A la mort del Buddha, la comunitat monàstica estava dividida en diferents grups. La reverència pel mestre i la seva prèdica va dur els seus seguidors a preservar i transmetre les seves paraules.

Cap al segle IV aC, els grups van començar a desenvolupar les seves col·leccions canòniques oralment, i es van posar per escrit als voltants del segle I aC. Durant segles les comunitats budistes van composar, copiar i traduir nombrosos textos que segons la tradició eren ensenyances del Buddha.

En el subcontinent indi i en el sud-est asiàtic, els manuscrits budistes se solien escriure en fulles de palma assecades i tallades en tires de la mateixa mida. S'inscrivien les lletres amb un punxó metàl·lic i després s'hi vessava tinta negra. Després s'apilaven les fulles, es feien un o dos forats per on es passava un fil, com una costura o sutura (paraula relacionada amb sutra o discurs) del text, i es col·locaven entre dues taules de fusta de la mida de les fulles.

En les zones on no hi abundaven les fulles de palma, s'emprava escorça de bedoll tallada en tires per formar fulls o un rotllo. En el cas dels rotllos, es deixava visible la part final per tal d’identificar el contingut del text. Ocasionalment s'emprava paper, tela, seda, paper vitel·la o làmines de metall. Al voltant del segle VII, amb la invenció de la impremta en planxes de fusta a la Xina, van proliferar a l'Àsia oriental les edicions de textos emprant la xilografia.

Alguns manuscrits s'il·luminaven amb escenes de la vida de Buddha o altres figures budistes o motius decoratius. Els textos es copiaven no només per preservar les ensenyances sinó com a pràctica meditativa, una forma de perfeccionament i d’acumulació de mèrits. Les escriptures budistes eren considerades encarnacions de la paraula del Buddha (el Dharma) i, per tant, objectes sagrats. A més de la seva funció ritual, derivada del seu caràcter de relíquia, les escriptures constituien eines de gran valor pedagògic en la instrucció monàstica.