La producció d’escriptures va ser paral·lela a la transmissió oral de les ensenyances budistes durant segles. Una pràctica monàstica encara viva consisteix en aprendre els textos canònics de la tradició de memòria. 

Per exemple, en el cas del regne Tai del nord, Lan Na, l'ús de textos per transmetre el budisme era menys valorat que els esforços per memoritzar i transmetre oralment els textos budistes fins al segle XV, quan feia temps que es disposava de les tecnologies per l'escriptura i producció de textos. 

Això s'explica en part perquè recitar la paraula del Buddha era considerat una manera d'assolir la saviesa i l'alliberament espiritual. Memoritzar, recitar i venerar els textos forma part de la disciplina monàstica i de la mateixa manera que escriure, copiar i llegir els textos es consideren pràctiques que aporten beneficis espirituals.

En el sud-est asiàtic, els estudiosos budistes majoritàriament han escrit els seus textos i comentaris en llengua vernacla, malgrat el prestigi de la llengua pali en el budisme Theravada. Les escoles monàstiques elaboren manuscrits. Algunes són cèlebres per les seves relíquies i pels seus mestres, bons coneixedors del pali i hàbils en la recitació i ensenyança en llengua vernacla. 

Tradicionalment, mestres i estudiants tailandesos han viatjat a monestirs de Laos, Burma o del sud de Xina en cerca de textos, imatges, medicines, prestigi, mecenes, etc. Els patrons rics sovint han promogut la producció de textos, mitjançant la còpia, traducció o comentari. 

És freqüent que un monjo llegeixi en veu alta una obra mentre un altre escriu al dictat i el copia en una nova fulla de palma sense haver vist el manuscrit original. Textos en pali amb colofons en llengua vernacla demostren la producció col·lectiva, la connexió entre monestirs i que alguns manuscrits no estaven destinats a la instrucció o al ritual monàstic (per ser llegits en cerimònies com l’ordenació de monjos o els funerals) sinó a la pràctica de l’escriptura dels monjos novells.