Quan la Marta Fort va incorporar-se a l’Orquestra de Cambra de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), la Sara i en Víctor encara no havien nascut. “Sempre he necessitat la música”, afirma. Amb només 11 anys ja participava en orquestres locals, i ben aviat va començar els estudis de violí en una escola de música. Llicenciada en Biologia per la UPF, va iniciar l’etapa universitària el curs 2003-2004. “Els primers mesos a Barcelona estava tan desbordada amb la carrera que ni tan sols sabia que la Pompeu tenia una orquestra”, recorda.

Al tercer trimestre, ja amb menys assignatures, va veure un cartell penjat als taulells d’informació: buscaven violinistes. “Vaig pensar que era un senyal”, somriu. Va trucar i va dir: “Toco el violí i he vist els cartells”. El mateix dia li van confirmar la incorporació. “En dos dies hi havia concert i feia mig any que no tocava”, subratlla. Tot i això, no ho va dubtar. Encara hi continua, com la membre més veterana en actiu de l’orquestra (tan sols va fer una pausa l’any passat per baixa de maternitat). “Una de les raons per les quals m’agrada venir és perquè em manté viva musicalment”, afegeix.

Marta, integrant de l’Orquestra de Cambra de la UPF des de fa més de vint anys: “Una de les raons per les quals m’agrada venir és perquè em manté viva musicalment”

“La Marta és un cas excepcional”, confessa el director de l’Orquestra de Cambra, Diego Miguel-Urzanqui. Des de 1998, Miguel-Urzanqui ha forjat una sòlida trajectòria musical que l’ha dut a escenaris d’Europa, Àfrica, Àsia i els Estats Units. També exerceix com a director convidat al Rencontre Internationale de Guitare Classique de Niça (França). Actualment, s’encarrega de la direcció artística i musical de l’Orquestra de Cambra, així com dels assaigs, que se celebren cada dilluns al vespre a la sala Aranyó del campus del Poblenou de la UPF.

En aquest espai, ampli i de forma ovalada, el Víctor Ortiz i la Sara López, tots dos estudiants de grau a la UPF, desenfunden la viola i el violoncel, respectivament. Seuen formant un semicercle amb els companys mentre afinen els instruments i preparen les partitures que practicaran en aquesta sessió. Per formar part de l’orquestra, cal superar una prova d’admissió i l’únic requisit indispensable és haver completat, com a mínim, el grau professional —o un nivell equiparable— d’un instrument orquestral, a més de comprometre’s a assistir als assaigs i concerts durant tot el curs acadèmic.

La Sara, alumna del grau en Periodisme des del curs 2023-2024, hi participa per segon any consecutiu. A diferència de la Marta, va descobrir l’orquestra a través d’una cerca a Google. “Quan em vaig matricular, volia continuar amb la música perquè sempre m’ha aportat molt i em fascina”, explica. Recorda, entre rialles, que la seva prova d’accés “va deixar una mica a desitjar”, però la va superar.

Per a ella, l’orquestra és molt més que una activitat extracurricular. “A mi em serveix per desconnectar, però també em demana molt”, afirma. Quan acaba d’estudiar, sovint dedica les estones lliures a repassar partitures i practicar amb el violoncel. “Els horaris universitaris són exigents, però si t’ho proposes, es pot compaginar”, assegura.

Diego Miguel-Urzanqui, director de l’Orquestra de Cambra: “No només dediquen el 100% a la seva carrera universitària, sinó que també assumeixen una activitat que exigeix estudi i concentració”

Miguel-Urzanqui ho corrobora amb admiració: “Ella ho ha dit amb molta poesia, però realment és un perfil molt especial. No només dediquen el 100% a la seva carrera universitària, sinó que també assumeixen una activitat que exigeix estudi i concentració. Per tocar en una orquestra, encara que siguis amateur, has de fer servir les mateixes eines que un músic professional”. Aquesta exigència i compromís són, a parer del director, una de les claus de l’èxit de l’orquestra.

En Víctor s’ha incorporat enguany. Estudiant del grau en Enginyeria Audiovisual Computacional, va completar el grau professional a l’Escola Municipal de Música de Santa Coloma de Gramenet. Per a ell, un dels grans valors de formar part de l’orquestra és la dimensió social: “És una manera de conèixer gent amb interessos similars i visions afins. De fet, era un dels motius principals pels quals em vaig apuntar. I crec que, en general, hi ha molt bon ambient entre tots”.

L’orquestra, un projecte viu gràcies als estudiants

Les històries de la Marta, la Sara i en Víctor són tres exemples entre els més de 300 estudiants que han passat per l’orquestra durant les darreres tres dècades. Encara que la majoria provenen de la UPF, també n’hi han vingut d’altres universitats com la UAB, la UB, Blanquerna, la UPC, Centres Superiors de Música com l’ESMUC o el Conservatori Superior del Liceu, i fins i tot de centres internacionals que aprofiten l’estada Erasmus per formar-ne part.

El projecte va néixer el 1994, com a conjunt instrumental, sota la batuta d’Alicia Coduras, amb l’objectiu de ser un espai obert a qualsevol membre de la comunitat universitària que toqués un instrument, fos quin fos el nivell. “Aquest conjunt era un grup d’instruments que interpretava obres arranjades especialment pel context de cada curs”, puntualitza Miguel-Urzanqui. El format es va mantenir durant la direcció de Xavier Casademunt (1999-2001). Quan Miguel-Urzanqui en va assumir la direcció, es va conservar l’esperit inicial fins que, el curs 2006-2007, va arribar un punt d’inflexió: l’Orquestra de Cambra.

L’Orquestra de Cambra es va fundar inicialment, com a Conjunt Instrumental, el 1994 sota la direcció d’Alicia Coduras, com un espai per als músics de la Universitat

“Cada cop teníem més instrumentistes de corda, i sovint se’ns repetien els mateixos instruments de vent: moltes flautes, clarinets, saxos... Era inviable. El repertori era molt limitat. Llavors vam dir: ‘per què no fem una orquestra de cambra?’”, rememora. Van optar per una estructura més estable, coherent amb els recursos disponibles i enfocada al repertori específic d’aquest tipus de formació amb cordes i vent.

“Ara, la majoria dels músics tenen el grau professional, que, amb la normativa actual, solen completar en acabar el segon de batxillerat. No vol dir que siguin músics professionals, però sí que han seguit un itinerari molt exigent”, matisa Miguel-Urzanqui.

Un espai de formació musical únic

“A Espanya, o et dediques professionalment a la música o hi ha la possibilitat de deixar de tocar quan entres a la universitat”, lamenta Miguel-Urzanqui. “En canvi, a països com Alemanya, França, Suïssa o Àustria, és habitual mantenir una activitat musical amateur exigent al llarg de tota la vida.” Aquest model, diu, ha començat a arrelar també a l’estat espanyol, però ho fa de manera desigual i recent.

“No és gens comú que una universitat pública tingui una orquestra amb aquest nivell de continuïtat i exigència. La majoria de les formacions musicals amateurs i a moltes universitats, són corals, perquè són més fàcils per trobar cantaires i no requereixen tenir instruments ni una formació tan específica”, afirma. I, tot i això, l’Orquestra de Cambra de la UPF ha aconseguit perdurar durant més de trenta anys, combinant rigor musical amb una naturalesa inclusiva i pedagògica.

Diego Miguel-Urzanqui, director de l’Orquestra de Cambra: “No és gens comú que una universitat pública tingui una orquestra amb aquest nivell de continuïtat i exigència”

Una de les claus d’aquesta longevitat és, segons el director, la convicció que la pràctica musical ha de tenir un espai digne dins la universitat. “Aquí no es tracta d’omplir estones buides. Estem oferint una formació a joves que han dedicat una part molt important de la seva vida a la música. És una activitat seriosa però integradora, que els permet continuar creixent musicalment encara que estudiïn una carrera que no estigui relacionada amb la música”, conclou Miguel-Urzanqui.

En aquest sentit, l’orquestra no només és una continuïtat, sinó també una escola de vida col·lectiva. “En una orquestra, no ets tu sol. Has d’escoltar, respondre, adaptar-te. No pots tocar com si fossis l’únic que sona”.

Temporada 2024-2025: set concerts i una vocació formativa

El curs 2024-2025 ha estat intens per a l’Orquestra de Cambra de la UPF, amb un total de set concerts repartits entre dos quadrimestres. El primer cicle, batejat com Trompetes d’aniversari, va comptar amb la participació dels solistes Joan Alós i Marta Torres, de l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), com a solistes convidats a les audicions obertes al públic. Les actuacions es van dur a terme a la Sala Aranyó del campus del Poblenou, a l’Església de Sant Medir (Barcelona) i al Centre Penitenciari Brians 1, en el marc de la XI Jornada Música, espai de trobada. Aquesta darrera experiència, que té lloc cada febrer, apropa la música clàssica als interns del centre penitenciari, que comparteixen un cap de setmana amb els integrants de l’orquestra en un entorn de convivència i escolta activa.

Durant el segon quadrimestre, el programa Un passeig per Europa —amb el guitarrista Álvaro Guerra Acuña, també de l’ESMUC, com a solista— ha ofert tres concerts més, els dies 29, 30 i 31 de maig, de nou a la Sala Aranyó, al Centre Cívic Ateneu Fort Pienc i al Centre Cívic La Sedeta (barri de Gràcia). El cicle es clourà, a finals de juny, amb un concert de música de cambra al campus de la Ciutadella, en el marc del IV Programa Anual de Música de Cambra, amb un repertori que inclou obres de Pierné, Händel, Demillac, Falla i Fauré.

Aquesta estructura en dues etapes —d’octubre a febrer i de febrer a finals de maig— respon a les particularitats del calendari acadèmic trimestral de la UPF, que, segons Miguel-Urzanqui, “fa difícil treballar amb continuïtat només per trimestres”.

En el primer concert del segon quadrimestre, a la Sala Aranyó —situada al soterrani de l’edifici Tànger del campus del Poblenou—, el públic va omplint l’espai amb l’expectativa de gaudir d’una audició de música clàssica en directe. Les entrades són exhaurides. Comença la interpretació i els instruments de corda (violins, contrabaix, violoncels i violes…), ressonen amb força contra les parets del recinte. L’ambient desprèn complicitat i esperit col·laboratiu; cada intèrpret es manté atent a la partitura, però no perd mai de vista el director de l’orquestra, que marca el compàs amb precisió. L’escena és el resultat d’un treball col·lectiu i de setmanes d’assaigs que culminen en un cap de setmana de concerts, una mostra del bon moment que travessa l’agrupació.