Llibre de la vida

Capítol 29

Continua la matèria començada. Parla de grans gràcies que el Senyor li ha fet i del que Sa Majestat li deia per donar-li seguretat i poder respondre als qui la contradeien

[...]

13. El Senyor va voler que veiés algunes vegades aquesta visió: veia a prop meu, cap al costat esquerre, un àngel en forma corporal. Raríssimament els veig així. Se me n'apareixen sovint a la manera de la visió que he dit primer, sense veure'ls.
En aquesta visió, el Senyor va voler que el veiés així. No era gran, sinó petit i molt formós. Tenia la cara tan encesa que semblava dels més excelsos, que sembla que tots ells s'abrasen. Deuen ser els anomenats querubins. No em diuen els seus noms, i veig que al cel hi ha tanta diferència d'uns àngels als altres que no ho sabria explicar.
Veia que duia a les mans un dard llarg d'or, i em semblava que tenia una mica de foc a la punta del ferro, i que me'l clavava de vegades al cor i m'arribava a les entranyes. En treure'l, em feia l'efecte que se me les emportava i em deixava tota abrasada d'un gran amor de Déu. El dolor era tan intens que em feia proferir gemecs; i aquest dolor intensíssim em produïa una suavitat tan excessiva que no es pot desitjar que desaparegui, i l'ànima no s'acontenta sinó amb Déu. El dolor no és corporal sinó espiritual; tanmateix, el cos també hi participa una mica, i fins i tot força. La tendresa que passa entre l'ànima i Déu és tan suau que, si algú pensa que dic mentida, suplico a la bondat de Déu que la hi faci tastar.

14. Els dies que això durava, anava com embadalida; no volia veure ningú ni parlar-hi, sinó abraçar-me amb la meva pena, que m'era més glòria que totes les que hi ha a la creació.
Quan el Senyor va voler que em vinguessin aquests èxtasis tan grans, no podia aturar-los ni estant entre la gent i, amb molt de disgust meu, es van començar a fer públics. Ara ja no sento tant aquesta pena; només tinc la que he dit en un lloc anterior, no sé en quin capítol, que en moltes coses és ben diferent i molt més valuosa. Ara, quan comença aquesta pena, més aviat sembla que el Senyor s'emporta l'ànima i la posa en èxtasi, i així ni té pena ni en pateix, perquè comença tot seguit a fruir.
Que ell, que fa tantes gràcies a qui correspon tan malament a uns beneficis tan granas, sigui beneït per sempre.

Trad. Agustí Borrell i Bonaventura Gilabert