Gairebé totes les religions han sentit en algun moment de la seva història la necessitat de posar per escrit les seves ensenyances, originàriament orals, i en alguns casos de fixar un corpus textual. La Bíblia hebrea (Tanaj) i el Cànon Pali budista (Tipitaka) estan considerades les úniques dues formes de canonització completament independents de la història humana, ja que la resta haurien derivat d’una o de l’altra: el cànon alexandrí de clàssics grecs, la Bíblia cristiana i l’Alcorà, així com el cànon jaina, confucià o daoista. 

El cànon serveix per preservar i organitzar la memòria cultural d’una comunitat. El més important amb relació al cànon és l’acte de tancament. Els textos canònics no es poden canviar. En tancar-se el cànon, queda establert quins textos són canònics i quins són apòcrifs; principals i secundaris. La paraula fixada adquireix autoritat i és susceptible de ser llegida literalment.

Tanmateix el diàleg amb el text continua. L'exegesi esdevé un procés infinit en cerca de significats. L'escriptura revela a l'hermeneuta nous nivells de comprensió: moral, al·legòric, anagògic o espiritual. Les especulacions doctrinals i els debats entre escoles miren d’adequar el missatge a un nou context. El comentari aporta una guia a la comunitat, interpreta les ensenyances antigues a la llum de les inquietuds morals o espirituals de cada època. L’absolut continua sent un misteri a desxifrar.