Surrexit autem Saulus de terra apertisque oculis nihil videbat

Surrexit autem Saulus de terra apertisque oculis nihil videbat

Aquesta paraula que he pronunciat en llatí, l’escriu sant Lluc in actibus sobre sant Pau, i sona així: «Saule s’aixecà de terra i, ulls oberts, no veia res» (Ft 9, 8).

Em sembla que aquesta paraula té quatre sentits. Un sentit és: quan s’aixecà de terra, per més que obria els ulls, no veia res y aquest no-res era Déu, per tal com, quan ve a Déu, un no-res el crida. El segon és: en aixecar-se, no hi veia res tret de Déu. El tercer: en totes les coses res no veia tret de Déu. El quart: en veure a Déu veia totes les coses com un no-res.

[Lluc] ha explicat abans com tot de sobte una llum fulgurant venia del cel i el feia caure a terra (Ft 9, 3). Para compte que diu: «una llum fulgurant venia del cel». Els millors mestres ens han dit que el cel té llum en sí mateix i, tot i això, no brilla. També el sol té llum en sí mateix i, tot amb tot, brilla. Les estrelles també tenen llum, tot i que flueix cap a elles. Els nostres mestres ens han dit: el foc, en la simple puresa, natural, en el seu estat superior, no brilla. La seva naturalesa [en aquest estat] és tan pura que no hi ha ull que el pugui percebre de cap manera. És tan subtil i estrany per a l’ull que, si fos aquí baix, a la vora de l’ull, no el podria captar amb la vista. En un objecte estrany, tanmateix, bé se’l veu quan inflama un tros de fusta o carbó.

Per la llum que venia del cel entenem la llum que és Déu i que cap sentit humà no pot percebre. Per això sant Pau diu: “Déu habita en una llum inaccessible que cap home no és capaç de veure” (1 Tim 6, 16). Diu que Déu és una llum a la qual no es pot accedir. No hi ha camí devers Déu. Qui encara és en l’ascendir i en el créixer en la gràcia i en la llum, aquell encara no ha arribat a Déu. Déu no és una llum que creix, encara que cal haver-hi arribat per mitjà del créixer. En el créixer res de Déu no es veu. Si Déu ha de ser vist, ha de ser en una llum que Déu mateix és. Un mestre ha dit: en Déu no hi ha ni menys ni més, ni un això ni un allò. Mentre hi fem camí no hi arribem.

Ara diu [Lluc]: «una llum que venia del cel l’envoltà». Amb això vol dir: tot allò que era de l’ànima quedà envoltat. Un mestre ha dit que en aquesta llum totes les potències de l’ànima s’eleven i que els sentits externs, amb els quals hi veiem i hi sentim, s’intensifiquen, així com també els sentits interns, que anomenem pensaments: és una meravella com de llunyans i insondables són. És ben senzill de pensar tant en allò que és mar enllà com en allò que és aquí, amb tu i amb mi. Però, per tal com no cessa de cercar, l’intel·lecte va més enllà dels pensaments. Es belluga per tot arreu i cerca; espia aquí i allà, hi guanya i hi perd. Però per damunt d’aquest intel·lecte que cerca, hi ha un altre intel·lecte que [ja] no cerca, que es queda en el seu ésser pur i simple, comprès en aquesta llum. I jo dic que en aquesta llum totes les potències de l’ànima s’eleven. Els sentits salten per damunt dels pensaments, però com en són, d’elevats i insondables, no ho sap ningú tret de Déu i l’ànima.

Els mestres ens han dit, i és una qüestió difícil, que els àngels no coneixen els pensaments, sempre que no penetrin i saltin a l’intel·lecte que cerca i l’intel·lecte que cerca no salti a l’intel·lecte que [ja] no cerca, i que és més aviat una llum pura en sí mateixa. Aquesta llum comprèn, en sí mateixa, totes les potències de l’ànima. Per això diu: «La llum que venia del cel l’envoltà».

Ha dit un mestre: res que flueix entra en contacte amb les coses inferiors. Déu flueix en totes les criatures i, tot i això, cap no el toca. No les necessita. Déu confereix a la natura la facultat d’actuar, i la seva primera acció és el cor. Per això alguns mestres pensen que l’ànima s’amaga dintre el cor i flueix devers els altres membres, i els vivifica. Això no és pas així. L’ànima és totalment en tots i cadascun dels membres. Això no obstant, però, la seva primera acció rau en el cor. El cor és al centre, vol quedar-ne arrecerat a l’entorn, tal com el cel no rep cap influència aliena ni rep res de res. Més aviat ho té tot en sí mateix; ateny a tot, però res no el toca. Fins i tot el foc, encara que sigui ben amunt, no té contacte amb el cel.

En la llum que l’envoltà [Pau] se’l feu caure a terra, i els ulls se li obriren de tal manera que amb els ulls oberts ho veia tot com a [un] no-res. I quan tot veia com a [un] no-res, aleshores veia a Déu. Alerta, ara! L’ànima pronuncia una petita frase al Llibre de l’amor: “he cercat en el meu llit, en plena nit, qui ama la meva ànima i no l’he trobat” (Cant 3, 1). El cercava al llit, és a dir: per a qui queda penjant o pendent de res que estigui per sota de Déu, el llit serà massa estret. Tot allò que Déu ha volgut crear és [massa] estret. Ella diu: “L’he cercat en plena nit”. No hi ha nit que sense llum, tot i que estigui oculta. El sol brilla [també] de nit, tot i que estigui ocult.  De dia brilla i oculta les altres llums. Allò que cerquem en les criatures és plena nit. Al meu entendre: allò que cerquem en qualsevol criatura és plena tenebra i nit. Fins i tot la llum més sublim dels àngels, tant se val com en sigui, d’alta, no afecta l’ànima en res. Tot allò que no sigui la primera llum és obscuritat i nit. És per això que [l’ànima] no troba a Déu. «Aleshores m’he llevat i l’he cercat per tot arreu i he voltat pels espais amples i estrets. M’han trobat els guardes —que eren els àngels— i els he demanat: “¿No heu vist el qui ama la meva ànima?”, i van callar. Tal vegada no en podien dir el nom. «Tot just havia avançat un poc i vaig trobar el qui cercava» (Cant 3, 2-4). Sobre la minúcia i petitesa que li impedia de trobar-lo, ja n’he parlat també: aquell per a qui totes les coses passades no són l’inferior i [com] el no-res, no troba a Déu. Per això diu: «Tot just havia avançat un poc i vaig trobar el qui cercava». Si Déu pren forma en l’ànima i hi flueix, i [aleshores] el prens per una llum o per un ésser o per un bé, i hi reconeixes res d’ell, això no és pas Déu. Ves, cal superar l’inferior i separar tots els atributs i conèixer Déu [com a] u. Per això diu: «Tot just havia avançat un poc i vaig trobar el qui cercava».

Tot sovint diem: «el qui ama la meva ànima». Però, ¿per què diu ella «el qui ama la meva ànima»? Ben mirat, ell està molt per damunt de l’ànima, i ella no en diu el nom, de qui amava. Hi ha quatre raons per no haver-ne dit el nom. Una raó és que Déu és innominable. Si calgués donar-li un nom, caldria pensar en alguna cosa en concret. Déu és ben per damunt de tots els noms; ningú pot anar tan lluny [com] per dir-ne el nom, de Déu. La segona raó per no haver-li donat cap nom és aquesta: quan l’ànima flueix totalment d’amor en Déu, aleshores no sap res de res que no sigui l’amor. S’imagina que tothom coneix a Déu com ella. Se sorprèn que algú [encara] conegui alguna altra cosa, i no només a Déu. La tercera raó és que no hagi tingut prou temps com per dir-ne el nom. No es pot apartar tant temps de l’amor; no pot pronunciar-ne cap altre nom que no sigui amor. La quarta raó: per ventura imaginava que no tenia cap altre més nom que amor; amb amor pronuncia tots els noms alhora. Per això diu: «Aleshores m’he llevat i l’he cercat per tot arreu i he voltat pels espais amples i estrets. [...] Tot just havia avançat un poc i vaig trobar el qui cercava».

«Saule s’aixecà de terra i, ulls oberts, no veia res». No puc veure allò que és u. Ell no veia res, i això era Déu. Déu és un no-res i Déu és res. Allò que és res, també allò és no-res. Allò que Déu és, ho és totalment. És per això que el clarivident Dionís, sempre que escriu de Déu, diu: ell és ben per damunt de l’ésser, per damunt de la vida, per damunt de la llum; no li atribueix ni això ni allò altre i [així] vol dir que ell és [un] no sé què, que és ben al dellà de tot. Si algú veu res, o si res penetra en el teu enteniment, això no és Déu, justament, perquè no és ni això ni allò. A qui digui que Déu és aquí o allà, no el cregueu pas. La llum, que és Déu, resplendeix en la foscor (Jn 1, 5). Déu és una llum vera; qui vulgui veure-la deu ésser cec i deu mantenir Déu ben lluny de tot. Un mestre ha dit: qui parla de Déu amb un exemple qualsevol en parla en un sentit impur. Però qui amb no-res parla de Déu fa ben fet. Quan l’ànima ateny l’u i allí entra en un rebuig pur de sí mateixa, troba a Déu com en un no-res. A un home li va semblar en un somni —era un somni de l’entreson— que estava prenyat del no-res, com una dona d’un infant, i en aquest no-res Déu era nat; ell era el fruit del no-res. Déu havia nascut en el no-res. Per això diu: «s’aixecà de terra i, ulls oberts, no veia res». Veia Déu, en qui totes les criatures són no-res. Veia totes les criatures com un no-res, perquè ell [Déu] té en sí l’ésser de totes les criatures. És un ésser que té en sí a tots els éssers.

Es tracta d’una cosa més, quan diu: “no veia res”. Els mestres ens han dit: quan algú coneix res dels objectes exteriors, alguna cosa hi intervé, si més no una impressió. Quan vull obtenir la imatge de res, per exemple d’una pedra, aleshores n’atrec cap dins meu allò més tosc; ho n’extrec enfora. Però quan això ocorre al fons de la meva ànima, allà [la imatge] es troba en altura i noblesa; no és [no-res] sinó una imatge [espiritual]. En tot allò que la meva ànima coneix de l’exterior, alguna cosa estranya hi penetra; per allò que conec de les criatures en Déu, aleshores no hi entra res sinó tan sols Déu, perquè en Déu no hi ha no-res, sinó Déu. Si conec totes les criatures en Déu, [les] conec [com a no-res]. Ell va veure Déu, en qui totes les criatures són no-res.

Tercera raó per la qual no veia res: el no-res era Déu. Un mestre ha dit: totes les criatures són en Déu com un no-res, perquè ell té l’ésser de totes les criatures en sí. Ell és un ésser que té en sí tots els éssers. Un altre mestre ha dit que no hi ha res per sota de Déu, per pròxim que en sigui, on no hi entri res [d’estrany]. Un altre mestre ha dit: l’àngel es coneix a sí mateix i coneix a Déu sense mediació. Però si coneix res d’altre, aleshores penetra res d’estrany en ell; s’hi dona [encara] una impressió, encara que sigui ben petita. Si volem conèixer a Déu, cal que sigui sense mediació; no hi pot penetrar res d’estrany. Per tal de conèixer a Déu en aquesta [divina] llum, cal que sigui incessant i closa en sí, sense impressió de res creat. Aleshores coneixem la vida eterna sense mediació.

«Quan no veia res, aleshores veia Déu». La llum, que és Déu, flueix enfora i oculta qualsevol llum. En la [divina] llum en què Pau veia, hi veia Déu i no res més. Per això diu Job: “Si li ho mana, el sol no surt, i tanca amb forrellat les estrelles” (Job 9, 7). Per causa d’ésser arravatat per aquella llum, ja no veia res [tret de Déu]; perquè tot allò que pertanyia a la seva ànima es preocupava per la llum, que és Déu, i se n’ocupava, de tal manera que no podia percebre res més. I això és per a tots nosaltres una bona lliçó, perquè quan ens ocupem de Déu, aleshores parem poc esment de les coses exteriors.

Quarta raó per la qual no veia res: la llum, que és Déu, no té cap mescla; cap mescla no hi penetra. Li assenyalava que veia la vera llum, que és no-res. Amb llum no vol dir res més que, ulls oberts, no veia res. Pel fet de no veure res, veia el no-res diví. Sant Agustí diu: quan no veia res, aleshores veia Déu. [Sant Pau diu]: Qui no veu res i és cec veu Déu. Per això diu sant Agustí: perquè Déu és una llum vera i un suport per a l’ànima, i li és més pròxima que la pròpia ànima de sí mateixa, quan l’ànima s’aparta de tot el creat, cal que Déu hi brilli i hi resplendeixi. L’ànima no pot amar ni témer sense saber des d’on [prové]. Quan l’ànima no s’adreça a les coses exteriors, és aleshores quan ha arribat a la llar i l’habita en la seva llum simple i pur. Ni hi ama ni hi pot tenir por o temença. El coneixement és una base i un fonament de tot ésser. L’amor [un cop més] no pot estar lligat a res que no sigui el coneixement. Quan l’ànima és cega i no veu res més, aleshores veu Déu i així cal que sigui. Un mestre ha dit: en la més alta puresa, l’ull, allà on no té color [en sí], veu tots els colors; no només on és despullat de tot color [en sí], sinó [també] allà on el cos és, [també] allà cal que sigui despullat de color, si és que vol conèixer el color. A través d’allò que no té color es veuen tots els colors, tot i que fossin dessota, als peus. Déu és un ésser tan peculiar que du en sí tots els éssers. Si Déu ha de ser conegut per l’ànima, cal que aquesta sigui cega. Per això diu: «veia» «no» «res», per la llum del qual tota llum és, per l’ésser del qual tot ésser és. És d’això que parla l’amada al Llibre de l’amor: “Tot just havia avançat un poc i vaig trobar el qui cercava» (Cant 3, 4). El «poc» que havia avançat eren totes les criatures. Qui no les rebutja no troba a Déu. Ella també deixa entendre: per minso i pur que vulgui ser el mitjà pel qual conec a Déu, n’ha de quedar fora. Si prenc la llum, que és Déu, verament, i m’afecta l’ànima, no és correcte: l’he de prendre on brolla. La llum que brilla sobre el mur, la veuria de forma incorrecta, llevat que adrecés l’ull on brolla. I quan l’en prengui, cal que jo quedi lliure del seu brollar; l’he de prendre tal com és, sostinguda en sí mateixa. Fins i tot així no seria correcte; no l’he de prendre ni on afecta, ni on neix, ni on brolla, ni sostinguda en sí mateixa, perquè tot això és un mode [de l’ésser]. Cal prendre Déu com a mode sense mode i com a ésser sense ésser, perquè no té cap mode. Per això diu sant Bernat: «Qui et vulgui conèixer, Déu, cal que et mesuri sense mesura».

Preguem a Déu que puguem atènyer el coneixement que és absolutament sense mode i sense mesura. Que Déu ens ajudi. Amén.