El pelegrí querubínic

Prefaci recordatori al lector

Lector desitjós de Déu! Ja fa alguns anys que et vaig enviar l'Amador seràfic en la meva Psiqué enamorada, després, per segona vegada, en una edició augmentada, titulada Sants desigs d’amor, per tal d’inflamar santament el teu cor en l’amor de Déu. Fa més poc, encara, La contemplació sensible dels quatre novíssims, que pot incitar-te a estimar Déu ferventment. Ara t’ofereixo també el meu Pelegrí querubínic, per a guiar i elevar els ulls de la teva ànima en la contemplació de Déu. Et pots considerar feliç si et deixes agafar per tots dos i si, encara en la vida temporal, tot seguit cremes en l’amor celestial com un serafí i mantens els ulls fixos contemplant Déu com si fossis un querubí. Això significaria que, ja en aquest estat mortal, en la mesura en què això és possible, ja començaries la teva vida eterna i confirmaries la teva vocació o elecció. Els versos que ara llegiràs contenen algunes paradoxes estranyes i pensaments contradictoris, com també algunes màximes que no tothom coneix, sobre la divinitat misteriosa. Així mateix amaguen alguns pensaments sobre la unió amb Déu o amb l’Essència Divina, i també sobre la igualtat amb Déu i sobre la deïficació o la divinització i, encara, moltes altres coses d’aquesta natura. Totes aquestes coses, a causa de la brevetat de llur exposició, podrien donar lloc a un sentit condemnable o a una intenció malèvola. Per això em sento obligat, de bon començament, a fer aquest advertiment.

Cal assenyalar d’una vegada per totes que l’autor no pretén enlloc d’afirmar que l’ànima humana degui o pugui perdre la seva natura de creatura i sigui transformada per la deïficació en Déu o en la seva essència increada: això és impossible per tota l’eternitat. Perquè, encara que Déu sigui omnipotent, no pot fer (si ell pogués fer-ho, aleshores no seria Déu) que una creatura sigui, naturalment i essencialment, Déu. En aquest sentit, Tauler en les Institucions espirituals (cap. IX) afirma: «Com que l’Altíssim no pogué aconseguir que nosaltres fóssim Déu per natura (perquè això sols escau a ell), ha fet que fóssim Déu per gràcia, a fi que poguéssim posseir, amb ell i en un amor etern, la seva mateixa benaurança, la seva mateixa joia i el seu mateix regne.» Tauler vol dir que l’ànima elegida i santa assoleix una unió tan íntima amb Déu i amb la seva essència divina que tota ella és penetrada d’ella i transformada en ella, unida i constituint un sol ésser amb ella. Si fos possible que hom pogués veure l’ànima, hom no veuria ni reconeixeria en ella cap altra cosa que Déu. I això serà el que s’esdevindrà en la vida eterna, perquè l’ànima hi serà com diluïda en la llum del seu propi esclat. En efecte, l’ànima pot arribar a ser una imatge tan perfecta de Déu que ella esdevé justa (per gràcia) de la mateixa manera que Déu ho és (per natura). D’ací que sigui apropiat afirmar que ella és justament una llum en la Llum, una paraula en la Paraula i un déu en Déu (tal com diem en les màximes). Ja que, com expressa un mestre antic, Déu, el Pare, té un sol Fill, i aquest Fill tots nosaltres el som en Crist. Si nosaltres, doncs, som fills en Crist, també hem de ser allò que és Crist, i tenir la mateixa essència que té el Fill de Déu. Car és justament (com diu Tauler en el quart sermó del dia de Nadal) «perquè tenim la mateixa essència que podem esdevenir semblants a ell i el podem veure com a veritable Déu, com és».

Tots els sants contempladors de Déu es troben d’acord amb aquesta afirmació. I molt especialment Tauler, en el tercer sermó del tercer diumenge de la Trinitat, el qual diu: «L’ànima esdevé (a través de la seva imatge guanyada de nou) igual a Déu i divina. Certament ho esdevé per gràcia, mentre que Déu ho és per natura. En aquesta unió i immersió en Déu, és conduïda en Déu per damunt d’ella mateixa, i tan semblant a Déu que, si es veiés a ella mateixa, arribaria a prendre’s per Déu. I el qui la veiés, no la veuria en la seva forma natural, sinó en aquella essència, aquella forma i aquella manera divina que li han estat comunicades per gràcia, i fins i tot esdevindria benaurat a causa d’aquesta visió. En efecte, Déu i l’ànima són u en aquesta unió, per bé que no per natura sinó per gràcia.» I una mica més endavant escriu: «L’ànima pura i divina, la qual és tan lliure respecte a l’amor a les creatures com Déu mateix, des de tota l’eternitat, com a Déu (ja que Déu i una tal ànima són en la unió abans apuntada una sola cosa), i ella rebrà la seva benaurança en ella mateixa i d’ella mateixa en aquesta unió.»

Ruusbroec en el tercer llibre de L'ornament de les noces espirituals (cap. I) escriu: «En la unitat essencial de Déu, tots els esperits recollits i fervents són u en Déu a causa de llur immersió d'amor i de llur fusió en ell. I, per gràcia, ells són aquest mateix U que és aquesta mateixa essència en si.»

I en el mateix indret escriu: «Abastar i comprendre Déu tal com és, més enllà de totes les imatges, és, en alguna mesura, ser Déu amb Déu sense mode o (ho diré d'una altra manera) sense alteritat sensible.» I en el mateix llibre (cap. II) diu: «Quan l'esperit de l'home s'ha perdut ell mateix per l'amor de fruïció, aleshores rep la claredat de Déu sense mode. I aleshores ell mateix (en la mesura en què és possible a una creatura) esdevé sense interrupció aquesta claredat que ell rep.»

Sant Bernat parla d'una manera semblant, en el llibre de la Vida solitària, quan diu: «Serem allò que ell és. Car als qui ha estat donat el poder d'esdevenir fills de Déu, també els ha estat donat el poder no de ser Déu, sinó de ser allò que Déu és.» I una mica més endavant: «Aquesta imatge de Déu s'anomena unitat d'esperit, no solament perquè l'Esperit Sant dirigeix les seves obres o perquè revesteix l'esperit de l'home, sinó perquè ella mateixa és l'Esperit Sant, Déu, l'amor. A través d'ell, que és amor del Pare i del Fill, unitat i delectació, bé i besada i abraçada, i tot allò que pot ser comú a tots dos en aquesta unió excelsa de la veritat i veritat de la unió, l'home posseeix, a la seva manera, la mateixa relació amb Déu que la que té el Fill amb el Pare o el Pare amb el Fill, quan, en l'abraçada i la besada del Pare i del Fill, la consciència de llur benaurança es troba d'alguna manera entre ells. Aleshores, d'una manera que sobrepuja tota expressió i tot pensament, l'home de Déu mereix d'esdevenir no Déu, sinó allò que és Déu per natura i l'home per gràcia. I Bernat ho expressa així: «Tu preguntes: Com pot ocórrer això, ja que l'essència divina és incomunicable? Primerament et respondré amb sant Bonaventura: si ho vols saber, interroga la gràcia i no la doctrina; el desig i no la raó; el sospir de la pregària i no la lectura aplicada; l'espòs i no el mestre; Déu i no l'home; l'obscuritat i no la claror; no la llum, sinó el foc que ho abranda tot completament, i condueix a Déu amb un desig ardent, foc que és Déu mateix».

A l'entorn del segon punt, cal dir que l'essència divina és, en veritat, incomunicable, de tal manera que no es pot barrejar cap cosa per a arribar a constituir amb ella una natura o una essència. Però sí que cal dir que, d'alguna manera, a causa de la pròxima i íntima unió que té l'essència divina amb les ànimes santes en les quals es vessa, pot dir-se, amb tot, comunicable.

Per això Pere arriba a afirmar que esdevenim participants de la natura divina. Joan, per la seva banda, diu que nosaltres som fills de Déu, perquè hem nascut de Déu. Certament que aquests tals no podrien ser anomenats fills de Déu i participants de la natura divina (diu Tomàs de Jesús, De oratione divina, cap. 4), si aquesta, en nosaltres, no es trobés sinó allunyada i separada de nosaltres. Perquè així com un home no pot ser savi sense saviesa (com afirma Tauler en el quart sermó del dia de Nadal), tampoc un no pot ser fill de Déu sense la filiació divina, és a dir, sense posseir la veritable essència del mateix Fill de Déu. Per tant, si tu has de ser fill o filla de Déu, has de tenir també l'essència que posseeix el Fill de Déu, altrament no podràs ser fill de Déu. Aquesta excelsa glòria, però, en el temps ens és encara amagada. Per aquesta raó sant Joan, en l'indret ja esmentat, continua dient: Estimats, certament nosaltres som fills de Déu, però encara no és manifest allò que serem, però sabem que quan es manifestarà, li serem semblants, és a dir, posseirem la mateixa essència que ell posseeix. En aquest sentit, Nicolau de Jesús (Elucidationes theologicae in Joannem a Cruce, 1. 2, c. 16) escriu: «L'ànima, per mitjà dels efectes de l'amor amb què estima Déu, aconsegueix que Déu no li comuniqui solament els seus dons, sinó que també siguin lliurement presentats a l'ànima d'una manera especial la mateixa llibertat i la mateixa essència de Déu. I tot això ho confirmen les paraules de sant Agustí, en el sermó 185 De tempore, que diuen: «L'Esperit Sant ha fet irrupció aquest dia per preparar el cor dels seus apòstols com un xàfec de santificació, no com un visitant apressat, sinó com un consolador perdurable i un company etern. Perquè, com ell havia dit de si mateix als seus apòstols (Mt 28, 20) heus ací que jo seré amb vosaltres tots els dies fins a la fi del món. També va dir de l'Esperit Sant: El Pare us donarà el Consolador, que serà amb vosaltres per tota l'eternitat. I per això ell ha estat amb els seus creients no solament mitjançant la gràcia de la justificació, sinó àdhuc a través de la presència de la seva majestat. I en aquests recipients s'ha vessat no sols el perfum del bàlsam, sinó també l'essència pròpia de la Unció Santa.

Però, per a poder comprendre i explicar d'una manera més adequada i sense error aquesta unió, sempre m'han agradat molt les imatges que empren els sants Pares de la unió del sol amb l'aire, del foc amb el ferro, del vi amb l'aigua, i altres de semblants, a fi de descriure, ni que sigui per aproximació, aquesta excelsa unió de Déu amb l'ànima. Entre aquests sants Pares, sant Bernat, en el llibre Com hom ha d'estimar Déu, vers la meitat, parla així: «De la mateixa manera que una gota d'aigua vessada en molt de vi sembla perduda completament, tot prenent el sabor i l'ardència del vi, i com un ferro ardent i enrogit que esdevé del tot semblant al foc es despulla de la seva forma antiga que li era pròpia, i com l'aire penetrat per la llum del sol es transforma en la claror d'aquesta llum, de tal manera que sembla molt menys ser il·luminat que ser la mateixa llum. Igualment caldrà que en els sants tot desig humà es dissolgui de manera inexplicable i flueixi completament en la voluntat de Déu. Perquè, com voldria Déu ser tot en tots si encara roman en l'home quelcom que pertany a l'home? I en el capítol 25 del Llibre de l'amor, després d'haver aportat aquestes mateixes imatges, afegeix: «Així l'esperit de l'home, quan és revestit amb l'amor diví, és tot ell amor. De la mateixa manera, qui estima Déu és mort a si mateix, vivint només per a Déu, i aleshores s'uneix, en alguna mesura (això és una forma de parlar), essencialment amb l'Estimat (consubstantiat se dilecto). Perquè, de la mateixa manera que l'ànima de David estava unida amb l'ànima de Jonatan, o que el qui s'apropa a Déu esdevé un sol esperit amb ell, així també la totalitat del desig no es perd totalment en Déu, per a qui sap judicar rectament aquesta unió, sense una certa comunió d'essència, etc.» Hom troba expressions semblants en autors com, ara Ruusbroec, Herp, Tauler i molts d'altres. Sobretot en Lluís de Blois, el qual, en el capítol 12 de les seves Institucions espirituals, escriu aquestes belles paraules: «En la unió secreta, l'ànima amant s'escola i fuig d'ella mateixa, i s'enfonsa, com si s'hagués anorreat, en l'abisme de l'amor etern, en el qual ha mort a si mateixa i viu per a Déu, sense saber ni sentir cap altra cosa que l'amor de què gaudeix. En efecte, l'ànima es perd en l'immens desert i en l'amplíssima tenebra de la deïtat. Però perdre's d'aquesta manera és, realment, trobar-se. Certament, la despossessió d'allò que és humà i el revestiment d'allò que és diví representa la transformació en Déu, de la mateixa manera que el ferro en el foc pren l'aparença de foc i és transformat en ell. L'essència de l'ànima així transfigurada, però, roman, de la mateixa manera que el ferro enroentit no deixa pas de ser ferro. Així l'ànima que abans era freda, ara crema per tots costats; abans era obscura, mentre que ara resplendeix; abans era dura, mentre que ara és tova: tota acolorida de Déu, perquè l'essència divina ha estat infosa en el seu ésser i ha estat tota consumida pel foc de l'amor diví, de tal manera que s'ha fos i unit amb Déu, esdevenint un sol esperit amb ell, de la mateixa manera que l'or i el bronze han estat fosos inseparablement en un sol lingot».

Amb aquestes paraules i amb expressions anàlogues, els sants que han contemplat Déu s'han esforçat per expressar, almenys en certa mesura, l'estreta unió de Déu amb l'ànima santificada, en el benentès, però, que no hi ha mots adequats per a descriure-la detalladament, diuen ells.

Per consegüent si l'amable lector troba ací i allà en aquests versos algunes idees anàlogues, és pregat de capir-les i comprendre-les en aquest sentit.

Encara que penso que m'he explicat suficientment en allò que toca aquest punt, cal que afegeixi un bell text de Dionís el Cartoixà. En l'article 42 del Comentari de l'Exode parla així: «Aleshores l'ànima es desplega totalment en la llum infinita, i amorosament i íntimament unida a la deïtat més enllà de l'essència i a la Trinitat més enllà de la felicitat, ja no sent cap altra cosa ni tan sols percep la seva pròpia acció. Amb tot, s'escola d'ella mateixa i remunta a la seva pròpia deu. D'aquesta manera s'extasia en la mateixa riquesa de la glòria, consumida en el foc de l'amor increat i sense mesura, submergida i engolida en l'abisme de la deïtat, de tal manera que fa la impressió, almenys fins a cert punt, d'haver-se despullat del seu ésser creat i d'haver-se revestit de nou del seu ésser increat i del seu primer ésser ideal (esse ideale). No es tracta pas del fet que la seva natura pròpia hagi estat transformada o que el seu ésser propi li hagi estat arrabassat, sinó senzillament que els atributs del seu ésser i el seu mode o qualitat de vida han estat deïficats. Això significa que, per gràcia, l'ànima s'iguala a Déu i a la seva beatitud sobrenatural, acomplint-se meravellosament aleshores la paraula de l'Apòstol: El qui s'apropa al Senyor, és un sol esperit amb ell, etc.

Així, si l'home ha arribat a una tal perfecta igualtat amb Déu i ha esdevingut, en un mateix esperit, u amb ell, i, a més, en Crist ha assolit la plena filiació, aleshores és tan gran, tan ric, tan savi i tan poderós com Déu. I Déu, aleshores, no fa res sense un tal home, perquè és u amb ell. Li revela tota la seva esplendor i les seves riqueses, i no hi ha res a la casa de Déu, que és Déu mateix, que li sigui amagat, tal com ell manifestà a Moisès: Et mostraré tots els meus béns. Per això l'autor no va pas massa enllà quan en el número diu en la persona d'un tal home: «Sóc tan ric com Déu, perquè aquell qui posseeix Déu, posseeix amb Déu tot allò que Déu posseeix.» Així, doncs, allò que es diu en els números 8, 95 i en altres indrets cal comprendre-ho d'acord amb aquesta unió. En el benentès, però, que aquests dos primers números es refereixen directament a la persona de Crist, que és veritable Déu i ens ha ensenyat, per mitjà de les seves incomparables obres d'amor, que Déu, d'alguna manera, patiria si nosaltres ens perdéssim. Per això ell no solament ha vingut en la nostra misèria i ha esdevingut home, sinó que, a més, ha volgut morir la mort més infamant, a fi de poder conduir-nos a ell i gaudir amb nosaltres, eternament, de la seva joia i de la seva felicitat. Per això ha dit que la seva joia és romandre amb els fills dels homes. Oh meravellosa i inexpressable noblesa d'ànima! Oh indescriptible dignitat a la qual podem accedir per mitjà de Crist! Qui sóc jo, Rei meu i Déu meu? I què és la meva ànima, oh infinita Majestat, perquè t'hagis abaixat fins a mi i m'hagis aixecat fins a tu, perquè tu cerquis la teva joia en mi, tu que, sens dubte, ets la felicitat eterna de tots els esperits, perquè vulguis unir-te a mi, i jo amb tu, tu que, eternament, et satisfàs a tu mateix? Quin valor posseeix el meu amor perquè pugui ser tot teu, tan enterament com l'espòs és de l'esposa i com l'amor és del seu estimat? Oh Déu meu, si cregués que Tu ets veritable, no podria pas creure que entre jo i tu, que ets la incomparable majestat, fos possible una comunió. Però, ja que has dit que volies unir-te a mi per tota l'eternitat, haig d'admirar, amb el cor humiliat i l'esperit sense esma, aquesta gràcia que es troba més enllà de tota intel·ligència, de la qual mai de la vida no podré sentir-me mereixedor. Solament tu, oh Déu meu, ets el qui fas miracles incomparables, perquè tu sol ets Déu. A tu sigui retuda la lloança i la glòria, l'acció de gràcies i l'honor, per tota l'eternitat.

En relació amb les paraules i les sentències que no són emprades en la vida quotidiana, espero que el lector benvolent, si coneix quelcom dels mestres de la saviesa mística, no solament no es deixarà pertorbar per elles, sinó que fins i tot li seran molt plaents i agradables, ja que trobarà ací d'una manera breu allò que ja havia llegit més llargament en aquells autors, a causa d'haver-ho gustat i assaborit por mediació de la visitació de la gràcia de Déu. Però si el lector encara no posseeix experiència en aquestes qüestions, aleshores voldria remetre'l amicalment a aquests autors, especialment a Ruusbroec, Tauler, Herp, l'autor de la Theologia deutsch, etc. I, al costat d'ells, li recomano Maximilià Sandaeus de la Companyia de Jesús, el qual, amb la seva Theologia mystica i la seva Clavis, s'ha guanyat sobre tota mesura el reconeixement dels amadors d'aquest art sagrat. Perquè oferir per a cada mot un comentari complet i clar exigiria unes amplíssimes explicacions, que cansarien molt profundament el lector. Actualment, hom perd gairebé del tot les mesures en la producció de llibres, de tal manera que hom quasi escriu més que no pas llegeix. Aquests versos, de la manera que ha estat concedit a l'autor de confegir-los en un temps molt breu (el primer llibre, per exemple, ha estat escrit en quatre dies), la majoria d'ells sense reflexió i sense aprofundides meditacions, gràcies a la font de tot bé, aquests versos, repeteixo, han de romandre així per a encoratjar el lector a cercar tant el Déu amagat, que és en ell mateix, com la saviesa divina, a fi que pugui contemplar el seu rostre amb els seus propis ulls. De tota manera, allí on el sentit sembla massa dubtós o massa obscur, s'hi afegirà una breu explicació. Cal, però, que lector mediti sobre aquests versos i que visqui en la contemplació de les meravelles divines, amb un amor sincer, per a la més gran glòria de Déu, el qual tingui a bé a escoltar-me.

Escrit a Silèsia, el 7 de juliol de l’any 1656.

Tr. Lluís Duch

Accessos directes