Em complau agrair al professor Josep Maria Casasús que hagi acceptat de pronunciar la lliçó inaugural. Així mateix, hem comptat amb la magnífica aportació de l'artista Eduardo Arroyo per a la creació del cartell inaugural, a qui faig també extensiu l'agraïment de la Universitat Pompeu Fabra.

És costum que en un acte com aquest el responsable de la institució assenyali algunes pautes. Es podria dir que forma ja part de la litúrgia fer el balanç de la situació, mirar d'on venim i marcar cap a on hem d'anar. Evidentment, de manera simple i assenyalant només les coordenades més significatives. I això és el que penso fer amb molta brevetat i referint-me només a aquells punts que en la meva opinió són més significatius per centrar la nostra atenció en els propers mesos i al llarg del proper curs. Seguint una expressió coneguda i aplicada al nostre país, es pot dir que la universitat és la fàbrica de la docència i de la recerca. No parlaré de la recerca; la Memòria ha estat prou explícita en aquest sentit. Però sí que vull insistir en el fet que la Universitat, el curs anterior, ha continuat pel camí del conreu intens, del conreu amb preocupació qualitativa per la docència; del conreu amb rigor d'una activitat de docència, d'una activitat d'ensenyament pròpiament dita que ha d'assegurar la formació dels nostres estudiants i que ha de permetre que aquests tornin a la societat amb els coneixements i amb la formació que aquesta ens exigeix. I això és fruit del treball dels professors i del treball dels estudiants, d'un treball intens que jo vull reconèixer públicament en aquest moment.

El curs que comencem és el curs en què acabarà, en què culminarà la institucionalització dels òrgans de govern dels nous departaments, dels departaments definitius de la UPF, que entraran en funcionament no més enllà de començaments de l'any 1996. Durant aquests mesos la responsabilitat de tots farà de ben segur que també en l'estructura i el funcionament dels departaments puguem marcar una línia de renovació. Això serà possible sobretot si tots som capaços de prescindir de les temptacions del corporativisme, de les temptacions de veure els interessos més propers i posem per davant els interessos del progrés, de la ciència, de la cultura, de l'ensenyament; en definitiva, els interessos de la missió que la societat ens ha encomanat.

Certament, i em refereixo ara a la situació econòmica, aquesta és complexa, i és evident que tots, com a ciutadans responsables, i les institucions públiques en primer lloc, hem d'actuar amb rigor, hem d'actuar dins d'uns marges d'estricta austeritat. Estic convençut que la continuïtat de l'esforç iniciat l'any 1990 no corre risc. Podem tenir la garantia de l'administració educativa que serem capaços de continuar el camí iniciat, però lògicament a aquest camí hi haurem d'aplicar, amb més esforç encara, els patrons d'austeritat que sempre han estat un model a seguir. I aquesta situació econòmica, i sobretot la de les hisendes públiques, a què acabo de fer referència no afecta només el funcionament de la institució, sinó sobretot, en el cas d'una universitat nova com la nostra, la implantació, el creixement de les seves estructures, dels seus edificis i de les seves instal·lacions. Les limitacions han obligat a refer el calendari, però també, a la vegada -i és motiu de satisfacció dir-ho-, està assegurada la continuïtat en el creixement de la Universitat. Així, de manera concreta i exacta, puc confirmar l'inici, la posada en funcionament de les primeres instal·lacions de l'Àrea de la Ciutadella del carrer Wellington per al proper curs 1996-1997.

La formació és el millor negoci d'un país, i per tant mai les meves paraules no poden ser conformistes. Cal reclamar, tot i sent conscient de la situació i del context, un esforç nou, renovat, un esforç al qual la comunitat universitària ha de correspondre, com correspon, amb dedicació i entusiasme. Un esforç de l'administració educativa, perquè invertir en formació és la millor inversió de futur d'un país.

Aquest any comencem uns nous estudis: la llicenciatura en Ciències Polítiques i de l'Administració. Ens satisfà que l'administració educativa ens hagi autoritzat a completar els nostres estudis de ciències socials, però a la vegada haig de dir -i no em plau repetir-me, però ho haig de fer, ho haig de dir- que aquesta universitat és una universitat incompleta, que aquesta universitat ha d'obrir-se al camp de les ciències. Per això, en aquest acte, i amb la solemnitat que és pròpia d'aquest acte, de nou presento la petició a l'administració educativa, a la Generalitat, perquè autoritzi, perquè cobreixi els espais que són necessaris per completar l'oferta d'estudis a la nostra societat. La UPF ha de ser una universitat completa, i per tant ha de ser una universitat que al costat dels estudis de ciències socials, dels estudis d'humanitats, dels estudis de comunicació ofereixi també uns estudis de ciències. L'administració educativa s'hi va comprometre i, en aquest sentit, jo tinc la tranquil·litat que aquest compromís serà assumit i serà portat a la realitat.

I voldria acabar amb una reflexió sobre la situació actual dels estudis universitaris a casa nostra, al nostre país. Com és conegut, després de l'LRU es va iniciar un procés de reforma dels ensenyaments. La nostra universitat va poder començar a caminar amb uns plans d'estudis que essencialment ja estaven adaptats a la nova filosofia, a les noves perspectives generades per aquesta reforma dels ensenyaments. Aquesta reforma dels ensenyaments, amb els nous plans d'estudis que se'n deriven, s'ha aplicat ja pràcticament a totes les universitats espanyoles, amb resultats discutibles, àmpliament discutibles; però, a la vegada, s'ha donat una segona circumstància que no podem oblidar: en el moment en què les nostres universitats, en què aquesta mateixa universitat ha culminat l'aplicació dels nous plans d'estudis hi ha hagut una profunda reforma de l'ensenyament secundari, de l'ensenyament preuniversitari. Una reforma que no es va preveure quan es van definir les línies mestres de la reforma dels ensenyaments universitaris, i aquest és un element que hem de tenir davant, que les administracions educatives i els responsables de les institucions d'ensenyament superior hem de tenir present.

Què es deriva, què es pot derivar d'aquesta reforma dels ensenyaments preuniversitaris? De la reforma es deriva, al meu entendre, la necessitat de canviar la configuració dels primers anys d'estudi a la universitat. La universitat ha de poder acollir aquests estudiants que arriben amb una formació diferent de la que tenien els estudiants quan es va programar la reforma dels ensenyaments, i ha de donar com a resposta una major generalització en el contingut dels plans d'estudis en els primers anys de les llicenciatures, generalització que cal complementar amb un esforç nou, amb un esforç intens en el tercer cicle. La resposta al nou plantejament dels cicles preuniversitaris obligarà que aquest tercer cicle no sigui només un afegitó al final dels dos cicles perfectament estructurats, sinó que sigui un cicle normal, planificat com es planifiquen el primer i el segon cicle, organitzat en funció dels objectius de formar professionals. En definitiva, cal refer la nostra situació a fi que els estudis universitaris recullin, d'una banda, les necessitats que es deriven de la formació d'aquells que arriben a la universitat, i, d'altra banda, que donin continuïtat cap a l'assoliment d'una maduresa que, en aquest plantejament, només podrà assegurar el tercer cicle.

Certament, aquests objectius podrien assolir-se mitjançant una nova reforma generalitzada dels ensenyaments universitaris. Seria, potser, una visió formalista i cartesiana, difícil. Entenc que l'objectiu és també assolible a través d'una adequada modulació dels ensenyaments actuals en exercici de l'autonomia universitària. Els plans d'estudis actuals depenen, amb més intensitat uns que altres, de les directrius, de les coordenades marcades per l'administració educativa estatal. Però queden uns marges amplíssims, en algun cas més amplis que en d'altres, en mans de les universitats i, per tant, les universitats, en exercici de la nostra autonomia, hem de procedir a aquesta acomodació, acomodació que porta com a element absolutament lligat l'autèntica vertebració del tercer cicle, dels programes de doctorat i de les altres modalitats que ha de prendre aquest final dels estudis universitaris.

Aquest és l'esforç que, al meu entendre, hauria de centrar les nostres reflexions, que hauria de centrar la nostra atenció durant els propers temps: que la nostra comunitat universitària iniciés amb seriositat aquesta tasca, que en aquests moments se'ns planteja com a absolutament necessària. No hem de perdre mai de vista l'objectiu final de la nostra missió com a universitat, ni tampoc el fet que la societat ens ha encarregat, ha posat a les nostres mans i ha posat sobre les nostres espatlles, les de tots, una gran responsabilitat: la de formar professionals, però, sobretot, la de formar ciutadans en la cultura, en la ciència, en les virtuts ciutadanes, en la solidaritat.