El jainisme és una religió antiga de l'Índia que ensenya un camí d'alliberació basat en una vida pacífica i de renúncia que ha de conduir a l'omnisciència (kevalajñāna). Va néixer de la predicació de Mahāvira en la zona de Maghada al voltant del segle VI i V aC. Des d'aleshores els seguidors del jainisme han estat una minoria religiosa a l'Índia.

La via de purificació jaina consisteix en assolir una fe, una comprensió i una conducta correctes. El comportament dels monjos i renunciants itinerants jaines gira en torn a cinc vots: la no-violència, la veritat, no prendre allò que no t’ha estat donat, el celibat i la despossessió. L’ideal jaina de la no-violència (ahimsa), va ser popularitzat per Mohandas Gandhi en reclamar la independència de l'Índia quan era una colònia de l'imperi britànic. 

Els seguidors del jainisme veneren els "jines", paraula que deriva del sànscrit i significa "conquesta" o "victòria", en al·lusió al camí de travessar diversos renaixements destruint el karma mitjançant una vida espiritual d’ascetisme. Mahāvira és considerat el 24 jina, fet que el situa com a continuador i transmissor d'un llinatge espiritual. El segle I es va produir una primera divisió al si de la comunitat religiosa per diferències entre les pràctiques entre els śvetāmbara ("vestit de blanc") i digambara ("vestit de cel", en referència a que no tenen ni duen roba). Els diferents grups han desenvolupat les seves pròpies escriptures.

Les escriptures jaines

En no reconèixer l’autoritat dels Vedes, el jainisme i el budisme s'han vist com heterodòxies de l’hinduisme. A diferència dels textos sagrats més antics de l’hinduisme, escrits en sànscrit, la majoria de les escriptures del jainisme van ser redactades en pràcrit, una llengua vernacla derivada del sànscrit, en diferents variants dialectals. Els textos moderns, en canvi, s'han escrit en llengües originàries del nord de l'Índia com l’hindi (la llengua oficial de l'Índia juntament amb l'anglès, de les 22 reconegudes per la Constitució actual) o el gujarati, en llengües dravídiques, del sud, com el tàmil o el canarès. 

Les escriptures dels jaines són considerades d'origen humà, fruit no d’una revelació divina sinó de les ensenyances d'aquells que assoliren l'experiència d'alliberament, els jines. L'autoritat dels textos descansa en la validesa d'aquesta experiència i del coneixement transmès pels mestres i guies espirituals. Fins a finals del segle XIX no eren gaire conegudes ni dins ni fora de l'Índia, de fet eren venerades com objectes sagrats però no estudiades. Els manuscrits més antics conservats daten de finals del segle XI. 

Els jaines creuen que les primeres escriptures, transmeses pels jines als seus deixebles, es van perdre. Més que un cànon fix o tancat, reconeixen un corpus de textos tradicionals considerats autoritzats. Els digambara recullen les seves ensenyances essencials en els tractats Satkhandagama i Kasayaprabhrta, mentre que els śvetāmbara van reunir les seves tradicions orals el 450 en un conjunt de textos agrupats en categories: Angas, Upāngas, Chedasūtras, Mūlasūtras, Prakīrnakas. Els primers van redactar les seves escriptures en jaina śauraseni i els segons, en ardhamāgadhī, dues variants del pràcrit. Una síntesi jaina escrita en sànscrit i reconeguda pels dos grups és el sutra Tattvartha (ca. s. II i V aC).