La traducció catalana medieval de La Belle Dame sans merci d’Alain Chartier

La tesi presenta l’edició crítica i l’estudi filològic i literari de la traducció catalana del poema La Belle Dame sans merci, d’Alain Chartier, feta a mitjan segle xv i atribuïda a Francesc Oliver. El treball s’inscriu en un àmbit d’estudi més ampli, el de la recepció de la poesia francesa a la Corona d’Aragó als segles xiv i xv.

Alain Chartier, mestre en arts per la Universitat de París, secretari, ambaixador i conseller personal del rei Carles VII de França, va ser una figura política i intel·lectual de primer ordre. La tesi presenta breument la vida i l’obra de l’escriptor francès i la difusió i la influència que va tenir a Europa, especialment a la Corona d’Aragó.

La Belle Dame sans merci va ser potser el text francès més influent del segle xv, si més no el poema més conegut i imitat. Dels quaranta-dos manuscrits conservats del poema francès, a la tesi se n’examinen trenta-cinc. L’anàlisi de la tradició manuscrita de l’original és el fonament metodològic sense el qual no és possible estudiar i editar adequadament les traduccions medievals. La col·lació de pràcticament tots els manuscrits conservats de l’original permet sistematitzar un gran nombre de variants que expliquen (o poden explicar hipotèticament) les solucions, aparentment errònies o extravagants, de la traducció catalana; d’aquesta manera, es traça una frontera indispensable entre el que és innovació del traductor i el que és herència textual.

La traducció catalana s’estudia a partir de les dades i conclusions extretes de l’edició del text. S’hi analitza la transmissió manuscrita, l’autoria, la datació i la difusió, i, sobretot, el text de la traducció: mètrica, procediments de traducció, llengua i memòria literària del traductor.

L’edició del text català és el nucli de la tesi. S’hi aporten novetats en la fixació del text i se solucionen, gràcies a l’atestació de variants franceses, llocs que no s’entenien. A més de l’aparat crític, s’hi inclou un aparat de notes, on es glossen els passatges difícils, es comenten particularitats lingüístiques, es destaquen algunes solucions del traductor i es fan servir les traduccions anglesa i italiana del poema com a testimonis secundaris de variants documentades o de variants hipotètiques que podrien explicar el text català. A més, en aquesta anotació s’identifiquen sistemàticament en la poesia anterior o contemporània a la traducció solucions lèxiques, estilemes, fórmules, rimes i imatges que demostren —i aquesta és una de les conclusions importants de la tesi— fins a quin punt el traductor va acomodar el text resultant a les convencions literàries pròpies de la tradició catalana.