La igualtat a la llar es trenca a l’hora de tenir cura del primer fill
La igualtat a la llar es trenca a l’hora de tenir cura del primer fill
Un estudi amb la participació de María José González, professora del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, mostra com la meitat de les parelles analitzades que durant l’embaràs es repartia les tasques domèstiques de manera igualitària deixa de fer-ho en les tasques de cura del nadó.
Les parelles que comparteixen de manera igualitària les tasques de la llar, poden mantenir aquesta paritat després del naixement del primer fill? Com es relaciona la satisfacció subjectiva de la parella amb la conciliació entre la vida laboral i la familiar? (work life balance, WLB, en anglès). Quins factors faciliten o dificulten aquesta satisfacció? I finalment, quines mesures es poden implantar per millorar la situació?
A totes aquestes preguntes intenta respondre un estudi publicat recentment a la revista L’Année Sociologique i fet per María José González, professora del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF i membre del Grup de Recerca en Sociodemografia (DemoSoc) i del Centre d’Estudis de Gènere (CEDG); Irene Lapuerta (Universitat Pública de Navarra), Teresa Martín-García (CSIC) i Marta Seiz (UNED), en el marc del projecte interuniversitari 'TransParent' (Transició a la maternitat/paternitat).
L’estudi va revelar que la meitat de les parelles havia canviat cap a una divisió tradicional i desigual de gènere pel que fa a les tasques de cura al nouvingut.
Les autores van realitzar un anàlisi longitudinal qualitatiu de 31 parelles a Espanya, ambdós membres amb ingressos, que practicaven una divisió igualitària de les tasques domèstiques durant l’embaràs. Les parelles van ser entrevistades una primera vegada durant el període de gestació, i una segona al voltant de divuit mesos després del naixement del primer fill.
L’estudi va revelar que la meitat de les parelles, després del naixement del primer fill, havia canviat cap a una divisió tradicional i desigual de gènere pel que fa a les tasques de cura al nouvingut, i només quinze de les 31 parelles compartien les responsabilitats de cura.
“Contràriament a les nostres hipòtesis, una divisió igualitària del treball domèstic no condueix automàticament a una divisió igualitària en l’atenció infantil. En l’estudi, atribuïm aquest resultat a uns altres ideals i expectatives prenatals dels homes i les dones al voltant de la paternitat”, opinen les investigadores.
Aquesta desigualtat, però, sovint no ha portat a la insatisfacció amb l’equilibri entre la vida familiar i laboral: “La satisfacció de les parelles sembla dependre menys d’estratègies especifiques desenvolupades per assolir l’equilibri dins de la parella que de les expectatives inicials i idees prèvies sobre la paternitat”, afirmen.
Diferents tipus de parelles en funció de la satisfacció i de la igualtat
Les autores han identificat diferents grups entre les parelles estudiades, en funció dels graus de satisfacció en l’equilibri entre la vida familiar i la igualtat. La classificació aniria des de l’ideal de “parelles satisfetes i conjuntament responsables” (en la majoria d’elles, la dona guanyava igual o més que la seva parella), passant per les “satisfetes i desiguals”. Les parelles d’aquest grup havien de renunciar als seus ideals a causa de circumstàncies alienes al seu control (dificultats laborals, etc.) o per tenir concepcions divergents sobre la paternitat (sovint poc definides inicialment, fet que portava després a la satisfacció).
Per últim, trobem les “parelles insatisfetes i desiguals”, expressades principalment per dones, i que es relaciona amb la dissonància entre les expectatives inicials i els acords finalment adoptats. “En conseqüència, tal com esperàvem, el grau de coherència entre les expectatives inicials i les pràctiques reals ens ajuden a comprendre una gran varietat de raons i de situacions dins de les parelles”, afirmen les autores.
Factors que contribueixen a augmentar la satisfacció en l’equilibri laboral i familiar
Un dels aspectes que pot influir en el grau de satisfacció de la parella a l’hora de trobar aquest equilibri és el que les autores anomenen un “context institucional” favorable, que es pot aconseguir a través de programes laborals compatibles amb la cura, la flexibilitat a la feina i un entorn propici de treball. No obstant això, han trobat que un ambient de treball favorable no sempre condueix a la satisfacció, i a la inversa.
D’altra banda, la disponibilitat de tenir una xarxa familiar per cobrir els buits deixats per les polítiques publiques i els drets formals també ajuda a millorar aquest nivell de satisfacció. De tota manera, les autores identifiquen dues condicions bàsiques per estar satisfets: la capacitat de la parella de posar els seus ideals originals i els seus plans a la pràctica i una implicació paterna que fa que tots dos estiguin compromesos i comparteixin responsabilitats.
Mesures per millorar i necessitat de canvi de la cultura laboral a Espanya
“Els nostres resultats suggereixen que hi ha molt marge de millora en la promoció d’estratègies més equilibrades, responsables i per tant, mes satisfactòries, entre la feina i la vida familiar, especialment pels pares que van mostrar un desig inicial de compartir les responsabilitats paternals i no van poder fer-ho degut a les limitacions i impediments en el treball”, asseguren les autores.
Algunes de les mesures de millora que esmenten al seu estudi són posar en pràctica polítiques públiques per expandir els drets dels pares i establir els primers patrons de criança compartida.
Algunes de les mesures de millora que esmenten al seu estudi són posar en pràctica polítiques públiques per expandir els drets dels pares i establir els primers patrons de criança compartida. Aquestes polítiques normalitzarien noves concepcions de paternitat, com un fenomen que afecta homes i dones per igual i que requereix protecció per ambdós sexes, per a la societat en general i per al mercat laboral en particular.
Per facilitar totes aquestes millores, les autores advoquen per la necessitat d’introduir canvis en la cultura del treball a Espanya, basada molt sovint en el presentisme i en l’expectativa de passar moltes hores a la feina, sobretot per a posicions d’alt rang que pressuposen un compromís exclusiu. Com a conseqüència, si es poguessin implementar aquestes millores, “segurament hi hauria un augment de la implicació paterna en la cura infantil, més marge de maniobra per als pares i una major facilitat per a la parella per tirar endavant els seus plans”, conclouen.
Treball de referència: González, M.J., Lapuerta, I., Martín-García, T. y Seiz, M. (octubre 2018). Satisfaction with Work-Life Balance: Couples with Egalitarian Practices in their Transition to First-Time Parenthood in Spain. L'Année sociologique 2018 (2): 341-366.