La visió de Déu

Nicolau de Cusa, La visió de Déu

Capítol X: Que Déu és vist més enllà de la coincidència dels contradictoris; i que, en ell, la mirada i l'ésser són el mateix

Davant la vostra icona, Déu meu, dirigeixo els meus ulls carnals vers la vostra faç, i amb els ulls interiors m'esforço a veure la veritat que la imatge del quadre significa. I imagino, Senyor, que la vostra mirada parla. Per a vós, parlar i veure no són, en efecte, sinó el mateix, atès que en vós, que sou la mateixa simplicitat absoluta, l'un i l'altre no difereixen realment. Copso clarament per experiència que vós veieu alhora totes i cadascuna de les coses quan, en predicar a la comunitat, parlo simultàniament i per separat a tots i a cadascun dels presents en l'església; faig un únic parlament i, amb ell sol, parlo a cadascun dels assistents: el que per a mi és l'església són per a vós, Senyor, tot aquest món i cadascun dels éssers creats que en ell hi ha o que pot haver-hi. Vós parleu, doncs, a cadascun d'ells i veieu aquells als quals parleu.

Oh Senyor, vós, que sou el màxim consol dels qui esperen en vós, m'inspireu que us lloï per iniciativa pròpia. I és que m'heu donat un únic rostre, segons heu volgut, però és d'un a un, i són tots alhora, que veuen aquells als quals predico. Així, són tots i cadascun d'ells els qui veuen la meva fesomia, malgrat ser única; i són tots i cadascun d'ells els qui escolten íntegre el meu sermó, tot i que no és divisible. En canvi, jo no puc escoltar tots els qui em parlen alhora i entendre'ls, sinó que ho he de fer d'un a un; ni els puc veure tots alhora i reconèixer-los, sinó que els he de mirar d'un a un. Però, si en mi coincidissin el poder ser escoltat i la capacitat d'escoltar, el poder ser vist i la capacitat de veure, o la capacitat de parlar i la d'escoltar, com s'esdevé en vós, Senyor, que sou el súmmum de força i capacitat, aleshores sí que podria escoltar-los i veure'ls tots simultàniament i d'un a un; i igual que puc parlar alhora a cadascun dels qui m'escolten, així també, exactament mentre jo parlava, podria sentir, entenent-les, les respostes que em donessin tots i cadascun dels assistents, a més de veure'ls, reconeixent-los, a tots i cadascun dels qui m'escolten, així també, exactament mentre jo parlava, podria sentir, entenent-les, les respostes que em donessin tots i cadascun dels assistents, a més de veure'ls, reconeixent-los, a tots i cadascun d'ells.

Per això des de la porta de la coincidència dels oposats, vigilada per l'àngel que ha estat col·locat a l'entrada del paradís, començo a veure-us, Senyor. Perquè vós sou allà on parlar, veure, escoltar, gustar, tocar, raonar, saber i entendre són el mateix, i on la capacitat de veure coincideix amb el poder ser vist, la capacitat d'escoltar amb el poder ser escoltat, la capacitat de gustar amb el poder ser gustat, la capacitat de tocar amb el poder ser tocat, la capacitat de parlar amb la d'escoltar, i la de crear amb la de parlar. Si jo pogués veure semblant a com puc ser vist, aleshores no seria una criatura; i si vós, Senyor, no poguéssiu veure, semblant a com podeu ser vist, aleshores no serien Déu omnipotent. Podeu ser vist per tots els éssers creats, i ells veieu tots. És pel fet mateix que els veieu, en efecte, que podeu ser vist per tots ells; i és que, altrament, els éssers creats no poden existir, car existeixen en virtut de la vostra visió. I si no us veiessin a vós que els veieu, no rebrien de vós l'ésser. L'ésser és alhora el fet que vós els veieu a ells, i el fet que sou vist per ells. Mitjançant el vostre Verb, parleu a tots els éssers existents i crideu els que no existeixen, convidant-los a ésser. Els crideu, doncs, perquè us escoltin; i quan us escolten, aleshores existeixen. Parleu a la terra i la crideu, convidant-la a una naturalesa humana; i la terra us escolta, i aquest escoltar-vos seu és l'aparició de l'ésser humà. Parleu al no-res com si fos quelcom, i el crideu, convidant-lo a ser quelcom; i el no-res us escolta, per tal com apareix quelcom que havia estat no-res.

Oh força infinita! En vós, pensar és parlar. Penseu el cel, i aquest és com el penseu. Penseu la terra, i aquesta és com la penseu. En pensar, veieu, parleu, actueu..., i tot el que puguem dir de vós. Però sou admirable, Déu meu! Parleu un sol cop, penseu un sol cop, com és, doncs, que tot no s'esdevé d'una sola vegada, sinó successivament i diversa? Com és que hi ha tal nombre de coses diferents si el pensament que les origina és únic? A mi, col·locat al llindar de la porta, m’assabento amb la vostra llum que, en vós, el pensament és la mateixa eternitat simplíssima. Ara bé, res no és possible que s’esdevingui amb posterioritat a aquesta eternitat simplíssima. Per tant, la duració infinita, que és l’eternitat mateixa, abasta tota successió. En tal cas, tot allò que ens apareix en forma de successió no existeix de cap manera amb posterioritat al vostre pensament, que és eternitat. Per tant, l’únic pensament vostre, que és també el vostre Verb, implica totes i cadascuna de les coses. El vostre Verb etern no pot ser múltiple, ni divers, ni variable, ni mutable, per tal com és eternitat simple. D’aquesta manera veig, Senyor, que res no existeix amb posterioritat al vostre pensament, sinó que totes les coses existeixen perquè les penseu; però les penseu dins l’eternitat. La successió en l’eternitat és, tanmateix, l’eternitat mateixa sense successió, el mateix Verb vostre, Senyor Déu. Qualsevol cosa que ens aparegui dins el temps, no l’heu pensada abans que sigui. I és que en l’eternitat, dins la qual penseu, tota successió temporal coincideix amb el mateix ara de l’eternitat. Res no n’hi ha, doncs, de passat ni de futur, allà on futur i passat coincideixen amb el present.

Ara bé, si en aquest món les coses existeixen segons un abans i un després, això és perquè vós no les heu pensades totes com a existents abans: si les haguéssiu pensat com a existents abans, haurien esdevingut abans. Ara bé, el qui pot pensar segons un abans i un després, pensant primer una cosa i després una altra, no és omnipotent; com tampoc no són omnipotents els ulls que per a veure les coses n’han de mirar primer una i després l’altra. És, doncs, perquè sou omnipotent que vós, Déu, sou a l’interior del mur, dins el paradís: aquell mur que és la coincidència en la qual tant el després i l’abans com la fi i el principi coincideixen, la coincidència en la qual alfa i omega són el mateix. Per tant, els éssers sempre existeixen perquè vós dieu que existeixin; i no ho fan abans perquè vós no dieu que existeixin abans. Quan llegeixo que Adam va existir fa tants anys i que avui ha nascut el qui sigui, sembla impossible que Adam existís aleshores perquè aleshores ho vàreu voler i, semblantment, que el nascut avui així ho ha fet perquè vós ho heu volgut ara, sense que, el fet que Adam existís, vós l’hàgiu volgut tanmateix abans de voler que aquest altre d’avui nasqués ara. Però allò que sembla impossible s’identifica amb la necessitat mateixa, atès que l'ara i l'abans existeixen en vista del vostre Verb; i, així, a aquell qui s'apropa a vós li surten a l'encontre a la banda de fora del mur que envolta el lloc on habiteu, que és el si de la coincidència. De fet, l'ara i l'abans coincideixen en el cercle del mur del paradís. En canvi, és més enllà de l'ara i de l'abans que vós existiu i parleu, Déu meu, vós que sou absoluta eternitat.

Tr. Josep Manuel Udina

A la Biblioteca Haas

Accessos directes