Càntic espiritual

I

On és que t'amagaves,
amat, i em deixaves en plany?
Com el cérvol vas fugir,
un cop vas haver-me ferit;
vaig sortir al teu darrere, i eres partit.

II

Pastors, els qui anéssiu
allà per les mallades al turó:
si per ventura veiéssiu
aquell qui més estimo,
digueu-li que pateixo, peno i moro.

III

Tot cercant els meus amors
aniré per aquells munts i riberes;
ni en colliré les flors
ni temeré les feres,
i creuaré els forts i fronteres.

IV

Oh boscos i espessors,
plantades per mà de l'amat!
Oh prat tot de verdors
de flors ben esmaltat!
Dieu si per vosaltres ha passat!

V

Tot vessant mil gràcies
passava per aquests boscatges, apressat,
i, així com els esguardava,
amb sa sola figura
vestits els deixava d'hermosura.

VI

Ai!, qui podrà guarir-me?
Entregat del tot ja de bo.
No vulguis enviar-me
en endavant cap més missatger,
que no saben dir-me allò que vull.

VII

I tots els qui vaguen
de tu mil gràcies em relaten,
i tots més em nafren,
i em fa quedar morint
un no sé què que balbucegen sens parar.

VIII

Mes, com perseveres,
oh vida, sense viure on vius,
i tot esmerçant-te perquè moris
les fletxes que reps
d'allò que l'amat en tu conceps?

IX

Per què, en haver nafrat
aquest cor, no el vas guarir?
I, en haver-me'l furtat,
per què així el vas deixar,
i no prens el furt que vas furtar?

X

Apaga els meus enuigs,
perquè ningú no és prou com per desfer-los,
i vegin-te els meus ulls,
per tal com n'ets la llum,
i només per a tu vull tenir-ne.

XI

Descobreix ta presència,
i que em mati ta vista i hermosura.
Mira que la dolència
d'amor, que no es cura
sinó amb la presència i la figura.

XII

Oh cristal·lina font,
si en aquests teus semblants argentats
formessis tot d'una
els ulls desitjats
que tinc a les entranyes dibuixats!

XIII

Aparta'ls, amat,
que em fan volar!
                         Torna-te'n, coloma,
que el cérvol vulnerat
pel turó treu el cap
a l'aire del teu vol, i la fresca pren.

XIV

Amat meu, les muntanyes,
les valls solitàries nemoroses,
les ínsules estranyes,
els rius sonorosos,
el mormol dels aires amorosos,

XV

la nit assossegada
prop dels llevants de l'aurora,
la música callada,
la solitud sonora,
l'àpat que recrea i enamora.

XVI

Caceu-nos les raboses,
que ja ha florit la nostra vinya,
mentre de roses
fem-ne una pinya,
i no aparegui ningú a la muntanya.

XVII

Detura't, cerç mort,
vine, austre, que recordes els amors,
ensuma pel meu hort,
i en corrin les olors,
i herbejarà l'amat entre les flors.

XVIII

Oh nimfes de Judea!,
mentre que en les flors i rosers
l'ambre hi perfumeja,
habiteu als ravals,
i no vulgueu trucar als nostres llindars.

XIX

Amaga't, Caret,
i mira amb el rostre a les muntanyes,
i no vulguis dir-ne res;
mes mira les companyes
d'aquella que va per ínsules estranyes.

XX

A les aus lleugeres,
lleons, cérvols, daines saltadores,
munts, valls, riberes,
aigues, aires, ardors,
i temors de les nits vetlladores.