L'acte inaugural d'avui és, per als qui formem part de la Universitat Pompeu Fabra, especialment significatiu. Comencem l'onzè curs de vida de la Universitat quan estem acabant els actes de reflexió, els actes de retre comptes que hem volgut fer al llarg del desè aniversari de la creació d'aquesta universitat.

I això fa que si cada any aquest acte d'inauguració del curs té un contingut, en les meves paraules en representació de la Universitat, un contingut de balanç, en aquest cas haig de barrejar i de combinar el balanç del que ha estat el darrer curs amb el balanç d'aquests anys de vida d'aquesta universitat.

Vull agrair en primer lloc a l'amic Ben Jelloun les seves paraules, la seva presència. Però sobretot vull agrair-li la seva obra. El seu llibre El racisme explicat a la meva filla té, més enllà dels valors literaris, una clau de missatge, d'educació, i per això hauria de ser un llibre de treball en tot el sistema educatiu, perquè contribuiria de manera decisiva a aportar allò que el sistema educatiu és responsable d'aportar, és a dir, a crear una consciència col·lectiva a favor dels valors profunds de la democràcia, que vol dir, d'aquells valors que són una barrera enfront de la malaltia social del racisme.

Vull agrair també la presència entre nosaltres, l'obra i la donació del cartell que aquest any acompanya el curs acadèmic a Joannis Kounellis. I permetin-me que ho faci amb el petit atreviment de dir-li unes paraules en la seva llengua nativa, el grec:

Θα ήθελα να εκφράσω δημόσια τις ευχαριστίες μου στον Γιάννη Κουνελλή για το έργο που μας δώρησε. Είναι μεγάλη μας χαρά που βρίσκετε σήμερα κοντά μας. Ευχαριστώ πολύ.

Un any en la vida d'una institució, en la vida d'una universitat i d'aquesta universitat, és un any en què s'incorporen nous professors, noves persones de l'administració i, òbviament, nous estudiants i, per tant, produeix la satisfacció que la nostra comunitat universitària s'incrementi. Però aquesta vida dinàmica d'una comunitat universitària també té, en algunes ocasions, moments de tristesa: al mes de juliol ens va deixar l'Albert Calsamiglia, catedràtic d'aquesta universitat, membre que va ser de la comissió inicial de la Universitat, universitari entusiasta. Voldria que aquestes paraules meves fossin paraules, en aquests moments, de record i de l'homenatge que la Universitat i jo personalment li volem retre.

Entrant ja en el balanç, voldria en primer lloc fer referència a la recerca. Afortunadament, cada vegada més la nostra societat i els poders públics prenen consciència de la importància que la recerca i la innovació tenen per al progrés de la nostra societat. I les universitats hem d'adaptar-nos als requeriments d'aquesta nova dimensió i d'aquesta nova estimació de la recerca. Perquè si no ho fem, la recerca, la política de recerca dels poders públics, la política de recerca que puguin realitzar les entitats privades, es farà al marge de les universitats. En aquest sentit, l'aposta d'aquesta universitat va ser, és i, espero, serà una aposta per estar atents a aquests requeriments, per trobar les fórmules adequades perquè la universitat sigui, de fet, el cau exacte de la recerca del nostre país. La política portada a terme al llarg d'aquests anys i, evidentment, durant aquest últim any, establint eines per facilitar la realització de la recerca, va en aquesta direcció. Fa poc llegia les declaracions d'un professor que s'ha incorporat recentment a la UPF procedent d'universitats del món anglosaxó que havia acceptat incorporar-se a la nostra universitat no sense una punta de perplexitat sobre si seria possible desplegar amb la mateixa intensitat amb la que ell duia a terme en les institucions britàniques la recerca en camps experimentals; i deia que havia comprovat amb sorpresa, i amb satisfacció, com es posaven al seu abast totes les eines, i més, per poder tirar endavant els seus projectes de recerca. Aquesta és, doncs, una confirmació, un testimoni de confirmació de la voluntat i de les realitzacions en el camp de fer possible la feina de recerca, que és l'element substancial dels professors i l'element substancial en la vida de la universitat.

Eines, estructures, dosificació entre docència i recerca, sistema propi d'ajuts, en definitiva, tot un conjunt que conforma una política global de suport i de foment de la recerca. Els resultats estan a la vista, i només en diré un. Quan la Generalitat de Catalunya ha posat en marxa la primera convocatòria de guardons, de distincions a la recerca, de les trenta distincions concedides entre totes les universitats, vuit han correspost a professors d'aquesta universitat. Crec que ens en podem sentir satisfets; però crec, també, que això no és altra cosa que l'assenyalament de la feina que hem de continuar fent. I en el futur hem de continuar amb aquesta política general de foment, introduint-hi encara més elements de flexibilització i d'agilitat, i hem d'establir polítiques ad hoc per a sectors determinats que presenten exigències concretes, per tal d'instrumentar un context adequat per a la realització de la recerca.

Deixin-me que esmenti, ho han fet altres persones que m'han precedit, l'existència d'un projecte avançat de dues grans instal·lacions de recerca en camps directament relacionats amb el que avui és el progrés del coneixement en el món: el Centre de Regulació Genòmica i el Centre de Tecnologia de la Comunicació. I deixin-me també que llenci el projecte d'un nou centre de referència en el camp de les ciències socials, perquè també en aquest camp cal que el reforçament de les actuacions en l'àmbit de la recerca no sigui només fruit d'una política general sinó que respongui a actuacions singulars.

Pel que fa la docència, no recordaré els resultats assolits, que ja han estat esmentats diverses vegades en el decurs d'aquest acte. També s'ha esmentat el progrés assolit en la introducció de les tecnologies digitals en l'activitat docent, a través, essencialment, del Campus Global.

Aquest curs que ara comença ha de ser un curs de debat i de decisió sobre l'organització i la distribució de la docència una vegada incorporades les tecnologies digitals. És evident que l'organització i la distribució de la docència que ha regit durant aquests deus anys ha de ser d'alguna manera matisada, reconsiderada, a partir de la incorporació de les anomenades noves tecnologies com a eina de treball del professor i com a eina de treball de l'estudiant.

I també aquest curs ha de ser el d'una progressiva revisió dels plans d'estudis. De revisar, sense presses, però de revisar els resultats dels plans que en el seu moment es van adoptar en iniciar els estudis. I de fer-ho no des d'una visió exclusivament interna, sinó tenint en compte les exigències del nostre context, i tenint en compte els horitzons que ens assenyalen les polítiques educatives internes i europees.

Sobre el tercer cicle i el doctorat, haig de dir que aquesta és una tasca en la qual els esforços encara han d'augmentar. Podem estar-ne satisfets, però només relativament. Per tant, a partir de la revisió dels estudis de doctorat que ha encetat la Conselleria d'Universitats, hem de posar més èmfasi en aquest camp, un camp en què la universitat s'ha de veure com un senyal d'identificació amb el món.

S'ha parlat ja, també, de la internacionalització de la universitat. Hi va haver un lema que va acompanyar l'acte d'inauguració de la Universitat el 29 d'octubre de 1990; són unes paraules que tenen una vigència no únicament permanent, sinó una exigència cada vegada més gran: "El cap al món, els peus al Born". Anem cap a una universitat políglota, i n'hem d'estar orgullosos i satisfets. Som un poble que parlem dues llengües, i hem d'aspirar a parlar-ne més. Hem de parlar la nostra llengua pròpia com una riquesa, i hem de tenir, també, l'obsessió d'aprofitar la llengua que és oficial a l'Estat. I això és el que ens dóna força, la fidelitat a les arrels i la projecció d'una llengua parlada per centenars de milions de persones. Però no ens podem sentir satisfets, hem d'anar cap a una universitat on tres o quatre llengües siguin un element normal.

Aquest curs que comença ho fa a partir d'un pas molt important en la configuració del campus de la Universitat. Important, perquè ha permès a la vegada una racionalització dels estudis. D'una banda, la concentració dels estudis de ciències socials al campus on ens trobem; i, d'altra banda, un primer pas, però un pas fonamental, amb voluntat de futur, amb l'establiment de la nostra Escola Superior Politècnica a l'edifici França.

El curs que acaba, en aquest moment de balanç, ens permet confirmar que els objectius de la Universitat -conrear la ciència, transmetre el coneixement, però també formar ciutadans amb esperit de llibertat, democràcia i justícia, amb esperit de solidaritat- ha omplert els esforços. Les iniciatives dels estudiants i les iniciatives de la Universitat en el camp de la solidaritat, en el camp de la internacionalització de les nostres preocupacions, han tingut realitzacions reeixides.

En la darrera part de les meves paraules, voldria assenyalar algunes qüestions en relació amb la política universitària i amb les tasques del curs que comença.

El director general s'ha referit ja al programa de la Conselleria, un programa dens, amb capítols relatius a la política de professorat, al finançament, a les inversions, a la programació. Voldria dir algunes paraules sobre alguns d'aquests capítols.

Professorat

Tot allò que sigui introduir elements de diversificació, que permetin a les universitats una més gran capacitat de decisió en la selecció i en l'organització del seu professorat és, a parer meu, positiu.

Vivim una organització del professorat que és hereva d'una tradició excessivament encarcarada; per tant, és important poder oferir o obrir noves vies. I voldria reivindicar expressament que en la selecció del professorat el que ha de ser clau és el paper de la universitat. No comparteixo l'opinió d'aquells que converteixen la sort, el dau, en un element clau en la selecció del professorat.

Però, a la vegada, crec que una política de professorat que tingui voluntat de futur ha de preveure mesures, programes, que permetin adequar els recursos imprescindibles que implica una política de professorat a les necessitats de canvi que la universitat té i tindrà de manera molt més intensa en el futur. Si el país, si els poders públics, situen la universitat, també per raons econòmiques, en el centre de les seves polítiques, aleshores hauran de completar les mesures previstes amb mesures que, sense lesionar els interessos econòmics i individuals, que són legítims, permetin adequar les plantes de professorat als requeriments de docència i de recerca d'una societat que és canviant i uns objectius que es transformen i es regeneren.

Finançament

Tot esquema de finançament que comparteixi una utilització racional dels recursos dels ciutadans i que s'hi fonamenti serà benvingut per aquesta universitat. Volem que els recursos que els ciutadans destinen a l'educació universitària siguin distribuïts d'acord amb criteris d'eficiència i d'eficàcia. I no és una voluntat de responsable universitari la que em porta a dir això; és una voluntat de ciutadà que contribueix al progrés del seu país.

S'ha fet un gran esforç inversor. El director general ha fet referència a xifres que certament són importants. Però no podem oblidar que, sobretot les universitats noves, tenim encara un camí per davant. Tenim un camí per davant evidentment en el camp del manteniment i de la reposició, però tenim un camí per davant per completar les estructures que han d'acollir aquesta activitat de recerca, aquesta activitat de docència que el país ens exigeix. Però, a més a més, hem de tenir en compte que les universitats no són només parets, sinó també equipaments, instal·lacions. Equipaments en alguns camps que estan subjectes a una transformació permanent; per tant, no és fàcil pensar que no hagi de tenir una clara continuïtat la política inversora dels anys anteriors. És un esforç important, i seria una llàstima que el seu resultat no arribés al port que tots volem per manca d'un esforç renovat.

Programació

L'oferta actual de la Universitat Pompeu Fabra s'adiu considerablement, per no dir perfectament, a les demandes que avui planteja la nostra societat, les nostres famílies. No és previsible, per tant, que hi hagi reajustaments. Però el que la Universitat planteja és la seva disposició a contribuir, amb la responsabilitat de protagonista, a fer front a un dèficit que té el nostre país, com altres països desenvolupats, en el camp de la formació de tècnics, de tècnics de tots els nivells, però també de tècnics superiors. Per exemple, el nombre de places que ofereixen les enginyeries de Telecomunicació a Catalunya és molt inferior a les que s'ofereixen a la comunitat autònoma de Madrid, tot i tenir Catalunya una població lleugerament superior a la de Madrid. El dèficit de tècnics és, repeteixo, una situació general a la qual cal fer front. I celebro que des de l'administració responsable s'afirmi que no únicament s'han de prendre mesures d'urgència per transformar les titulacions amb nous coneixements en el camp de les tecnologies de la informació i la comunicació, sinó que també s'aposti per una ampliació de l'oferta, per una formació completa de l'estudiant, des d'un bon començament, en aquests camps de les tecnologies de la informació i la comunicació. Coincidim plenament amb la conselleria en aquesta orientació.

Altres camps en què la Universitat ha treballat o ha encetat recentment la seva presència necessiten un complement que respongui no a una vocació interna de la comunitat universitària, sinó a una aposta de futur del país. Si hem fet un esforç en el camp de la recerca en relació amb les ciències de la vida, és lògic que això tingui el seu complement en els estudis corresponents.

Si hem treballat al llarg d'aquests anys en el camp de les ciències socials i humanes, tenim ara l'obligació d'intentar, a partir dels estudis que tenim, oferir noves titulacions, o titulacions fruit de la combinació dels estudis existents, però no pas perquè sí, sinó perquè d'aquesta manera correspondríem a allò que és avui, i serà encara més en el futur, la demanda de la nostra societat, d'una societat que ja no en té prou amb l'estructura d'estudis que fins aquest moment havia, d'alguna manera, distribuït la funció educativa de les universitats. En això haurem de tenir imaginació, i haurem de tenir la llibertat que és pròpia de la vida universitària i deslliurar-nos de qualsevol pretensió corporativa.

Voldria encara dir una paraula sobre la reforma de la Llei de reforma universitària, la qual ha presidit una important transformació de la universitat espanyola durant aquests anys. Una transformació important, perquè ha significat la socialització de l'ensenyament universitari, tot i haver-hi encara algunes bosses d'injustícia, una àmplia incorporació de la societat a la universitat; i les universitats, regides per aquesta llei, han pogut assumir aquesta finalitat. Però la llei s'ha fet vella i necessita reformes. Personalment, no sóc partidari, en aquest camp ni en cap altre, de fer, cada dos per tres, una llei nova. Però sí de fer reformes sobre capítols, punts, parts de l'ordenació que poden ser, i que són ja en alguns aspectes en aquests moments, un element d'encarcarament de la universitat. Per tant, si la reforma global pot ser una aventura difícil, la reforma de temes, punts i parts pot ser un camí més fàcil. Però no qualsevol reforma. Si la reforma consisteix a anar enrere, a restablir formes que van demostrar ja en el seu moment que no eren adequades perquè la universitat espanyola es modernitzés, aleshores estaríem davant d'una operació estèril.

El curs que ara comença és un curs important en la vida d'aquesta universitat. És important perquè l'administració educativa ha situat els projectes importants de renovació, reestructuració i consolidació universitària en aquest curs, en els propers mesos. I per tant, la universitat haurà de tenir present que en la discussió i el debat d'aquests projectes, la història i la realitat d'aquesta universitat han de ser-hi presents. És, dic, un curs important pels projectes de l'administració educativa, però és també un curs important pels nostres projectes. I és per això que demano a tots que en aquest curs fem un esforç de responsabilitat.

Al llarg d'aquests anys, i en el darrer curs, penso que en bona part hem complert el compromís de fer una universitat nova oberta al món, amb rigor, que fa de l'actualitat una de les seves consignes. I crec sincerament que tenim una plataforma formidable per al futur, tenim una bona situació per respondre als desafiaments que hi ha en el món en tots els camps: els desafiaments per a la transmissió del coneixement, en la recerca i en la innovació, en la formació i en l'educació. A conformar aquesta situació, que qualifico de bona, hi contribueix un element clau, i és el treball de la comunitat universitària, el treball de cada dia i el treball en ocasions extraordinàries. I permetin-me que en aquests moments i de manera pública expressi el meu agraïment a totes les persones que aquestes darreres setmanes han treballat en una d'aquestes ocasions extraordinàries en el trasllat i la reubicació dels estudis. I també l'agraïment a la comprensió que han mostrat els membres de la comunitat universitària que s'han vist afectats per situacions molestes i incòmodes, perquè al mateix temps compleixen, com sempre, amb l'obligació d'ensenyar, de recercar i d'aprendre.

Per tant, estem davant d'un futur que pot veure's amb optimisme perquè parteix d'unes bases fortes. Fa deu anys hi havia uns propòsits, hi havia uns objectius, però hi havia moltes incògnites. Ara també hi ha incògnites, però hi ha moltes més realitats, i és sobre aquestes realitats que tots hem de treballar per afirmar el paper d'aquesta universitat amb la voluntat de complir el servei que la societat li ha encarregat en la docència, en la recerca i en la formació de ciutadans.