Fèlix Campelo Aubarell (Vilafranca del Penedès, 1981) es va incorporar com a professor tenure-track al Departament de Medicina i Ciències de la Vida (MELIS) de la UPF el juliol de 2025, on dirigeix el laboratori MAPCell: Molecular and Physical Principles of Cellular Organization.

Campelo va estudiar física a la Universitat de Barcelona. Interessat en l'astrofísica en un inici, durant la llicenciatura es va apassionar per la biofísica, la mecànica i la física estadística. Va fer el doctorat en biofísica teòrica –a la mateixa universitat–, en un projecte de models matemàtics i físics de deformació de membranes. Seguint el seu interès, durant el doctorat, va fer estades amb Martine Ben Amar (École Normale Supérieure, Paris) i amb Michael Kozlov (Tel Aviv University), on va poder combinar la perspectiva teòrica de la modelització amb el coneixement de biòlegs experts en el tràfic de membranes. 

Durant el seu postdoc al grup de Vivek Malhotra (Quantitative Cell Biology, CRG), va fer la transició a la biologia cel·lular experimental i va superar “el gran repte d’aprendre tècniques experimentals des de zero en un moment força avançat de la carrera”. Durant els seus sis anys al CRG, va mirar d'entendre com els lípids i les proteïnes col·laboren per mantenir la forma i la funcionalitat dels orgànuls que hi ha dins la cèl·lula.

L’any 2015 va entrar al grup de María García Parajo (Single Molecule Biophotonics, ICFO) com a postdoc independent, on va començar a gestionar  les seves pròpies línies de recerca, gràcies a un ajut “Jóvenes Investigadores” i posteriorment una posició d’investigador Ramón y Cajal. 

El laboratori MAPCell: Molecular and Physical Principles of Cellular Organization

El MAPCell lab està centrat en estudiar el concepte de  forma biològica que està estretament relacionat amb la funció de les cèl·lules. “Podem pensar que la forma de creps apilades de l’aparell de Golgi és per facilitar que entrin i surtin les proteïnes”, explica el jove investigador. Tenint en compte la forma, busquen entendre per què orgànuls com el reticle endoplasmàtic s’escampen per tota la cèl·lula o com és que hi ha punts de sortida de les proteïnes del reticle endoplasmàtic tan lluny de l’aparell de Golgi, el següent orgànul en la seva ruta cel·lular. 

Des del laboratori, que ja compta amb un estudiant de doctorat i una postdoc, també volen estudiar la trans-Golgi Network (TGN): “L’aeroport des del qual les proteïnes poden prendre moltes destinacions dins la cèl·lula”. Un procés que és ben conegut però que encara no s’entén com funciona.  

Una altra línia del grup és l’estudi de la mecanobiologia –entendre com les propietats mecàniques de l’entorn poden afectar la cèl·lula–, per explicar com, per exemple, la rigidesa i l'elasticitat d'un teixit pot canviar el seu desenvolupament i el funcionament dels orgànuls. “Molts estudis amb cèl·lules es fan en plaques de Petri, un context que té poc a veure amb el seu estat natural, on estan immerses en una matriu molt més tova i dinàmica”, explica Campelo. Per això esperen entendre millor la mecanobiologia de la ruta secretora, és a dir, de com les cèl·lules tenen "sentits" per percebre la mecànica del seu entorn exterior i responen adaptant-se internament en conseqüència.

Combinant forma i entorn, l’objectiu del MAPCell lab és “entendre els principis físics i moleculars de com la cèl·lula reorganitza les seves membranes interiors per adaptar-se al medi”. I és que, segons el físic, tenim mil exemples que expliquen que “una cèl·lula no és una màquina. Perquè és molt plàstica i resilient i s’adapta a moltíssims canvis sense alterar la seva funció”.

L’entorn de recerca i docència

Fèlix Campelo gaudeix de fer docència. “Imparteixo l’assignatura de Biologia Cel·lular II, on puc explicar el tràfic intracel·lular o el citoesquelet des de la meva perspectiva”. Per fer-ho més interessant per als estudiants, i diferent del contingut que ja han après en cursos anteriors els encoratja a reflexionar sobre el perquè de les coses. Explicant, per exemple, "que el citoesquelet estigui format per filaments implica que amb la mínima quantitat d’unitats pot arribar més lluny”.  

Aquest gaudi per la recerca i docència, combina amb la tasca d’editor de la revista eLife, des d'on defensa “la ciència oberta, accessible, rigorosa i de qualitat per sobre de la tirania del factor d'impacte de les revistes científiques”.