Antoni Marí, poeta, escriptor, crític d’art i antic catedràtic de Teoria de l’Art de la UPF, membre del nucli que fa concebre els estudis d’Humanitats de la UPF, va morir ahir, 23 de març, a l’edat de 81 anys. Està considerat una de les figures més destacades de la literatura catalana, amb una obra caracteritzada pel rigor i la diversitat d’interessos, vinculats al procés creatiu i a la recerca i la reflexió sobre les idees estètiques de la modernitat.

Després d’estudiar Filosofia i Lletres i exercir durant deu anys com a catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, Antoni Marí Muñoz (Eïvissa, 1944-2026) va arribar a la UPF, convidat pel rector Enric Argullol, per involucrar-se en la creació de la Facultat d’Humanitats. La seva tasca, al costat de Josep Fontana, Eugenio Trías i Dolors Folch, es va materialitzar amb la posada en marxa de la llicenciatura en Humanitats, el curs 1992-1993, a l’Edifici Balmes.

Catedràtic de Teoria de l’Art del Departament d’Humanitats (va exercir com a catedràtic fins al 2009 i després va continuar com professor emèrit, abans de jubilar-se, ja fa més d’onze anys), va impartir docència en l’àmbit del grau, en el màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament (MCLAP) i també dins el programa de Doctorat en Humanitats.

La seva tasca, al costat de Josep Fontana, Eugenio Trías i Dolors Folch, es va materialitzar amb la posada en marxa de la llicenciatura en Humanitats, el curs 1992-1993, a l’Edifici Balmes

Va formar part del Grup de Recerca en la Teoria i la Crítica de l’Art a Catalunya, València i les Illes Balears, centrat en temes com ara la recepció de l’avantguarda, les teories de l’art del Modernisme o la relació de la literatura modernista amb les noves plàstiques. Aquest abast ampli dels camps de recerca va permetre que dins el grup es poguessin defensar moltes tesis doctorals no només centrades en Catalunya, sinó també en la relació del país amb França, Madrid o Alemanya.

L’any 2008 va coordinar el congrés “La imaginació noucentista”, que va tenir lloc al campus de la Ciutadella de la UPF, una revisió crítica de la transformació de Catalunya en un país d'avantguarda. Marí va editar un llibre sota al mateix nom, publicat per Angle Editorial, un recull de les diverses aportacions fetes durant la trobada acadèmica: les idees que van vertebrar la construcció del Noucentisme, els seus models culturals i polítics i la vinculació del país amb la modernitat, amb una imatge oberta, en contacte amb altres disciplines (com la història econòmica i la civil) i moviments d’avantguarda francesos i alemanys.

Un escriptor prolífic i reconegut que va cultivar l’assaig, la poesia i la narrativa

En la seva faceta d’assagista, Antoni Marí va deixar títols de referència com Variacions sobre un tema romàntic: 'Ombra i llum, escrita juntament amb Francesc Parcerisas el 1978;  L’entusiasme i la quietud, antologia de textos del romanticisme alemany publicada el 1979; L’home geni (1984), obra reconeguda amb el premi Crítica Serra d’Or; La voluntat expressiva (1988), Premi Nacional de Literatura Catalana; Formes de l’individualisme (1994) y La vida de los sentidos (2004). En totes elles es desprèn la cerca del sentit de la bellesa, del geni creador i de la relació entre art, pensament i vida.

Com a poeta, es va caracteritzar per un estil exigent i depurat: va tractar sovint temes com la contemplació, el desarrelament, la memòria i el silenci. Es va donar a conèixer el 1979 amb el poema Preludi, publicat per Quaderns Crema, inici d'una trajectòria poètica que el va portar a escriure Un viatge d'hivern, obra amb què va obtenir el 1989 el Premi Nacional de la Crítica, i el poemari El desert. El seu últim llibre, publicat per l'editorial LaBreu i escrit després de passar una temporada a l'hospital, va ser Quatre costats (2025), un poema narratiu dividit en quatre parts.

Si ens centrem en el terreny de la narrativa, la seva primera obra va ser El vas de plata i altres obres de misericòrdia, publicada en català el 1991 i en castellà el 1992, que  li va valer el Premi Ciutat de Barcelona i el Crítica Serra d’Or. Després va publicar El camí de Vincennes (1996), premis Prudenci Bertrana i Serra d'Or), Entspringen, i Llibre d’absències, obres caracteritzades per un gran refinament estilístic i profunditat intel·lectual.