Sobre la docta ignorància

Capítol I: Com és que saber és ignorar

Constatem que en totes les coses resideix, per do diví, un cert desig natural perquè puguin existir efectivament de la millor manera possible, d'acord amb la condició pròpia de cada naturalesa, i perquè aquest fi pugui actuar i disposi dels mitjans adequats. Aquests mitjans tenen un judici connatural que els és útil per al propòsit de conèixer, de manera que el desig no resulti inútil i pugui assolir el repòs en allò estimat per la inclinació de la pròpia naturalesa. Perquè si per cas succeís el contrari, necessàriament provindria d’alguna cosa casual, com quan la feblesa sedueix el gust o bé l’opinió sedueix la raó. Per això, diem que l’intel·lecte assenyat i lliure coneix com a veritable allò que desitja assolir amb un discurs aplicat que recorre incansablement totes les coses, aprehès en una abraçada amorosa, sense dubtar que és ben veritable allò davant del qual una ment assenyada no pot dissentir.

Tanmateix, tots els qui investiguen jutgen proporcionalment l’incert en la comparació amb un supòsit cert. En conseqüència, tota investigació és comparativa i fa servir l’instrument de la proporció. I quan les coses que s’investiguen poden ser comparades amb el supòsit mitjançant una reducció proporcional propera, el judici d’aprehensió és fàcil. En canvi, quan necessitem molts mitjans, sorgeixen dificultats i problemes, tal com és evident en les matemàtiques, on, pel que fa als primers i molt evidents principis, les primeres proposicions són reconduïdes més fàcilment i les següents, en la mesura que no es donen sinó a través de les primeres, amb més dificultat.

Per tant, tota investigació consisteix en la proporció comparativa, sigui aquesta fàcil o difícil. Per la qual cosa, l’infinit, en tant que infinit, ja que escapa a tota proporció, és desconegut.

[...]

Capítol III: Que la veritat precisa resulta incomprensible

Atès que és evident per si mateix que no hi ha proporció entre l’infinit i el finit, també és molt clar que, allà on sigui possible trobar el que excedeix i el que és excedit, no s’arriba al que és màxim com a tal, ja que les coses que excedeixen i les que són excedides són finites.

En canvi, aquest màxim necessàriament és infinit. Per tant, si posem per cas alguna cosa que no sigui exactament el màxim com a tal, és evident que podrà donar-se alguna cosa que sigui més gran. I com que trobem igualtat gradual quan una cosa és més igual a una altra segons la conveniència i la diferència genèrica, específica, local, influent i temporal amb les coses similars, resulta evident que no es poden trobar dues o més coses tan similars i iguals sense que també puguin donar-se’n d’altres, encara més semblants, fins a l’infinit. D’aquí se segueix que la mesura i el que és mesurat, en la mesura que siguin iguals, sempre seran diferents.

En conseqüència, l’intel·lecte finit no pot entendre amb precisió la veritat de les coses mitjançant la semblança. Perquè la veritat no és ni més ni menys: consisteix en una cosa indivisible, i aquesta veritat no pot ser mesurada amb precisió per res existent, tret de la pròpia veritat, de la mateixa manera que tampoc pot mesurar el cercle —l’ésser del qual consisteix en una cosa indivisible— el no-cercle. Així doncs, l’enteniment que no és la veritat mai no comprèn la veritat amb una precisió tal, que no pugui ser entesa amb més precisió fins a l’infinit. L’enteniment s’adreça a la veritat com el polígon cap al cercle, que com més angles tingués inscrits, més s’assemblaria al cercle; però que mai no aconseguirà ser-ne igual, fins i tot si multiplicava els angles en l’infinit, a menys que se’n resolgués una identitat amb el cercle.

És clar, doncs, que pel que fa a la veritat, no sabem res més que de la pròpia veritat, amb precisió, tal com és, la sabem incomprensible; es comporta la veritat per si mateixa com una necessitat absolutíssima —que no pot ser ni més ni menys d’allò que és—, però per al nostre intel·lecte es comporta com una possibilitat. Per tant, la quiditat de les coses, que és la veritat dels éssers, en la seva puresa és inabastable i ha estat investigada per tots els filòsofs, però cap no l’ha trobada tal com és. I com més profundament savis siguem en aquesta ignorància, així més accedim a la pròpia veritat.

Capítol IV: El màxim absolut, que coincideix amb el mínim, és entès incomprensiblement

No assolim el màxim, més enllà del qual res no pot donar-se —màxim com a tal, i absolutament més gran que res que poguem comprendre—, de cap altra forma que no sigui incomprensiblement, per tal com és la veritat infinita. Perquè, com que no és de la naturalesa d’allò que admet excedent i excés, està per damunt de tot allò que podem concebre. Perquè tot el que és aprehès pel sentit, la raó o l’enteniment difereix en si mateix i en comparació amb la resta de manera que no hi ha cap igualtat precisa amb cap altra cosa. En conseqüència, la màxima igualtat, que no és diferent ni de cap altra mena en comparació amb res, excedeix tot enteniment. Per això, l’absolutament màxim, en ésser tot allò que pot ser, és totalment en acte. I així com no pot ser més gran, per la mateixa raó tampoc pot ser més petit, perquè és tot allò que pot ser.

Ara bé, el mínim és allò respecte al qual res no pot ser més petit. I com que el màxim és també de la mateixa manera, és evident que el mínim coincideix amb el màxim.
I això et resultarà més clar si redueixes el màxim i el mínim a la quantitat. Perquè la màxima quantitat és màximament gran; la mínima quantitat és màximament petita. En conseqüència, desvincula de la quantitat el màxim i el mínim, i sostreu-ne amb l’intel·lecte el gran i el petit. Així veuràs clarament que el màxim i el mínim coincideixen. Així doncs, el màxim és superlatiu, com també és superlatiu el mínim. Per tant, la quantitat absoluta no és més màxima que mínima, perquè en ella el mínim coincideix amb el màxim.

Per tant, les oposicions només són pròpies de les coses que admeten excés i excedent, i els són pròpies de manera diferent. De cap manera són pròpies de l’absolutament màxim, perquè està per damunt de tota oposició. Conseqüentment, per tal com l’absolutament màxim és absolutament i en acte tot allò que pot ser sense oposició alguna, de manera que en el màxim coincideixi el mínim; aleshores està per damunt de tota afirmació i, de la mateixa manera, també de tota negació. I és i no és tot allò que es concep que és. I no és i és tot allò que es concep que no és. Però és això de tal manera que ho és tot; i ho és tot de tal manera que és no res; i és màximament això de tal manera com n’és mínimament. Dir, per exemple: “Déu, que és l’absoluta maximiat, és llum”, és tal com dir que “Déu és màximament llum de tal manera que és mínimament llum”. Perquè de cap altra manera no seria la maximitat absoluta tots els possibles en acte, si no fos infinita i el terme de tot, i per no-res determinable, així com ho faré explícit en les seccions següents, per la gràcia de Déu. Tanmateix, això transcendeix tot el nostre enteniment, que no pot combinar els contradictoris per via de la raó en el seu principi, perquè procedim a través d’aquelles coses que ens són manifestes per naturalesa. La raó, en caure tan lluny d’aquesta virtut infinita, no pot vincular simultàniament tals contradictoris infinitament distants.

Per tant, per damunt de tot discurs de la raó, veiem incomprensiblement la maximitat absoluta, que és infinita, a la qual res no s’oposa, amb la qual el mínim coincideix. Ara bé, el màxim i el mínim, tal com es consideren en aquest llibre, són termes transcendents de significació absoluta, de manera que, per damunt de tota contracció a la quantitat d’un cos o d’una força, ho abracen tot en la seva simplicitat absoluta.

A la Biblioteca Haas

Accessos directes