Sermó: "Renoveu espiritualment el vostre interior..."

Sermó per al dinovè diumenge després de Trinitat

[...] renoveu espiritualment el vostre interior (Ep 4, 23-24)

5. Aleshores Sant Pau diu: «Us heu de renovar en l’esperit de la vostra voluntat més íntima». L’esperit de l’home es denomina de diferents maneres segons les diverses formes d’activitat i els diferents aspectes. De vegades l’esperit es diu ànima, en tant que vivifica el cos, i en aquest sentit és present en cadascun dels nostres membres, tot donant-los vida i moviment. De vegades se l’anomena esperit, i això és així quan té una afinitat tan íntima amb Déu que supera tota mesura; perquè Déu és esperit, i l’ànima és esperit, i, per tant, té una inclinació perpètua i una mirada fixa cap a la profunditat del seu origen. I a causa d’aquesta afinitat en l’espiritualitat, l’esperit s’inclina i torna a l’origen, en harmonia. Aquesta inclinació cap a la font mai no cessa, ni tan sols en els condemnats. L’ànima també rep el nom de voluntat més íntima. La voluntat més íntima és una cosa deliciosa. S’hi reuneixen totes les facultats: la raó, la voluntat, però ella mateixa hi és superior; té alguna cosa més. Més enllà de l’activitat de les facultats, té un objecte interior i essencial, i quan la voluntat més íntima està en ordre i perfectament orientada, tot va bé. I quan la voluntat més íntima està corrompuda, tot està corromput, tant si un se n’adona com si no. Finalment, l’ànima també s’anomena ment.

Fills meus! Aquesta és la profunditat on s’amaga la veritable imatge de la Santíssima Trinitat. I aquesta profunditat és tan noble que no se li pot donar un nom propi: de vegades se l’anomena profunditat, i altres vegades el cim de l’ànima. Però no és més possible anomenar-la que anomenar Déu, i qui pogués veure com Déu habita en aquesta profunditat seria enormement benaurat per aquesta visió. La proximitat i l’afinitat, en aquesta profunditat, entre l’ànima i Déu són tan inefablement grans que ningú pot ni s’atreveix a parlar-ne gaire.

Sant Pau diu així: us heu de renovar en l’esperit de la vostra voluntat més íntima; si la voluntat més íntima està en perfecta disposició, té una inclinació a tornar a la profunditat on descansa la imatge elevada per damunt de totes les facultats; i l’activitat de la voluntat més íntima supera les facultats en noblesa i elevació, més que un barril de vi supera una sola gota. És en aquesta voluntat més íntima on un s’ha de renovar, bo i recollint contínuament el seu interior en la profunditat, tot girant-se completament cap a Déu, sense cap intermediari, amb caritat activa i amb l’atenció fixa en Ell. Aquest poder resideix realment en la voluntat més íntima, que pot mantenir la unió amb Déu sense interrupció i conservar la intenció ferma, mentre que les facultats no tenen el poder d’ésser constants en la unió.

6. Així és com ha de produir-se la renovació en l’esperit de la voluntat més íntima. Com que Déu és esperit, l’esperit creat ha de centrar-se en Ell, elevar-se i després submergir-se en l’esperit increat de Déu amb una voluntat més íntima alliberada. Abans de la creació, l’home era eternament Déu en Déu; ara també ha de retornar plenament a Ell en tota la seva naturalesa creada.

Hi ha una qüestió debatuda entre els estudiosos sobre si, quan l’home s’orienta deliberadament cap a les coses peribles, també es perd l’esperit. Sovint responen: sí. Però un gran i noble doctor diu: «Tan bon punt l’home torna, amb la voluntat més íntima i la plena intenció, i dirigeix l’esperit cap a l’esperit de Déu més enllà del temps, en aquell mateix instant, tot allò que era perdut es restaura». Si l’home pogués fer això mil vegades al dia, cada vegada seria una veritable renovació, i és en aquesta operació interior on ocorre la renovació més vertadera i pura. «Avui t’he engendrat de nou». Si l’esperit es submergeix i es fon plenament, amb el seu ésser més íntim, en les profunditats més íntimes de Déu, hi serà recreat i renovat. Com més regularment i amb més puresa l’esperit segueix aquest camí i se centra exclusivament en Déu, més s’inunda i s’enriqueix amb l’esperit de Déu. Llavors Déu es vessa en ell, com el sol natural vessa la llum a l’aire. L’aire s’omple completament de llum, i cap mirada pot discernir on acaba l’aire i on comença la llum. I qui podria establir una separació en aquesta divina i sobrenatural unitat d’unió, per la qual l’esperit és atret i absorbit en l’abisme de l’origen? Sapigueu això: si fos possible veure l’esperit en aquest estat dins l’esperit [increat], sens dubte seria pres pel propi Déu.

Fills meus! En aquesta renovació i conversió, l’esperit s’eleva en tot moment per damunt de si mateix, com cap àguila mai ha volat per trobar-se amb el sol físic, com cap flama mai s’ha elevat cap als cels. Aquí, l’esperit s’afanya per trobar-se amb la foscor divina, segons les paraules de Job: «El camí està ocult per a l’home i envoltat de tenebres». Així, l’esperit avança cap a les tenebres del diví desconegut, on Déu és més enllà de tots els atributs que se li poden atribuir, sense nom, sense forma, irrepresentable, més enllà de tots els modes limitats d’ésser, més enllà de totes les essències.

Això, fills meus, són les veritables conversions. A aquestes conversions, l’hora de la nit i el seu silenci són altament propícies i molt útils. Per tant, quan un home ha descansat bé abans de maitines, en acabat ha d’apartar tots els seus sentits i totes les seves facultats sensibles. Després de maitines, ha de submergir-se profundament en l’interior, elevar-se per damunt de totes les imatges i formes, per damunt de totes les facultats. En la petitesa pròpia, no ha de pensar a acostar-se a aquestes nobles tenebres de les quals va escriure un sant: «Déu és una foscor més enllà de tota llum». Però, a causa de la foscor del Seu misteri impenetrable, ha d’abandonar-se a Déu amb tota senzillesa, no demanar res, no exigir res, satisfer-se de tenir Déu en la intenció i estimar-lo. Aleshores ha de gitar totes les coses a aquest Déu desconegut; ha de gitar fins i tot les mancances i pecats i tot allò que pugui projectar, tot amb amor actiu; ha de llançar tot això a la fosca i desconeguda voluntat de Déu. Fora d’aquesta voluntat, aquest home no ha de buscar ni desitjar res, de cap manera, ni repòs ni activitat, ni això ni allò, ni cap estat particular o cap altre, sinó simplement abandonar-se a la desconeguda voluntat de Déu.

8. Si, així doncs, un home ocupat en aquesta obra interior fos cridat per Déu a abandonar una pràctica tan noble i elevada per anar a cuidar un malalt, i preparar-li una tisana, hauria de fer-ho amb gran pau. I si jo fos aquest home i hagués de deixar aquest exercici per anar a predicar o dur a terme un ministeri similar, bé podria succeir que Déu estigués més present en mi i obrés un bé més gran en aquesta obra exterior que, potser, en una profunda contemplació.

Així, aquests homes nobles, després d’haver practicat bé aquesta conversió interior durant la nit i també una mica al matí, han d’ocupar-se dels seus assumptes en pau, segons allò que Déu ha disposat per a cadascú, tot mantenint la seva atenció en Déu en aquesta activitat. Perquè se’n pot estar segur: de vegades, pot arribar-te més bé en aquesta acció exterior que en la contemplació anterior. El propi Sant Pau indica que hem de treballar amb les mans, perquè és bo que l’home treballi tant per a si mateix com per al proïsme, segons ho requereixi la necessitat.