ES enfoque orientado a la acción / EN action-oriented approach / FR approche orientée vers l’action / DE handlungsorientierter Ansatz

L’enfocament orientat a l’acció és el fonament conceptual de la proposta del MCER del Consell d’Europa (2001 i 2018), que “se centra en l’acció en la mesura que es consideren els usuaris i els alumnes que aprenen una llengua principalment com a agents socials, és a dir, com a membres d’una societat que ha de dur a terme tasques (no tan sols relacionades amb la llengua) en una sèrie determinada de circumstàncies, en un entorn específic i dins d’un camp d’acció concret” (MCER, 2001, pàg. 9, capítol 2). per a l’execució de les tasques, l’enfocament orientat a l’acció pren en compte els recursos cognitius, emocionals i volitius de la persona, així com tota la sèrie de capacitats específiques que aplica com a agent social. Un enfocament orientat a l’acció concedeix una gran importància a la formulació dels objectius d’aprenentatge quant a les competències.

L’enfocament orientat a l’acció reflexiva és un desenvolupament d’aquest enfocament orientat a l’acció que persegueix la promoció en l’aprenent, més enllà de la capacitat de comunicar-se en la nova llengua addicional, la capacitat d’analitzar situacions comunicatives i reaccionar-hi adequadament, extraient dels textos treballats o de l’input aquells elements lingüístics que s’adaptin més bé a allò que vulgui comunicar, amb agència, i saber manipular-los per construir els seus propis missatges. Per tenir èxit en l’aprenentatge, doncs, ha de comprendre a fons els recursos lingüístics a què cada llengua recorre en aquesta construcció dels missatges.

Segons Esteve i Martín Peris (2013), Negueruela (2013), Lantolf i Poehner (2014), per aprendre una llengua addicional no basta d’emprar la en actes comunicatius, sinó que també cal una reflexió conscient sobre la manera en què es construeixen els missatges en aquesta llengua i, per tant, sobre els concepte semiòtics subjacents als actes comunicatius. De tot això se’n deriva la necessitat de treballar en l’aula des de dues dimensions estretament relacionades: d’una banda, des de la dimensió sociocultural que fa referència a l’ús de la llengua en situacions comunicatives; de l’altra, des d’una dimensió cognitiva que fa referència als mecanismes mentals que l’aprenent activa en intentar expressar alguna cosa en una llengua que no és pròpia. Aquests mecanismes es tradueixen en forma de reflexió metalingüístcica i metadiscursiva, amb la qual es busca prendre consciència dels criteris i indicadors d’èxit de l’actuació comunicativa que es duu a terme.

Referències

  • Consejo de Europa (2001). Marco común europeo de referencia para el aprendizaje, la enseñanza y la evaluación de lenguas. Madrid: Instituto Cervantes-Ministerio de Educación, Cultura y Deporte- Editorial/Anaya. Disponible en http://cvc.cervantes.es/obref/marco/
  • Consejo de Europa (2018). Common European framework of reference for languages: learning, teaching, assessment. Companion volume with new descriptors. Estrasburgo: Council of Europe Publishing. Disponible en https://rm.coe.int/common-european-framework-of-reference-forlanguages-earning-teaching/168074a4e2
  • Esteve, Olga. y Martín Peris, Ernesto (2013). Cuestiones de autonomía en el aula de lenguas extranjeras. Barcelona: ICE-Horsori.
  • Lantolf, James P. & Poehner, Matthew E. (2008). Sociocultural Theory and the Pedagogical Imperative in L2 Education. New York, Routledge.
  • Negueruela, Eduardo (2013). Comunicación y pensamiento verbal en la enseñanza de la gramática: un enfoque conceptual. Miríada Hispánica, 6, 53-70.