L'expressió àrab Ahl al-Kitāb, "pobles del llibre", s'ha emprat en referència a jueus, cristians, musulmans, zoroastrians i sabeus, tots ells dipositaris d’escriptures revelades per Déu. Judaisme, cristianisme i islam, a més de conegudes com a monoteistes, són anomenades religions de la revelació o del llibre per la seva fe en el poder del llenguatge. En les tres, Déu ha parlat i el poble ha recollit la seva paraula en textos.

L'hebreu i l’àrab es veuen com llengües idèntiques a les seves religions, llengües sagrades. El judaisme sosté que el que ha quedat recollit en les escriptures és la paraula real de Déu en la seva llengua original. El cristianisme, en canvi, es basa en la paraula de Déu en traducció. La Bíblia hebrea conté milers de paraules que es creu van ser pronunciades o inspirades per Déu. El Nou Testament cristià inclou paraules dites per Jesucrist o inspirades per ell però no en la forma original sinó traduïdes al grec, amb l’excepció d’algunes expressions en arameu. Pels musulmans, la revelació recollida en la Torà hebrea i l’Evangeli cristià es completa amb l’Alcorà en àrab. 

També trobem una llengua sagrada en l’hinduisme, el sànscrit, la llengua del corpus vèdic considerat revelat. "Allò que ha estat escoltat" (shruti) pels savis visionaris en el passat, i transmès sense cap alteració de generació en generació, correspon a un so etern. Ara bé, les escriptures vèdiques dipositàries d’aquests so són anomenades apauruseya perquè la font de la revelació no és humana ni necessàriament divina. 

Per altres tradicions índiques, com el jainisme i el budisme no hi ha una llengua sagrada. Ni el jina Mahavīra ni el Buddha van predicar en sànscrit sinó en pràcrit (mot que designa una varietat de dialectes derivats del sànscrit) i lllurs ensenyances s’han transmès des del principi en diferents llengües.