La Bíblia hebrea, escrita originalment en hebreu, rep el nom de Tanaj per les tres seccions que la composen: Torà (els cinc primers llibres, tradicionalment atribuïts a Moisès), Nebiim (profetes) i Ketubim (escrits). Els rabins de Palestina van determinar el cànon de les escriptures a finals del segle I, després de la segona destrucció del Temple de Jerusalem. 

La Bíblia cristiana comprèn l’Antic i el Nou Testament. Per l'Antic Testament, els primers cristians van incorporar la Bíblia hebrea en la versió grega de la Septuaginta del s. III aC, tot i que les bíblies protestants posteriors segueixen el cànon hebreu i per tant exclouen els llibres grecs anomenats deuterocanònics. El Nou Testament inclou quatres dels molts evangelis elaborats per les primeres comunitats cristianes. El cànon cristià es va elaborar al llarg del segle III i el IV dC ja estaria tancat en la forma actual. 

Els textos cristians van circular, a més de en grec, en siríac (un dialecte de l’arameu), copte, armeni i gueez. A finals del segle IV Sant Jeroni va completar la seva traducció de la Bíblia cristiana al llatí i del període medieval daten les primeres traduccions a les llengües eslaves. Arran de la reforma protestant van començar a proliferar les traduccions en llengües vernacles europees.

Els manuscrits més antics de les traduccions àrabs de la Bíblia que es conserven daten dels segles VIII i IX. Amb l'expansió de l'islam i la difusió de la llengua àrab per tot el Pròxim Orient, es va fer necessària una versió àrab de les Sagrades Escriptures. Primer es traduiren a partir de l'hebreu, el grec, el copte i el siríac, i més tard del llatí.