Permeteu-me que les meves primeres paraules siguin per agrair al professor Oriol Casanovas i La Rosa la seva brillant lliçó inaugural i per donar les gràcies a l'artista Antoni Saura, creador del cartell inaugural.

La inauguració del curs és normalment una ocasió en què els responsables d'una institució universitària ens trobem abocats a la reflexió, i especialment en aquest curs 1993-1994 que ara comença, que és per a aquesta universitat un curs que presenta unes característiques peculiars que obliguen, possiblement, a fer una reflexió també de caràcter més global. Característiques peculiars perquè, d'una banda, és el final del període fundacional d'aquesta casa. Com ens recordava fa un moment la videomemòria, a finals del curs passat el Claustre constituent va aprovar els Estatuts, que en aquests moments es troben pràcticament ja ratificats pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya. Per tant, val a dir que s'ha acabat el període inicial de la Universitat i que està a punt d'encetar-se el període de govern ordinari d'aquesta casa. Però aquest és un curs especial, perquè com recordava fa un moment el president del Consell Econòmic, aquest és el curs que donarà la primera promoció de cinc dels estudis que s'imparteixen en aquesta universitat.

Així doncs, si la inauguració del curs és un moment per a la reflexió, aquest any, amb aquestes característiques peculiars, és lògic que jo intenti de forma pública reflexionar  -evidentment a grans trets- sobre on som, sobre què és el que s'ha fet, i també plantejar quin pot ser l'horitzó, quin pot ser el demà que espera aquesta universitat en les noves singladures.

Primer, el balanç.

Pel que fa a la docència, totes les dades permeten afirmar que el propòsit d'aconseguir que el treball de tots, de professors i d'estudiants, es manifesti i es concreti en un alt rendiment és un propòsit fins avui realitzat. Però mai no es pot abaixar la guàrdia, i tots, els estudiants estudiant, els professors fent classe i preocupant-se de l'atenció a l'alumne, i el personal d'administració i serveis creant les condicions perquè això sigui possible, tots hem d'estar permanentment preocupats perquè puguem mantenir, i si és possible superar, aquests nivells de rendiment, que suposen el 80% quant a la productivitat docent.

També els indicadors més significatius, ja siguin d'aportació de fons externs o bé d'exteriorització de l'obra feta, principalment a través de les publicacions, confirmen que en el camp de la recerca la Universitat va pel camí proposat. Però deixeu-me dir que hi ha encara una assignatura pendent que hem de superar. Les universitats en general, i també aquesta universitat, han de fer un esforç addicional en la direcció dels programes de doctorat. Alguns dels qui ja eren en aquesta casa al començament recordaran que, quan vam ser pioners en la introducció de les carreres -de les llicenciatures, per ser més exactes- de quatre anys, dèiem que la Universitat Pompeu Fabra no escurçava les llicenciatures de cinc a quatre anys, sinó que de fet concentrava recursos per poder fer un esforç en el tercer cicle, en el doctorat, i remarcàvem que no eren cinc anys menys un, sinó quatre anys més dos. Doncs bé, aquest és un aspecte en el qual encara l'esforç de tots s'ha de concentrar més.

Pel que fa als cursos d'especialització i de formació permanent, hem portat ja a terme, amb la modèstia de les nostres forces, experiències reeixides. Però, òbviament, cal continuar i ampliar molt aquestes activitats. Amb aquesta finalitat, i com a instrument que n'afavoreixi l'impuls i la realització, s'ha creat l'Institut d'Educació Contínua.

L'administració universitària és ja una organització complexa, i del seu funcionament tots n'estem globalment satisfets. Jo sé que cap dels serveis de la casa no sent cap mena de recança quan en algun moment concentro les meves referències en un servei, no perquè aquest funcioni millor que els altres -que funcionen molt bé-, sinó perquè per la peculiaritat de la seva activitat és el centre de tota la Universitat. La notícia que ens recordava fa un moment la videomemòria en el sentit que el servei de la Biblioteca ha superat el llindar dels 100.000 volums és simplement una dada, encara que posa en relleu el bon funcionament d'un servei que cada vegada més ha d'obrir-se a les noves necessitats, ha d'incorporar nous suports i ha de convertir-se, sense perdre el nom clàssic de biblioteca, en una autèntica mediateca.

Però com més grans siguem també més prudents hem de ser. Cal estar vigilants per tal que el fet de ser més grans no ens faci perdre agilitat i que el funcionament articulat de l'organització no pugui matar iniciatives.

Quant a l'estructura acadèmica de la casa, cal remarcar que aquest any comencem dos nous estudis, que com ja se sap són la llicenciatura en Comunicació Audiovisual i la diplomatura en Relacions Laborals, amb els quals són ja nou els estudis que imparteix la Universitat. Però avanço ja que l'edifici no es pot considerar complet, i fins i tot es pot dir que l'edifici està esbiaixat. D'altra banda, tenim una proporció entre carreres curtes i carreres llargues molt equilibrada, de manera que, segons el mòduls europeus, segons ens diuen els experts i segons proposa públicament l'administració educativa, el pes relatiu de les carreres curtes no pot augmentar gens, sinó que més aviat seria convenient una disminució.

I, finalment, per acabar aquest capítol de balanç, em referiré al campus. Penso que el curs anterior ha significat sobretot la culminació de la disposició de terrenys i d'edificis per a la progressiva construcció del campus. Aquests dies se celebra el vint-i-cinquè aniversari de la Universitat Autònoma de Barcelona, i aprofito l'ocasió per felicitar públicament aquesta institució -on vaig tenir personalment l'oportunitat de treballar-, aniversari que ens recorda que fa vint-i-cinc anys es van adquirir els terrenys que després s'han anat ocupant al llarg d'aquests vint-i-cinc anys, i encara queden terrenys vacants per fer-hi coses. La Universitat Fabra també ha anat adquirint, tot i que de manera més accidentada, perquè està enmig de la ciutat, la possibilitat d'ús d'una sèrie d'espais; però la simple adquisició, que és essencial, no permet l'emplaçament de les activitats acadèmiques i, per tant, aquests espais s'hauran d'anar habilitant al llarg dels propers anys.

Incloc també en el balanç la construcció -en els terminis sempre breus a què el creixement d'estudis i d'estudiants ens obliga- dels edificis que la videomemòria ens recordava, sobretot l'estació de França (una petita part) i l'acabament de la Rambla. Vull agrair a tècnics, empresaris i treballadors l'esforç que han fet perquè ahir dia 27 de setembre la Universitat hagi pogut iniciar normalment les classes en aquests edificis. Vostès comprendran que l'esforç ha estat gran, tenint en compte que el dia 26 d'abril d'aquest any 1993 es va signar el conveni que va permetre la posterior ocupació d'aquesta part de l'edifici de l'estació de França. A banda d'això, han continuat les obres del que ha de ser el nucli central, el més important, del campus, en l'entorn del parc de la Ciutadella.

Aquests són els trets fonamentals que poden conformar, en la meva opinió, un balanç.

Quines són les perspectives?

Em referiré, en primer lloc, a l'estructura acadèmica. Vull dir en veu alta, amb el màxim èmfasi que pugui donar a les meves paraules, dirigint-me als responsables de la planificació de la política universitària a casa nostra, que aquesta universitat només serà completa i que el treball fet durant aquests anys només quedarà garantit quan en el marc de les necessitats de la societat catalana, de les disponibilitats pressupostàries, sense duplicacions, s'autoritzi aquesta universitat a impartir també estudis en el camp de les ciències pures i experimentals. No és un propòsit d'avui; abans que la Universitat hagués estat creada, l'equip que va portar a terme els treballs de preparació va fer palesa ja aquesta necessitat, que va quedant ajornada un any rere l'altre.

Encara una altra consideració sobre l'estructura acadèmica. Aquesta universitat ha recorregut tot el camí que es pot recórrer en la combinació de carreres llargues i carreres curtes per donar presència a aquestes darreres. No hi ha cap més pas a fer. Aquesta universitat s'adequa totalment als esquemes recomanats per les organitzacions educatives internacionals i promoguts per la mateixa administració del país. Qualsevol pas que s'imposés més enllà de la distribució i dels percentatges actuals de carreres llargues i carreres curtes a la UPF seria molt greu. Seria com tirar per la borda el treball i la il·lusió de molts anys i de molta gent.

En els propers mesos la Universitat té un altre repte important. He dit al començament que aquest és un any que es recordarà com l'any en què es gradua la primera promoció de cinc carreres d'aquesta casa. Doncs bé; el repte serà contribuir a integrar en el mercat laboral i en la societat els llicenciats i els diplomats que aquesta universitat haurà anat formant. La Universitat ha decidit ja, en aquest sentit, crear un servei d'assessorament professional, però aquest és un repte al qual tots hem de contribuir, en el qual tots hem de treballar. I als estudiants els diria que ells ho han de veure amb la confiança que l'esforç que farà la Universitat no serà més petit del que ha fet per ordenar els crèdits de lliure configuració o les pràctiques en el darrer curs de carrera.

Com a tercer element de reflexió sobre la perspectiva a curt termini d'aquesta Universitat cal fer referència al fet que aquest serà, a més, el curs de l'establiment dels òrgans de govern ordinari. Convido des d'aquest moment tota la comunitat universitària a participar-hi amb la mateixa intensitat i amb el mateix entusiasme amb què ho va fer en el període constituent. Estic segur que tots, cadascú des de la posició que ens correspongui, quan aquest procés culmini col·laborarem perquè aquells que tinguin la responsabilitat de dirigir la institució puguin consolidar i millorar allò que s'ha fet durant aquests anys.

Deixeu-me encara expressar tres preocupacions.

En primer lloc, una molt de cara endins.

A la Universitat, que sobretot en aquests primers anys està dispersa en diverses localitzacions que tenen de vegades fins i tot una certa especialització, aquesta dispersió podria dur cap a una centrifugació d'esforços. No dic que aquest sigui un problema ara per ara; dic que simplement hem de tenir present aquest risc.

En segon lloc, l'estretor d'espai. Precisament perquè aquesta universitat s'ha situat en el centre de la ciutat i ha hagut d'anar configurant els terrenys on construir el campus pas a pas, i no comprant una gran finca, s'ha produït una reiterada aparició de notícies, internes i externes, que poden haver creat la impressió que a aquesta universitat li sobra espai. Doncs no; jo convido qualsevol a passejar-se pels edificis de Balmes o de Rambla a les hores d'assistència dels estudiants i a comprovar que estem patint una angúnia d'espai. Per tant, i tenint en compte el ritme de creixement d'aquesta universitat, que ve a ser de quasi duplicació del nombre d'estudiants anualment -el nombre d'estudiants de primer curs ha passat de 1.028 a 1.700, i el nombre total d'estudiants de 2.043 a 3.600-, el manteniment d'un ritme adequat en la construcció del campus és per a aquesta universitat una necessitat vital.

I això connecta ja directament amb la tercera de les preocupacions. El context econòmic és difícil. Afegir comentaris sobre les dificultats econòmiques del país en aquests moments seria per part meva absolutament superflu, i només contribuiria a la que podria ser la pitjor de les conclusions: que nosaltres mateixos realimentéssim el pessimisme. Però en moments de dificultats econòmiques és quan és més necessari escollir. Per tant, des de la responsabilitat que detinc demano que en el moment de la difícil assignació de les inversions es tingui present on no hi ha gairebé res i on, encara que en faltin, hi ha força coses.

I voldria acabar recordant la necessitat de combinar l'autonomia universitària amb una presència activa, una presència de direcció, que es noti, de l'administració educativa. Jo crec que en cap cas no podem concebre l'administració educativa com un mer espectador o àrbitre, perquè els diners que utilitzem les universitats públiques són diners dels ciutadans i, per tant, els representants dels ciutadans són els que en darrer terme han de planificar i han de coordinar. Una administració educativa feble alimenta una autonomia universitària corporativa i, en definitiva, d'aquesta combinació qui hi surt perdent és la nostra societat.

Les universitats, s'ha dit moltes vegades, tenim diverses finalitats. Hem de conrear la ciència, per tal de fer avançar la societat; hem de formar els estudiants perquè esdevinguin en els anys a venir uns bons professionals. Amb tot, i malgrat que això és imprescindible, penso que les universitats no compliríem el compromís que tenim amb la societat si no procuréssim formar ciutadans d'aquest segle xxi, que ja hi som, en el context europeu en què vivim. En paraules d'un gran col·laborador d'aquesta casa, el professor Francesc Noy, quan preparàvem el pla d'estudis de la llicenciatura en Humanitats: "Hem de formar ciutadans europeus del segle xxi".

Hem de formar els ciutadans perquè siguin ciutadans sensibles als problemes del món, del món que ens envolta, del proper i del llunyà, i per això penso que no han perdut actualitat les paraules del mentor de la Institución Libre de Enseñanza, Giner de los Ríos, quan deia: "El nostre desig és veure si podem lliurar a la societat, cada any, alguns homes honrats, de nobles instints, cultes, instruïts fins que no sigui estrany per a ells cap element, ni cap problema fonamental de la vida".

Que així sigui.