'allunyament entre la recerca científica i la producció econòmica, cal anar amb compte, donat que s'ha convertit en un tòpic que tothom esmenta. Tothom reconeix públicament aquest problema, però a l'hora de la veritat encara no es detecten accions decidides en aquesta direcció. És per això que ja comença a ser l'hora d'identificar accions concretes i de posar-les en pràctica. La recerca científica a Espanya i a Catalunya requereix indiscutiblement una major inversió del sector privat.

La universitat no exhaureix el seu paper amb l'ensenyament i la recerca, que són funcions inseparables, sinó que a més ha de tenir en compte la dimensió ciutadana, en el sentit més ampli i profund de la paraula. La societat ens demana que formem professionals, graduats entrenats en les tècniques i les arts del coneixement, i que fem avançar aquest coneixement. Però també ens assigna la responsabilitat de contribuir a formar ciutadans, homes i dones compromesos amb els valors de la llibertat, arrelats a la nostra terra i oberts al món. En aquesta tasca la universitat ha de ser sensible a tot allò que passa al nostre entorn. Sense exclusivismes, sense supèrbia, hem de ser tribuna d'estudi, d'opinió i de crítica de tot, encara que siguem incòmodes. O, més ben dit, hem de ser incòmodes.

Considero  que la nostra atenció als problemes de la societat ha estat insuficient. En els nostres campus, la reflexió i el debat sobre l'estat de les llibertats públiques, sobre la realització i el futur de l'estat social de dret -només cal esmentar la preocupant xacra que representa l'elevada taxa d'atur permanent- no han estat els desitjables. Tot i que hi ha hagut un interès evident, en alguns casos, per la solidaritat i la cooperació, per la moralitat de la vida pública, aquest interès i aquesta dedicació no han estat, ni de lluny, els exigibles. Aquest és també un camp en què la feina a fer és molt gran.

No he dubtat a assenyalar els buits, les mancances o les dificultats. Amb tot, les realitzacions i els esforços dels darrers temps, de tots i, en particular, dels diversos col·lectius universitaris, permeten preveure que les universitats seran a la primera línia del projecte de modernització del país i d'arrelament als postulats de llibertat i justícia.