El cristianisme ortodox

La denominació "cristianisme ortodox" designa la forma de cristianisme que es va portar des de Bizanci als pobles de l'Europa de l'Est. Amb la divisió de l'Imperi Romà les dues capitals, Roma i Constantinoble, rivalitzaren i es van anar allunyant. La ruptura entre l'Església catòlica romana i l'Església bizantina-ortodoxa es consuma el 1054 arran una disputa teològica sobre la naturalesa de l'Esperit Sant.

La conversió dels eslaus comença amb les migracions als Balcans els segles VI i VII. Els missioners enlloc del grec empraren les llengües locals per a difondre el seu missatge. Així, dos germans, Ciril (826-69) i Metodi (ca. 815-85), van viatjar a la República Txeca actual, Moràvia aleshores, i van traduir la Bíblia i llibres litúrgics a l'eslau. Per difondre la Bíblia van crear un alfabet, el glagolític (de glagol que en búlgar antic significa "paraula"). Més tard va ser reemplaçat pel ciríl·lic, anomenat així en homenatge a Ciril, amb el qual s’escriuen llengües com el búlgar, serbi, ucraïnès i rus. Romania va mantenir l'alfabet llatí tot i romandre sota la influència del cristianisme ortodox.

Altres països de l'Europa de l'Est, on van predicar missioners catòlics romans, van adoptar la litúrgia llatina i van quedar sota el control centralitzat de l’Església catòlica, com els croats, eslovens, txecs, eslovacs, polonesos, lituans i hongaresos.

El 980 el cristianisme ortodox s'estableix a Rússia. El principal centre de l'ortodòxia eslava va ser Kiev, a Ucraïna, substituïda per Moscou quan va caure sota el domini mogol el 1237.