Mentre que el corrent budista Theravada o Hinayana ("Petit vehicle") es practica sobretot a Sri Lanka, Myanmar, Tailàndia i Cambodja, i el Mahayana ("Gran vehicle") predomina a  la Xina, Corea, el Vietnam i el Japó, el budisme Vajrayana ("Vehicle adamantí") es va desenvolupar al Tibet, Mongòlia i Bhutan, i en menor mesura al Japó i a la Xina. 

També es coneix com mantrayana (per la centralitat de la pràctica de la recitació o expressió oral de determinats sons o fórmules, mantra), tantrayana (nom derivat de tantra, com s’anomenen els sermons atribuïts al Buddha), lamaisme (per la importància del mestre o guia espiritual, lama), budisme esotèric (perquè es transmet en secret de mestre a deixeble iniciat) o budisme tibetà, perquè arrelà al Tibet. 

El cànon tibetà comprèn dues col·leccions de textos: Kanjur (lit. "Traducció de la Paraula del Buddha"), que agrupa les ensenyances atribuïdes al Buddha i considerades més autoritzades, i Tenjur ("Traducció de les ensenyances"), que és la part relativa als comentaris a les escriptures i que incorpora tractats mèdics i alquímics, textos de lògica, gramàtica, retòrica, poesia, i obres literàries de l’Índia.

És distintiu de les tècniques meditatives del Vajrayana, a més dels mudra (gestualitat i posicions corporals per afavorir la meditació) i la recitació dels mantra, l'ús del mandala, un diagrama sagrat o representació simbòlica del món en el centre del qual se sol situar un Buddha com a objecte de contemplació i visualització.