ES primera lengua / EN first language / FR langue première / DE Erstsprache

La primera llengua d’una persona (també, L1) és aquella que fa servir amb més freqüència i amb més habilitat i desimboltura, perquè és la que domina més bé; hi pot sortir-se’n en un nombre més gran de situacions, de contextos, de modes d’ús i de registres.

L’adjectiu primera pot entendre’s en dos sentits: un de cronològic, ja que és la primera que s’ha adquirit, i aleshores coincideix amb la llengua materna; o bé el del paràgraf precedent, i llavors no hi ha de coincidir necessàriament, perquè a més de poder ser més pobre en recursos expressius i en quantitat de contextos d’ús, pot fins i tot haver-se quedat en un estadi de subdesenvolupament pel que fa a alfabetització i possibilitats de variació diafàsica.

En el camp de l’ensenyament de llengües sol contraposar-se a la ‘llengua addicional’ (també anomenada ‘segona llengua’ o ‘llengua estrangera’). ‘Segones llengües’, al seu torn, s’empra també en un doble sentit: bé com a equivalent de ‘llengua estrangera’, especialment en el sintagma ‘ensenyament i aprenentatge de segones llengües’; o bé com a llengua del context social en què es troba l’aprenent, en el sintagma ‘xxx com a segona llengua’; en aquest cas, l’adjectiu assenyala que la llengua que s’està aprenent té un ús públic generalitzat en l’entorn social de l’aprenent (aprendre portuguès a Lisboa), mentre que ‘xxx com a llengua estrangera’ indica que aquesta circumstància no es dona (aprendre portuguès a Atenes).