Vull en primer lloc agrair al professor Josep Fontana la magnífica lliçó inaugural que ha pronunciat. Així mateix, el meu agraïment al reconegut artista Eduardo Chillida per haver acceptat de realitzar el cartell inaugural.

Ahir vam començar el tercer curs acadèmic d'aquesta universitat. Segurament, per a aquells que hi treballem pot semblar un termini prou llarg per comprovar si els objectius que ens vam proposar s'han convertit en realitat. Però és clar que dos cursos i la preparació d'un tercer és encara molt poc per cercar resultats prou definitius. Això no obstant, unes primeres estimacions ja es poden fer. M'interessa remarcar que la preocupació permanent per la docència ha superat la prova dels fets: els resultats acadèmics -l'avaluació del rendiment dels estudiants- durant el curs passat en són la prova. Sense perjudici d'introduir-hi les adaptacions que l'experiència vagi reclamant, el model d'ensenyament adoptat -ordenació trimestral, dedicació intensa, seguiment constant, proporcionalitat de programes- es va consolidant.

Amb tot, és igualment cert que el nostre és encara un model jove i feble. Res no seria pitjor que un esperit de suficiència o d'immodèstia. Queda molt de temps perquè puguem pensar que les posicions han estat ja consolidades.

El curs 1991-1992 ha estat, doncs, un curs de perfecta continuïtat en l'horitzó d'esforç en la docència que des del primer dia va assumir la Universitat Pompeu Fabra.

El nostre agraïment a l'esforç i la dedicació dels professors i a l'entusiasme i el treball dels estudiants.

Amb el nou curs comencen nous estudis, tant en els camps ja previstos en la Llei de creació de la Universitat com en altres camps. En una acció diversificadora i universalitzadora del conreu científic, d'altra banda del tot imprescindible, s'han posat en marxa tres estudis, que aporten novetats significatives. Els estudis de Traducció i Interpretació s'inicien ja amb el format de llicenciatura, amb un pla d'estudis absolutament renovador. En segon lloc, assumint immediatament una nova titulació -la primera titulació de síntesi que s'acaba de crear-, han començat els estudis de la llicenciatura en Humanitats, que representa una ferma opció de la UPF. Finalment, s'ha començat la llicenciatura en Periodisme, com a estudis de segon cicle, segons el model més acreditat al món.

Encetar aquests tres estudis simultàniament ha implicat un esforç de tota la comunitat universitària -singularment de les comissions de promoció i dels serveis de la casa- que públicament vull ressaltar i agrair.

Amb l'inici d'aquests nous estudis anem portant a la pràctica la voluntat de pluralisme docent i investigador que des d'un primer moment la UPF va assumir. Però és una primera etapa. En els propers cursos hem de continuar en aquesta direcció per incrementar el panorama d'estudis a la UPF, tot responent als requeriments de la nostra societat. Estic segur que continuarem tenint el suport i l'ajuda de l'administració educativa.

El curs 1991-1992 ha estat també el de la consolidació definitiva del model territorial de la UPF. No ha estat fàcil, com els escèptics ja deien, però ha estat possible, contràriament a allò que els escèptics profetitzaven. Deixeu-me recordar altres fites que ja s'han inclòs a la Memòria:

• 26 de setembre: signatura dels convenis entre el Ministeri de Defensa, l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya sobre les casernes del carrer Wellington.
• 7 d'octubre: inici d'activitats a Rambla i dels treballs d'ampliació d'aquest àmbit territorial.
• 19 de desembre i 5 de maig: adquisició dels edificis de la Plaça de la Mercè, 10 i 12, respectivament.
• 12 de febrer i 13 de juliol: signatura de les escriptures de compra de les casernes de Jaume I i Roger de Llúria, respectivament.
• 30 de juliol: adquisició del Dipòsit de les Aigües.
• 12 d'agost: inici de les obres a l'Àrea de la Ciutadella.

El programa de projectes i obres està, doncs, en ple curs de realització. Balmes, a punt d'acabar; Rambla, en plena consolidació; l'Àrea de la Ciutadella -la gran àrea de futur de la UPF-, en fase inicial de treballs.

Hem assolit i assegurat uns objectius de la Universitat Pompeu Fabra: una universitat a la ciutat. La UPF i el seu futur es fonen amb la ciutat.

Ara bé, aquest propòsit només serà realitat i es durà a terme amb el ritme adequat si se'ns proporciona el finançament imprescindible. No puc deixar d'aprofitar aquest moment per reiterar la sol·licitud de suport econòmic. Estic convençut que en valorar el caràcter estratègic de l'ensenyament universitari per a Catalunya, amb la consegüent creació d'una universitat de bell nou, com és el cas de la Universitat Pompeu Fabra, i la funció urbana i dinamitzadora que el nostre model comporta, la Generalitat de Catalunya farà possible la plena -i oportuna- realització d'un projecte imprescindible per sortir de la permanent angúnia d'espai d'aquesta casa, que cada curs es renova i es multiplica.

Comencem un nou curs amb la incògnita de la modificació de la Llei de reforma universitària, una modificació que en molts trets les universitats catalanes no hem volgut i que l'administració educativa catalana tampoc no ha assumit.

El conseller sap que des de la UPF hem donat suport i el continuarem donant a un enfocament que, partint d'una acurada i precisa articulació del principi d'autonomia universitària, que la Constitució ha consagrat, reconegui a la Generalitat la condició d'administració educativa plena, com disposa l'article 15 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Ara bé, amb el mateix èmfasi, cal posar en relleu la necessitat de passar a un nivell diferent, que superant la necessària crítica dels projectes de l'administració estatal, plantegi una nova ordenació del sistema universitari català. Està bé, i és imprescindible, defensar-se davant d'iniciatives limitadores, però la clau està a definir la nostra política universitària, i a donar-nos una regulació pròpia. En definitiva, benvolgut conseller, és necessària una llei reguladora del sistema universitari català -avui ja tan complex- en la qual es concretin els aspectes normatius d'una política universitària global.

Permeteu-me que abans d'acabar em refereixi molt breument al camp de la recerca. Aquesta universitat ha plantejat algunes iniciatives renovadores, però voldríem que la Generalitat, malgrat els intents laminadors de la seva posició en aquest àmbit, assumís un paper protagonista generant una política que incorporés trets renovadors en el nostre context. Em consta que el conseller està impulsant una redefinició de la política de recerca de Catalunya. Li demanaria mesures que confiessin en el recercador acreditat, avaluat segons pautes internacionals, que li donessin tranquil·litat per fer allò que ja fa: treballar en els àmbits que ha escollit, sense que preseleccions alienes i controls burocratitzats malmetin part dels seus esforços. És clar que una línia "liberal" com la que proposo no configura per ella mateixa un programa de recerca; només el fet de pensar en la formació de nous recercadors posa de manifest la multiplicitat de vessants que ha de tenir aquest panorama. No en nego cap. Però sí sol·licito una acció innovadora.

Per acabar, voldria referir-me a un repte molt específic que la UPF té en aquest curs que ara comença: el de la institucionalització de les estructures de govern i d'administració. D'una banda, vull manifestar que és propòsit de l'equip de govern culminar la definició de l'estructura administrativa de la casa, i concretament el procés de consolidació de les persones que li donen vida. De l'altra, el curs que ara iniciem ha de ser també, i sobretot, el curs del Claustre constituent i de l'elaboració dels Estatuts de la UPF. Si bé la Llei de creació permetia ajornar-ho fins a 1994, la Comissió Gestora va considerar que era bo iniciar ja aquests treballs que han de portar a la definició dels trets que caracteritzen aquesta universitat i de la seva estructura de govern definitiva.

Permeteu-me que auguri que professors, estudiants i personal d'administració i serveis estarem a l'altura de les circumstàncies i no decebrem en exercir l'autonomia per tal de respondre a la confiança i a l'esperança que la societat catalana ha dipositat en la Universitat Pompeu Fabra.