Els referèndums d’independència que es produeixen a les democràcies liberals són escassos, més encara quan se celebren sense l’acord del govern central. Tant el referèndum unilateral català del 2017 com la seva repressió, que van tenir i tenen un gran impacte a Catalunya i a Espanya, van ser esdeveniments extremadament insòlits en una democràcia liberal consolidada, i no hi ha registres de casos similars en aquest context.

Jaume López i Marc Sanjaume-Calvet, professors del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, a través d’un article científic publicat recentment a la revista Representation. Journal of Representative Democracy, destaquen la importància de dos factors que ajuden a explicar aquesta anomalia: la cultura estratègica i la racionalitat, i que són rellevants per explicar el comportament dels actors polítics implicats.

"La racionalitat i la cultura estratègica són dos factors que configuren la probabilitat de celebrar un referèndum d'independència".

En el seu article, els autors afirmen que les respostes dels estats a les exigències d’autodeterminació van des de la repressió fins a la tolerància i el diàleg polític, amb moltes combinacions possibles entre aquestes dues opcions extremes. “La racionalitat i la cultura estratègica són factors que configuren la variabilitat de les respostes a les demandes de secessió entre països. Aquests dos tipus de factors configuren la probabilitat de celebrar un referèndum d’independència”, afirmen.

La racionalitat del referèndum català, explicada a través d’un model matemàtic

Segons els autors, l’entorn constitucional específic i els factors històrics institucionals són rellevants per explicar, per exemple, les reaccions del Regne Unit i Espanya als casos escocès i català, respectivament. L’oportunitat política i els costos o beneficis dels actors rellevants van ser els factors clau per explicar el comportament de les autoritats estatals, alhora que la disminució del grau d’autonomia política és clau per explicar l’aparició de moviments secessionistes.

Jaume López i Marc Sanjaume-Calvet es basen en el “Model de proximitat de la competència”, un marc d’elecció racional proposat per Qvortrup (2014) per ajudar a explicar millor la convocatòria de referèndums, i que els autors apliquen al cas català. Aquest model suggereix que la probabilitat de portar a terme una proposta de referèndum (Pref) depèn de la relació entre la competència (C) a la qual s’enfronta l’iniciador del referèndum (Pi) i la distància al quadrat entre la preferència de l’iniciador i la posició del votant mitjà (Im).

Segons Qvortrup, els referèndums tenen més possibilitats de produir-se quan l’iniciador s’enfronta a una competència forta (militar, electoral o política) i aquest iniciador sent que la seva política s’assembla més o menys a les preferències de la majoria dels votants. Així doncs, la màxima probabilitat de celebrar un referèndum d’independència es trobaria en un context amb una forta competència (externa i interna) entre el possible organitzador del referèndum i altres actors polítics, combinada amb una gran proximitat entre aquesta opció i les preferències del votant mitjà.

Aplicat al cas de Catalunya, el 2017 el govern català va afrontar el repte de promoure el seu propi pla d’independència, en competència amb els partits estatals i unionistes catalans (competència externa). També hi va haver una forta competència entre les forces independentistes que componien la formació dirigent (Junts pel Sí) i la majoria parlamentària independentista (competència interna). Així, es pot dir que la competència (C) era gran tant en la seva dimensió interna com externa. Per altra banda, la majoria de l’opinió pública catalana (votant mitjà) donava suport a l’anomenat “dret a decidir”, i per tant, la distància entre l’iniciador del referèndum i el votant mitjà era petita.

"Ambdós actors no van calcular totes les conseqüències a llarg termini de les seves decisions".

Des del punt de vista del govern central, la situació va ser inversa. D’una banda, hi havia poca competència sobre aquest tema, ja que el principal partit de l’oposició (PSOE) donava suport a les polítiques anti-secessionistes del govern conservador, és a dir, C era petita. En canvi, el votant mitjà espanyol hauria estat lluny d’acceptar un acord sobre un referèndum d’independència i, per tant, la distància entre l’iniciador del referèndum i el votant mitjà a Espanya era gran (tot i que el referèndum sí que va tenir algun suport, tot i que minoritari, entre la població espanyola).

Segons els autors de l’article, “ambdós actors no van calcular totes les conseqüències a llarg termini de les seves decisions, ja que el referèndum va tenir (i encara té) costos importants per als líders catalans, alhora que la repressió no ha fet disminuir el suport a la independència de Catalunya”. A més, remarquen que els partits independentistes van tornar a guanyar les eleccions catalanes convocades pel govern central després de la suspensió de l’autonomia catalana l’octubre del 2017. “D’alguna manera, el referèndum va reforçar les posicions existents d’ambdues parts i va produir una situació d’aturada, amb costos clars per als líders catalans, però també per a la democràcia espanyola”, afirmen.

La cultura estratègica, un element rellevant per explicar el comportament polític

La “cultura estratègica”, entesa com a diverses opcions polítiques per donar resposta a les demandes de secessió que no es basen en doctrines formalitzades sobre la secessió, sinó en experiències històriques individualitzades per a cada país, és un altre factor que pot influir en la celebració o no d’un referèndum d’independència. Davant una demanda d’autodeterminació, la diversitat de “cultures estratègiques”  existent entre diferents països determina els resultats d’aquestes experiències i processos, no només basats en un càlcul racional.

"La cultura estratègica ha tingut un paper important en al decisió de les autoritats espanyoles de no permetre un referèndum d’independència a Catalunya i reprimir el referèndum del 2017".

“Més enllà del plantejament de racionalitat, la cultura estratègica ha tingut un paper important en al decisió de les autoritats espanyoles de no permetre un referèndum d’independència a Catalunya i reprimir el referèndum del 2017. El precedent del conflicte basc i la importància de la unitat espanyola, tant per als partits d’esquerra com de dreta, no permeten gaires espais de maniobra”, sostenen els investigadors. Així mateix, “la cultura estratègica també va tenir un paper crucial entre els secessionistes catalans, ja que les mobilitzacions de base havien estat sempre a favor d’una aplicació pacífica i democràtica del 'dret a decidir'", asseguren.

Altres aspectes que analitza l’article de Jaume López i Marc Sanjaume-Calvet són com es va desplegar el referèndum català; les demandes dels diferents actors polítics i les possibles implicacions per a l’estudi de referèndums d’independència i els seus usos polítics; la cerca d’ explicacions sobre el comportament dels actors polítics, i algunes peculiaritats i característiques del referèndum del 2017 a Catalunya en comparació amb altres referèndums unilaterals.

Article de referència:  Jaume López, Marc Sanjaume-Calvet (febrer 2020). “The Political Use of de facto Referendums of Independence The Case of Catalonia”. Representation. Journal of Representative Democracy. https://doi.org/10.1080/00344893.2020.1720790