Maria Bareche i Clara Barfull (Barcelona, 2002) han format un bon tàndem des que van començar els seus estudis de Comunicació Audiovisual a la UPF. El documental Bona nit, Rambles, que mostra la seva experiència com a dones en aquest passeig emblemàtic de Barcelona quan es fa fosc i desapareix el trànsit diürn de turistes, es va gestar mentre cursaven les assignatures optatives d’ideació i realització de documentals entre gener i juny de 2023, tot i que hi van seguir treballant una vegada acabat el curs. També han elaborat, juntament amb la seva companya Berta Comas, un projecte de llargmetratge de ficció com a part del seu treball fi de grau i ja estan fent les primeres passes per poder iniciar-ne el rodatge.

Totes dues han fet estades a l’estranger, la Maria a la Universitat Queen Mary de Londres, i la Clara, al centre The New School de Nova York. Abans de Bona nit, Rambles, ja havien rodat diversos curts o videoassaigs, però cap amb tanta repercussió com aquest documental que, abans d’arribar a Sant Sebastià, ja va ser seleccionat pel D’A Film Festival de Barcelona (2024). Una versió inicial del documental també es va projectar al Festival Retina (2023) i va ser precisament aquí on van fer els contactes amb la productora audiovisual on ara estan fent les pràctiques curriculars, l’últim pas que els falta per graduar-se.

Quan tot just esteu finalitzant els vostres estudis de grau, un dels vostres treballs ja ha estat seleccionat per a un reconegut festival de cinema com el de Sant Sebastià. Què ha representat per a vosaltres?

Maria Bareche (M): “Quan fèiem aquest documental, no pensàvem que entrés al circuit de festivals, simplement ho fèiem perquè ens venia de gust. Després, de manera autònoma, ho vam començar a presentar a festivals i, de sobte, ens van agafar al D’A. Que ens agafessin a Sant Sebastià ens va semblar surrealista, no ens ho creiem.  Al festival, vam sentir la síndrome de l’impostor i orgull alhora. Veure’l allà de sobte a Sant Sebastià amb gent d’arreu del món va ser molt guai.

Clara Barfull (C): Ens pensàvem que seria per a nosaltres i els nostres amics. Era una cosa de Barcelona i va acabar sent una experiència universal de com és la nit per a una dona. Persones d’altres països ens deien que els havia agradat i això era molt fort, perquè ens vam adonar que podria arribar a un públic molt més ampli.

Què us ha aportat el contacte amb d’altres professionals del cinema al Festival de Sant Sebastià?

M: A la secció NEST del festival, no només vam veure 13 curtmetratges d’arreu del món, sinó que també vam conèixer els seus directors i directores, perquè, després de les projeccions, hi havia un col·loqui on els podies conèixer. Durant el festival, ho van compartir tot amb els membres dels altres equips i també dinàvem junts. Al final, penso que el networking real és això: compartir espais amb la gent que és com tu, que està en la teva mateixa situació..., perquè, si congeniem, potser podrem acabar treballant juntes en el futur.

Clara Barfull: “al principi, volíem ser un ens extern a les Rambles, però vam veure que no ens en podíem separar. Al final, no fem un relat de la nostra ciutat, sinó el relat de dues dones que caminem de nit pel carrer i tothom que interactua amb nosaltres”

El documental que heu presentat a Sant Sebastià està dedicat a un espai tan emblemàtic de Barcelona com les Rambles, però des d’una perspectiva menys convencional: la nocturna. Què us va empènyer a dedicar un documental a aquest tema?

M: Tot va sorgir de les assignatures d’ideació i realització de documental, del professor Ricardo Íscar, on podíem fer un documental del que volguéssim. Vam decidir apostar per la Rambla, amb la idea inicial de fer un retrat més convencional, que mostres les típiques diferències entre la Rambla de dia, plena de turistes, més maca...; i de nit, més fosca i potser amb més riscos. No ens imaginàvem la importància que adquiriríem nosaltres en aquest escenari.

C: Quan hi vam anar, al principi, volíem ser un ens extern a les Rambles, però vam veure que no ens en podíem separar. Al final, no fem un relat de la nostra ciutat, sinó el relat de dues dones que caminem de nit pel carrer i tothom que interactua amb nosaltres. A la nit, gairebé tot és presència masculina a les Rambles. Només una dona se’ns va apropar per dir-nos que no us robin, que és molt perillós. Com més situacions de risc passàvem, pitjor ens sentíem, però alhora teníem més material per mostrar el que volíem mostrar.

Més enllà del tema del documental, com definiríeu el seu estil audiovisual?

C: L’hem rodat amb un equip molt petit, amb una Handycam i un micro, i ens hem adaptat a l’entorn. Nosaltres dos estàvem allà assegudes en un banc de les Rambles parlant entre nosaltres sense gravar i, de cop, se’ns acostava algú o passava alguna cosa interessant i anàvem corrent a gravar-ho sense claqueta, de forma molt artesanal. Potser el nostre referent seria el cinéma vérité.

Maria Bareche: “Al principi, pensàvem entrevistar persones que visquessin al barri (...), però res. Les Rambles haurien de ser de les veïnes i no hi havia ningú del barri”

Durant el documental, les converses entre vosaltres són en català. Però les interaccions amb les persones que us vau trobar a la Rambla us van fer canviar sovint d’idioma?

C: Tothom ens parlava en castellà o anglès, ningú no ens va parlar en català i els sorprenia que nosaltres fóssim aquí. Finalment, hem subtitulat el documental en català, castellà, anglès i francès.

M: Al principi, pensàvem entrevistar persones que visquessin al barri i fer un documental més clàssic en què els veïns expliquessin com ha canviat la Rambla, però res. Les Rambles haurien de ser de les veïnes i no hi havia ningú del barri.

En aquest sentit, considereu que el vostre documental mostra la gentrificació i la turistificació que està experimentant Barcelona, en opinió de diversos experts i moviments socials?

M: Òbviament, hem vist aquesta Barcelona que s’ha anat despersonificant, que ha perdut la identitat local... Al final, les Rambles són una zona que nosaltres també freqüentem. Jo visc allà, la Clara viu per la zona... Això va implícit en el retrat de la Rambles i és un del molts punts que acaba tractant el documental, que al final ha estat un treball d’experimentació, un work in progress total.

C:  El documental mostra les Rambles com a espai emblemàtic de Barcelona, però també com a símbol del carrer principal de moltes ciutats europees. Allò que passa a les Rambles, els guiris, la barreja d’idiomes..., també passarà a Portugal, també passarà a París...

Durant el rodatge, deuríeu acumular moltes imatges de les situacions viscudes a la Rambla. Com vau abordar el procés de muntatge?

M: Ha estat el més feixuc. Mentre rodàvem, vam gravar coses amb diferents intensitats, ens podíem estar rient i, tot just després, estar tenses i després tornar a riure. Tot passava tan ràpid que no vam acabar de processar-ho fins al muntatge i acabat de la peça.

C: Sí, de fet, quan vam començar a rodar, ens havíem proposat anar a gravar cada dia durant una setmana. Però, després, vam veure que, emocionalment, les coses que ens passaven allà feien necessari que féssim pauses entre mig i vam trigar més. Després, a la sala de muntatge, vam veure coses que havíem gravat amb un potencial del qual no érem conscients. Teníem tant de material, que vam anar acotant i agafant el moment precís de cada cosa que ens interessava.

Clara Barfull: “Moltes escenes mostren forts contrastos, per exemple algú que ens fa riure molt i s’està divertint i, després, ens explica que viu al carrer”

En quins criteris us vau basar per triar unes imatges o descartar-ne unes altres?

M: Volíem que es veiessin les diferents parts històriques i icòniques de les Rambles: la font de Canaletes, la part de l’entorn de la Plaça Reial... Vam triar per franges i també per personatges, perquè el documental mostrés la gent que està de pas i la gent que habita les Rambles cada nit. El documental és com anar passant i transitant entre tot això i fa un reflex no només de les Rambles, sinó de la Barcelona urbana d’avui.

C: Mostrem que les Rambles són un passeig de moviment constant, però alhora amb gent establerta: els llauners, els que capten turistes perquè entrin a la discoteca, els cambrers... Vam anar valorant els continguts que havíem gravat i, tot i que de vegades les imatges podien ser molt cutres, el que passava era tan bo que ho havíem de fer servir. Moltes escenes mostren forts contrastos, per exemple algú que ens fa riure molt i s’està divertint i, després, ens explica que viu al carrer; o situacions que no fan riure, però que et fan riure gairebé per incomoditat.

El documental mostra la vostra experiència com a dones en un espai habitat especialment per homes, com són les Rambles de nit. En aquest sentit, la formació en perspectiva de gènere, transversal a diferents assignatures del grau en Comunicació Audiovisual, us ha resultat útil?

M: Inicialment, no anàvem a fer un documental amb perspectiva de gènere, senzillament vam arribar allà i ens vam trobar que a la Rambla de nit gairebé tot és presència masculina. En aquest sentit, tenir una formació ajuda a analitzar la situació i a ser conscient que el que estàs fent pot tenir aquest enfocament.

En termes generals, com valoreu la formació que us han aportat els vostres estudis de grau per entomar la vostra carrera professional al món audiovisual?

M: Als estudis, hem après moltes coses en l’àmbit teòric, però, fins que no ho proves i ho fas tu, és com si no ho sabessis. És amb la pràctica que acabes assolint tot el que t’han ensenyat. Sí que va bé la base teòrica per tenir referents, però, més que amb paraules, és amb imatges que acabo d’entendre els conceptes. Per exemple, t’expliquen el cinéma vérité, però, fins que no veus exemples pràctics, no t’acabes fent una idea.

C: Més enllà de la teoria, les optatives de comunicació audiovisual són més pràctiques que d’altres assignatures del grau. Per exemple, vam començar el documental de les Rambles fent dues assignatures optatives relacionades entre elles, un trimestre fas ideació de documental i el següent realitzes allò que has ideat. La ideació ens va anar molt bé per saber què volíem fer, va ser llavors quan vam anar a la Rambla per valorar si hi podíem fer el documental. Quan hi vam anar, vam veure que sí que hi havia tema per a un documental, però no com l’havíem pensat, sinó més des de la mirada de gènere de nosaltres dues dialogant amb l’entorn.

Maria Bareche: “no passa res per no tenir les coses clares en el moment en què les fas (...). És maco anar descobrint què vols durant el camí, deixar-te sorprendre”

Quin consell donaríeu a d’altres estudiants de comunicació audiovisual o d’altres persones que es plantegin iniciar aquests estudis de cara al futur a l’hora d’iniciar un projecte audiovisual?

C: Quan fas alguna cosa perquè realment et motiva, no ho has de fer per anar a un festival, per guanyar l’acceptació de l’altre, sinó per realització personal, per tu mateix, perquè en tens la necessitat. I així les coses van millor que si et pressiones per assolir un gran objectiu. Si no haguéssim anat a Sant Sebastià, igualment estaríem contentes per aquest projecte.

És important, a més, treballar amb algú que confiïs, amb qui et sentis còmode... Ara s’està fent molt això de treballar amb col·lectius, nodrir-se dels altres, per no restar en l’individualisme. També penso que és important gaudir del marge que et dona la universitat per experimentar i ser lliure de provar projectes, també d’equivocar-te, perquè encara no estàs en el moment professional en què has de guanyar un sou.

M: També afegiria que no passa res per no tenir les coses clares en el moment en què les fas. Les dues confiàvem en el projecte, però no teníem res clar. És maco anar descobrint què vols durant el camí, deixar-te sorprendre.