Moltes gràcies, professor Xavier Calsamiglia, per haver-nos ofert la seva magnífica lliçó inaugural, i moltes gràcies també a l'artista mallorquí Miquel Barceló, creador del nostre cartell inaugural.

El curs que avui comencem, el curs 1994-1995, és el cinquè curs en la vida d'aquesta Universitat. Però aquest cinquè curs és, també, l'inici d'una segona etapa. Hem acabat el que podríem anomenar l'etapa inicial amb el retorn a la societat de les primeres promocions formades en aquesta universitat. És per tant un moment en què podem reflexionar sobre els resultats, sobre la feina feta i sobre quins són els fruits que ha produït.

Certament, hi ha algunes dades que ens poden fer estar satisfets: el rendiment acadèmic a què feia referència la Memòria del curs passat penso que és un índex prou significatiu. Que sis de cada deu estudiants acabin els estudis amb la promoció amb què els van començar, que el conjunt de les proves d'examen realitzades en el darrer curs hagin estat superades en un 90%, són evidentment dades positives. Però això no ens ha de fer perdre de vista que hem de mantenir l'actitud de revisió, de tornar a repensar els nostres sistemes de treball, la feina que fem, els sistemes de docència, l'organització d'aquesta docència; hem de tenir sempre aquesta actitud de revisar. Penso que quan s'acaba una etapa inicial i en comencem una altra, encara és més important accentuar aquesta voluntat de repensar les coses fetes a la vista dels resultats, a la vista de l'experiència, i hem de fer el mateix també quan comprovem els resultats en l'altre gran camp d'activitat de la Universitat. La Universitat és una institució per a la docència, és una institució de conreu de la ciència i de la cultura. També en aquests camps les dades que la Memòria ens ha recordat ens permeten d'estar satisfets. Però no per això hem de perdre mai l'esperit crític; no per això hem de deixar de vetllar perquè els mitjans que la societat ens proporciona rebin la millor de les aplicacions possibles. Hem de ser ambiciosos amb els objectius, sense límit; però realistes, crítics amb nosaltres mateixos i modestos. Per això penso que són vàlides aquelles paraules del poeta quan deia:

Cerca, doncs, modest, guia en la ciència,

però despulla-la abans de sa altivesa,

treu-ne el que és sols vanitat, futilesa,

luxúria de saber, pura indolència.

Expurga-la sencera o poda-li la cresta

de les arts que el nostre vici amara;

llavors, mira ben bé que poca en resta

que, servint a passat, serveixi encara."

Una segona reflexió que voldria fer a la comunitat universitària i a tots els que ens acompanyen en aquests moments és que en iniciar aquesta nova etapa la Universitat Pompeu Fabra és encara una universitat no completa. No vull només reiterar la sol·licitud, cada any avançada, de la necessitat de completar la gamma d'àmbits científics que aquesta casa presta a la docència i conrea a la ciència; vull recordar també que aquesta etapa, que comença amb la institucionalització dels òrgans de govern universitaris ordinaris, s'inicia precisament amb el compromís que la Universitat, en cursos successius, també entrarà en el camp de les ciències experimentals, les ciències de la salut i les ciències pures. Des del mes de gener han passat uns quants mesos i els projectes no acaben de quallar. Per això, amb la solemnitat d'aquest acte, vull reiterar la vocació de la Universitat i d'aquells que en tenim assumida la responsabilitat de govern que aquells compromisos i aquelles promeses es comencin a fer realitat. No voldria que arribés un moment en què es pogués constatar que els compromisos han volat, perquè si així fos i això passés, i evidentment no ho desitjo, és evident que amb tranquil·litat i claredat se n'haurien de treure les conseqüències davant de la comunitat universitària.

La tercera consideració ha de referir-se als aspectes econòmics de la vida de la Universitat. Són diverses les reflexions que voldria avançar. En primer lloc, la crida sempre reiterada a l'aplicació austera dels mitjans per part de tots nosaltres. Hem de tenir sempre present la consciència que estem aplicant uns recursos que els ciutadans posen a les nostres mans perquè en traguem el profit més alt. Però dit això, haig d'assenyalar també que aquesta universitat no és només incompleta en els àmbits en què presta la docència i conrea la ciència. A més a més, la Universitat està en una etapa de creixement. Tots plegats som conscients que els moments actuals són encara difícils i que molt possiblement ho seran en els propers mesos, i que per tant l'administració educativa no podrà respondre al cent per cent a les necessitats de la Universitat en inversió i en funcionament. Però el que sí voldria reiterar, voldria insistir-hi, és que en els moments difícils és quan millor es pot notar que qui ha de decidir sap elegir, i sap elegir correctament; i, per tant, hem d'esperar, hem de confiar que, com en el passat, en el moment de distribuir els recursos, que són particularment escassos, es tindran en compte les necessitats de creixement d'aquesta universitat.

Però encara voldria afegir una altra reflexió. Hem de pensar en el finançament del sistema universitari i en el futur d'aquest finançament. En el moment en què s'articulin solucions per a un finançament de les universitats previst com un finançament continu, fruit de la consideració de la situació del sistema universitari, és clar que hi caben solucions que poden respondre a plantejaments contradictoris. Segons quina sigui la fórmula que s'elegeixi, ens podem trobar amb un finançament que fa progressar el sistema universitari de Catalunya en la seva globalitat, però segons quina sigui la fórmula també es podria produir l'efecte contrari. Una vegada més, i també amb la solemnitat d'aquest acte, avançaré la postura d'aquesta universitat en el sentit que qualsevol fórmula de finançament ha de partir de l'eficiència en l'aplicació dels recursos i, per tant, ha de partir del nombre de places d'estudiants que s'ofereixen i del nombre d'estudiants que es graduen. No ha de partir doncs d'una fórmula que pogués donar un premi a un mal funcionament del sistema o a una acumulació d'aquells estudiants que arribant a la Universitat per fer en el termini previst els seus estudis, els realitzen en un termini més llarg.

Com s'ha recordat fa un moment, i ho hem apreciat també a la Memòria, el curs passat va iniciar-se el procés d'institucionalització definitiva dels òrgans de la Universitat. Aquesta institucionalització és a punt d'acabar amb la configuració de l'estructura departamental, la disposició de la qual es realitzarà al llarg dels propers mesos.

Voldria fer palès el meu agraïment a tots aquells que han col·laborat durant aquest període inicial de la Universitat en les tasques de govern, o des del Consell Econòmic en les tasques d'assessorament i ajuda, perquè evidentment aquesta col·laboració ha estat clau per als resultats obtinguts. A tots ells, moltes gràcies.

Però, fet aquest agraïment, voldria insistir en la necessitat de variar el sistema de govern de les universitats. És coneguda la meva postura sobre aquesta qüestió. Amb tot, aprofito per assenyalar que la crítica del sistema actual de govern no implica una incompatibilitat entre la participació i les formes eficients de govern. No vull insistir en aquest punt, ja que, d'altra banda, aquells que han d'assumir la responsabilitat de la reforma no sembla que en els propers temps vulguin tirar-la endavant. Però si faig referència a aquesta qüestió és per fer una crida a tota la comunitat universitària, a tots aquells que la componen, perquè entre tots fem un esforç per fugir dels paranys i les temptacions que l'ordenament jurídic vigent posa a l'hora de convertir el sistema de govern de les universitats en un sistema ineficient, en un sistema irresponsable des d'un punt de vista social. I voldria preguntar-me i preguntar públicament si serà possible que el corporativisme no arreli entre nosaltres; si serà possible que les visions fragmentàries de centre o departament no enfosqueixin el panorama més ampli imprescindible de la universitat com a projecte global.

I acabaré. Vull fer-ho amb una consideració sobre la missió de la universitat. La universitat, al meu entendre, ha d'estudiar i incidir en el món que l'envolta. Hem de formar ciutadans i ciutadanes amb coneixements professionals, no simples experts o autòmats professionals. Continua sent vàlida en aquest sentit una reflexió d'aquell gran pensador, John Stuart Mill, quan deia: "Sigui quina sigui l'especialitat que es tria, s'aprendrà com una branca de la intel·ligència o com un mer comerç, i en haver-la apresa se'n farà un ús prudent i conscienciós o a l'inrevés; i això dependrà menys de la manera com s'ensenya la professió que del tipus de mentalitat que s'hi aporta; de quina classe d'intel·ligència i de consciència el sistema general d'educació ha desenvolupat en els individus. Els homes són homes abans de ser advocats, metges, comerciants o fabricants, i si se'ls fa homes capaços i sensibles, ells mateixos es convertiran en advocats o metges capaços i sensibles. El que els professionals s'haurien d'endur de la universitat no és coneixement professional tan sols, sinó allò que hauria de dirigir l'ús del seu coneixement professional, i portar la llum de la cultura general per il·luminar el tecnicisme d'una indagació especial".

Però no n'hi ha prou. La universitat ha de ser sensible als problemes del món. No és precisament satisfactòria la insensibilitat, també a la universitat, de tots nosaltres davant el drama dels Balcans, on tants principis del progrés de la civilització són trepitjats. I és que, com deia un gran universitari recentment desaparegut, "no es tracta de formar contemplatius, d'enriquir individualment els joves amb els tresors de la cultura general fins a despertar en ells una capacitat major o menor de contribuir a la seva creació. La nostra missió és la de preparar individus que s'han d'incorporar a un món en marxa, que han de col·laborar i, en certa manera, dirigir, el procés de la seva transformació. I per això els cal tenir una certa noció sobre quin és l'estat en què trobaran la societat, el món, l'home, per portar a terme aquesta feina".