Ruta 3
Campus de la Ciutadella
Dipòsit de les Aigües
- Any: 1876
- Arquitecte: Josep Fontserè
La construcció del Dipòsit de les Aigües la va projectar l’any 1874 el mestre d’obres Josep Fontserè, gestor de tot l’entorn de l’antiga ciutadella militar. Un aleshores jove estudiant d’arquitectura, Antoni Gaudí i Cornet, va fer el càlcul estàtic del conjunt del dipòsit i dels elements de suport. Es va concebre com una estructura tradicional i es va descartar la moderna tècnica –en aquells moments– dels pilars de fosa, degut a les càrregues enormes que havia de suportar el dipòsit i a la seva gran altura. La construcció data de l’any 1876, però no va ser fins al 1880 que es va inaugurar com a Dipòsit de les Aigües, amb la funció de regular el cabdal d’aigua de la cascada del parc de la Ciutadella i regar-ne els jardins.
Es tracta d’una construcció calcada d’un prototip romà, formada per un laberint d’arcs paral·lels de 14 metres d’altura, que es creuen en una volta de canó i que s’estenen com per efecte d’un mirall al llarg de 65 metres de profunditat. Després de més de 100 anys d’usos diversos –asil municipal, magatzem dels bombers, vestidor i parc mòbil de la Guàrdia Urbana, arxiu de justícia, etc.– va passar a ser propietat de la UPF l’any 1992.
Les obres de rehabilitació del Dipòsit de les Aigües, que es va unir mitjançant un pas subterrani amb l’edifici Jaume I, es van iniciar l’any 1993. No va ser fins al 1999, però, que va començar a funcionar com a Biblioteca General de la Universitat. Els arquitectes de la rehabilitació van ser Lluís Clotet i Ignacio Paricio.
El fons bibliogràfic de la Biblioteca General inclou, entre d’altres, les col·leccions de la Biblioteca Alois M. Haas, de la Cambra de Comerç de Barcelona i de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives, que té la seu en aquest edifici.
Pont de la Marina - Parc de l’Estació del Nord
El pont de la Marina, una impressionant obra d’enginyeria, es va construir en l’àmbit de les reformes urbanes vinculades a l’Exposició Universal de 1929, sobre les vies del tren. Es va obrir al trànsit el 2 d’abril de 1928 per connectar el barri del Fort Pienc amb el centre de la ciutat.
Els terrenys situats entre el pont i l’Estació del Nord van ser durant molts anys un dels llocs més degradats i sòrdids de Barcelona. Els trens passaven per sota el pont fins que, l’any 1972, l’Estació del Nord va deixar de funcionar.
Després del tancament de l’estació, el barri ha anat transformant la seva fisonomia. Sota el pont s’han bastit un camp de futbol molt animat i uns jardins, mentre que l’antiga estació ferroviària s’ha convertit en la principal estació d’autobusos de la ciutat.
Auditori
- Any: 1990
- Arquitecte: Rafael Moneo
És l’espai de música de més recent creació a Barcelona, seu de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, de la Banda Municipal de Barcelona i del Museu de la Música. L’edifici és de l'any 1999 i consta d’una estructura molt compacta definida per una malla de formigó.
Teatre Nacional de Catalunya
- Any: 1996
- Arquitecte: Ricardo Bofill
Inaugurat l’any 1996, va néixer amb l’objectiu principal de consolidar una oferta teatral d’alta qualitat tant en l’àmbit nacional com l’internacional que, des de la capacitat de risc estètic i la voluntat de servei pròpia del teatre públic, completés un panorama teatral caracteritzat per la creativitat i la riquesa de les iniciatives.
L'edifici principal, en forma de temple grec, té una superfície de 20.000 m2 coberta per un sostre a dues aigües que recolza sobre 26 columnes de 12 metres d'altura cadascuna.
El segon edifici, de caràcter auxiliar, acompanya la composició general, i té un aspecte alhora tradicional i modern.
Encants
El Mercat de la Fira de Bellcaire, conegut popularment com els Encants Barcelona, data el seu inici al segle xiv. Per tant, es tracta d’un dels mercats més antics d’Europa. Un dels seus grans atractius és haver esdevingut l’únic mercat del continent europeu que ofereix als seus compradors subhastes públiques.
L’any 1928, després de passar per diversos emplaçaments a la ciutat comtal, els Encants Barcelona van instal·lar-se al nord de les Glòries. Des del 25 de setembre del 2013, el nou Mercat dels Encants-Fira de Bellcaire se situa a l’avinguda Meridiana, 69. La seva moderna estructura de miralls és obra de l’arquitecte Fermín Vázquez, de l’estudi B720.
Plaça de les Glòries
Inicialment, Ildefons Cerdà, dins el seu pla, va concebre la plaça com un dels grans centres de Barcelona, on conflueixen tres dels eixos més importants: l'avinguda Diagonal, la Gran Via de les Corts Catalanes i l'avinguda Meridiana.
Entre els anys 1990 i 1992 es va reformar per millorar la xarxa viària, creant uns viaductes, popularment coneguts com el tambor, i deixant a l'espai interior una zona per a un parc.
Actualment, es troba en procés de transformació: el 2013 van començar les obres de la nova plaça de les Glòries, que ha d'esdevenir un gran parc urbà de 140.000 m2, després de soterrar el trànsit de la Gran Via mitjançant un túnel. Es poden consultar les fases de construcció a la web del procés de transformació de les Glòries: http://ajuntament.barcelona.cat/glories/.
L’any 2014 es va convocar el concurs de projectes per dissenyar i construir el nou parc de les Glòries, que ha d'ocupar tota la plaça. La proposta guanyadora ha estat Canòpia Urbana, d’UTE Agence Ter & Ana Coello de Llobet. Una de les principals obres serà la construcció del túnel subterrani de 400 m a la Gran Via, que es farà entre gener del 2015 i gener del 2017.
Disseny Hub
- Anys: 2009-2014
- MBM Arquitectes: Josep Martorell, Oriol Bohigas, David Mackay, Oriol Capdevila i Francesc Gual
Seu del Foment de les Arts i el Disseny (FAD), el Barcelona Centre de Disseny (BCD) i el Museu del Disseny de Barcelona reuneix el patrimoni i el coneixement de la ciutat en aquesta matèria i en concentra els principals actes de tipus cultural, econòmic i social.
L’edifici, projectat per l’estudi MBM Arquitectes, és un equipament d’última generació tant per les seves prestacions com pel seu caràcter sostenible.
Amb aquesta acció es recupera un espai urbà de més de 27.000 m2 transitable i més amable. Soterrat en un 70%, té un impacte mínim sobre l’espai públic.
Torre Agbar
- Anys: 2001-2004
- Estil: arquitectura high-tech
- Arquitecte: Jean Nouvel
La torre Agbar és un gratacel propietat del Grup Agbar. Dissenyada per l'arquitecte francès Jean Nouvel, es va inaugurar el 2005.
Té 30.000 m² dedicats a oficines; 3.210 m², a serveis i instal·lacions tècniques, i 8.350 m², a serveis generals, incloent-hi un auditori. La torre Agbar té una altura de 144 m, repartits en 38 plantes, quatre de les quals soterrades. És el tercer edifici més alt de la ciutat, després de l'hotel Arts i de la torre Mapfre.
A la façana hi ha uns 4.000 dispositius lluminosos que utilitzen la tecnologia LED i que permeten crear imatges al voltant del perímetre cilíndric. A més, disposa de sensors de temperatura a l'exterior de la torre que regulen l'obertura i el tancament de les lames de vidre que conformen la pell del gratacel.
L'any 2013 va ser adquirida per l'empresa nord-americana Emin Capital, amb la intenció de transformar-la en un hotel de luxe, de la marca Grand Hyatt.
Complex fabril de Ca l’Aranyó
- Inauguració de la fàbrica: 1878
Es tracta d’un edifici fabril clàssic que copia el model industrial propi de Manchester i que allotja actualment un dels campus de la UPF.
Ca l'Aranyó es va inaugurar el 1878 al barri del Poblenou. Tot i que era propietat d'un empresari català, Claudi Aranyó, la firma que la va fundar era anglesa, com ho eren els plànols, els tècnics i les màquines. Tota aquesta empremta britànica queda ben palesa en un edifici on el principal material constructiu és el maó, i on el ferro permet aixecar àmplies naus. Es tracta d'una típica fàbrica tèxtil de planta baixa i dos pisos, amb un sostre de doble vessant que cobreix les mansardes superiors. La xemeneia s'esbossa al costat d'una de les naus, i dóna caràcter a tot l'edifici.
La fàbrica de llana va tancar l’any 1986 i les instal·lacions van començar un procés de degradació, aturat amb la decisió de la UPF de construir en aquest espai el seu nou campus de la comunicació. Amb la rehabilitació del conjunt de Ca l’Aranyó, la UPF ha aconseguit recuperar aquest magnífic exemple del patrimoni industrial català.
El projecte de rehabilitació que es va dur a terme, a càrrec dels arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó, manté els elements que el converteixen en un edifici singular, gràcies a la tipologia, la concepció constructiva i la solució estructural. Se n’ha tingut cura de tots els detalls, valorant l’especificitat d’aquest model, i s’ha plantejat la transparència de l’estructura, amb la intenció de deixar a la vista els seus elements més característics: pilars, voltes i encavallades.
Els objectius bàsics a l’hora de fer-ne la restauració han estat aturar el procés de degradació dels dos edificis, preservar-ne les xemeneies, un cop lliures de les construccions annexes, i fer-hi les reparacions urgents de consolidació (estructura, fonaments, coberta i tancaments), a fi de deixar els edificis preparats per dotar-los d’un posterior ús com a equipament, sense modificar-ne les característiques formals, tipològiques i espacials.
El conjunt emblemàtic de Ca l’Aranyó està inclòs dins el Catàleg de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, amb el nivell B (Bé Cultural d’Interès Local). També ha estat destacat per l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya com un dels cent elements del patrimoni industrial català.
Can Framis - Fundació Vila Casas
Can Framis va ser una fàbrica de finals del segle xviii, propietat de la família Framis, que amb el temps va perdre la seva activitat i es va convertir en el record de la indústria pròpia del Poblenou.
Actualment, com a museu de pintura contemporània, acull el fons pictòric de la Fundació Vila Casas. S'hi exposen al voltant de 300 obres, que daten des de la dècada dels anys seixanta del segle passat fins a l'actualitat i que pertanyen a diversos artistes nascuts o residents a Catalunya. A l'Espai A0 de Can Framis se celebren exposicions temporals.
El projecte de rehabilitació i de construcció del museu va ser ideat per l’estudi BAAS Arquitectes, guardonat, entre d’altres, amb el Premi d’Arquitectura i Disseny Urbà Ciutat de Barcelona, 2009. El conjunt arquitectònic es troba emplaçat al mig d’un jardí; un oasi que contraresta la dimensió humana de l’edifici del segle xix amb la monumentalitat de l’arquitectura contemporània.
