ES identidad / EN identity / FR identité / DE Identität

La identitat d’una persona és la concepció que ella mateixa s’ha format de la seva relació amb l’entorn social: "[People] try to act as though they are who they say they are. These selfunderstandings […] are what we refer to as identities" (Holland et al. 1998: 3). Aprendre una nova llengua suposa una contribució a la construcció de la identitat, ja que comporta un esforç per forjar noves formes de relacionar-se amb el món mitjançant la paraula, noves relacions interpersonals en què es desitja seguir sent una mateixa persona, però s’han d’adoptar noves formes d’actuació: “As [a] person encounters new, and especially challenging, situations, new and different ways of relating to these situations need to be constructed, and this construction work is referred to as identity” (Van Lier 2009: xiv). L’agència de l’aprenent, en el seu intent per expressar-se des d’una determinada identitat, li permet de redefinir la seva relació amb els seus interlocutors i adoptar noves identitats més poderoses des de les quals pronunciar-se, i d’aquesta manera progressar en l’aprenentatge.

El concepte procedeix de la teoria sobre la subjectivitat i les relacions de poder de la sociologia postestructuralista (Bourdieu) i té els orígens remots en les teories de Bajtín i de Vygotsky sobre la mediació del llenguatge. Autors com ara Norton (2013), Pavlenko (2002) o Van Lier (2009), entre d’altres, l’han aplicat als seus treballs sobre l’aprenentatge de llengües. Segons ells, l’aprenent d’una llengua addicional construeix i negocia identitats múltiples quan participa en activitats de la llengua, una participació que es dona des d’unes determinades relacions de poder i legitimitat, que són variables i estan condicionades pel context. A diferència dels enfocaments psicolingüístics, interessats en els estils d’aprenentatge i la motivació, l’atenció a la identitat s’interessa, doncs, més pels contextos socials, històrics i culturals de l’aprenentatge i la manera en què els aprenents qüestionen i negocien el lloc que se’ls hi assigna; abandona una visió estàtica de l’aprenent i els seus factors afectius, que considera el resultat d’una construcció social, per la qual cosa la natura en pot canviar d’acord amb els diferents contextos.

Referències

• Holland, Dorothy; Lachicotte Jr., William; Skinner, Debra & Cain, Carole. (1998). Identity and agency in cultural worlds. Cambridge: Harvard University Press.
• Norton, Bonny (2013). Identity and language learning: Extending the conversation. Bristol: Multilingual Matters.
• Pavlenko, Aneta. (2002). Poststructuralist approaches to the study of social factors in second language learning and use. In V. Cook (Ed.), Portraits of the L2 user, 277- 302. Clevedon: Multilingual Matters.
• Van Lier, Leo (2009). Foreword: Agency, Self and Identity in Language. En Breffni O'Rourke y Lorna Carson (Eds.), Learning Language Learner Autonomy: Policy, Curriculum, Classroom : a Festschrift in honour of David Little. Berlín: Peter Lang.