El projecte “Criminologia a les ones” va rebre un ajut dins del Programa de Reconeixement i suport a la Innovació Docent de la UPF (modalitat d’ajuts 2025-2026), impulsat pel Centre per a la Innovació en Aprenentatge i Coneixement (CLIK) de la Universitat. S’emmarca en l’assignatura de Pràctiques externes del darrer curs del grau en Criminologia i Polítiques Públiques de Prevenció de la Facultat de Dret, i consisteix en la participació en un espai radiofònic d’una hora de durada, cada quinze dies, dins el programa Aquí hay justicia, de l’emissora Gran Vía Radio 95.8 FM, que tracta diferents temes d’interès social relacionats amb l'àmbit judicial.

En aquesta primera edició del projecte, durant el curs 2025-2026, quatre estudiants del doble grau en Dret i Criminologia i Polítiques Públiques de Prevenció de la UPF (Maria Domingo, Rodrigo Pérez, Andrea Ruiz i Vinyet Torrent) coordinats per Albert González, professor de Criminologia de la UPF i investigador del Grup de Receca en Criminologia i Sistema Penal del Departament de Dret, es troben per acudir a la seva cita quinzenal els dilluns, a les 20.00 hores, als estudis de l’emissora, situats a la Gran Via de Barcelona. Estan acompanyats per l’advocada Lydia Martínez, directora i conductora del programa, i també formen part de l’equip Mercè Almir, alumni de Dret i Criminologia i Polítiques Públiques de la UPF i col·laboradora del programa Crims de 3Cat, i Elvira Vergara, investigadora perdoctoral del Departament de Dret de la UPF.

El principal objectiu d’aquesta iniciativa d’innovació docent és ajudar a entendre al gran públic què és la criminologia, fer divulgació de qüestions criminològiques d’interès social i posar en valor la figura del criminòleg

El principal objectiu d’aquesta iniciativa d’innovació docent és ajudar a entendre al gran públic què és la criminologia, fer divulgació de qüestions criminològiques d’interès social i posar en valor la figura del criminòleg. Així mateix, aquesta tasca permet als estudiants desenvolupar una sèrie de competències transversals i democratitzar els coneixements que obtenen a la Universitat. Tot això ho han pogut fer a partir de l’anàlisi de casos de l’entorn local i també internacional, com ara els efectes de la dana; l’accident d’Isak Andic, president i fundador de Mango; els maltractaments del menor vinculat a la DGAIA; el control de la immigració i les actuacions dels escamots de l’ICE als Estats Units; l’assassinat d’Helena Jubany; o més recentment, el cas de la posada en llibertat de Dino Marcelo Miller, considerat un dels delinqüents més perillosos de Catalunya. En aquesta entrevista expliquen la seva experiència i les seves sensacions, i fan una valoració del que està sent el seu pas pel programa radiofònic.

Què és la criminologia per a vosaltres i quina visió n'intenteu difondre a través del vostre programa?

Vinyet Torrent (V.T.). Quan comences a estudiar Criminologia entens que es tracta d’una ciència molt àmplia que inclou el dret i la biologia, entre moltes altres disciplines. Va ser un error meu, però jo vaig entrar a la carrera pensant que seria molt més científica del que preveia. I el que he trobat m'ha agradat molt, però la percepció que he acabat construint ha estat diferent de la que tenia inicialment. Per entendre un crim, hi ha molts factors que hi influeixen: la psicologia, la sociologia, el disseny urbanístic que pot tenir una ciutat (que afavoreix o desafavoreix el crim), les polítiques públiques que elabora l'estat, etc. Al final, entens que la criminologia no és només estudiar un crim en si, que és un moment concret, sinó entendre tot allò previ, les causes i el perquè es produeix, i també totes les conseqüències. És una mica el que volem transmetre amb el nostre programa, i crec que ho estem aconseguint.

Maria Domingo (M.D.). Quan pensem en un tema per al programa, sempre intentem plantejar-ho per ensenyar que la criminologia no és només l’acte criminal, sinó que engloba moltes més coses, i que va molt més enllà. Per exemple, l'estudi de la víctima, que sovint es deixa de banda; i en el món de la criminologia, la victimologia també és molt important. Per això intentem tractar diversos temes i des de diverses perspectives incloses dins de la criminologia, que és una ciència molt àmplia, pluridisciplinària.

Rodrigo Pérez (R.P.). Perquè al final, si ho pensem fredament, quin percentatge dels crims és algú que ha matat algú? Doncs és molt petit, potser és un 1% del total. Perquè, és clar, molta gent, quan s'imagina un crim, automàticament sempre pensa que és quan han matat algú. I no, hi ha moltes coses al voltant, molts altres tipus delictius, no només l’assassinat i l’homicidi. Aleshores, bàsicament, totes aquests factors són els que intentem explicar dins el programa.

Andrea Ruiz (A.R.). Des de la meva perspectiva, sempre que explico que estudio Criminologia, em diuen: doncs què, treballaràs a la policia, aniràs a l’escenari del crim, a agafar mostres? Però s’han de diferenciar la criminalística i la criminologia, que son dues coses diferents.

¿Creieu que les sèries i els programes de televisió com ara Crims, que estan tant de moda, han donat una visió esbiaixada de la figura del criminòleg?

M.D. Per aquests programes de televisió i també per tot el que ve dels Estats Units. Molta gent pensa que la criminologia es limita al CSI, a les ciències forenses, a estudiar el crim des d'aquesta perspectiva, però no, hi ha un ventall molt ampli de branques. El dret penal seria més com la base de tot plegat, però a partir d'aquí, es pot anar analitzant tot el que seria el context del crim.

R.P. Es pot considerar el true crime part de la criminologia, o no. Aquí hi ha una mica de divergència. Hi ha experts que defensen que el true crime ha desviat una mica l’atenció de la gent, i que la criminologia forma part d’una altra esfera. Jo penso que el true crime és com socialitzar la criminologia, obrir-la a tothom, d'una manera que es canvien certs elements, la fan més atractiva, tot i que es deixa una mica de banda el que és la seva essència criminològica. Però malgrat això, jo defenso que el true crime i les ciències forenses són una branca més de la criminologia.

Com seleccioneu els temes que tracteu en el programa? Seguiu un procediment?

A.R. En general ho decidim tot nosaltres. Però tenim un grup de treball, en què també hi ha el professor Albert González; la directora del programa, Lydia Martínez, i les dues col·laboradores, Elvira Vergara i Mercè Amir. Enviem la proposta de guió al grup, i llavors, ens fan suggeriments: podeu tirar més cap aquí, podeu comentar o aprofundir en això... De vegades ens faciliten contactes d’experts en un tema concret per convidar-los al programa, o ens proporcionen informació, una notícia d’actualitat, de la qual nosaltres n’analitzem els aspectes més criminològics.

R.P. La clau ha estat guanyar-nos la confiança, és a dir, quan comença qualsevol projecte hi ha un procés d’adaptació: has de veure quines són les situacions que comporta i has de preparar-te, a vegades en excés, per al moment, per si de cas. Però ara, amb el pas dels programes, una vegada hem agafat les regnes i el fil, tot canvia i es fa més àgil. A més, jo crec que l’equip confia bastant en nosaltres i ens delega aquesta feina. Ens donen aquesta capacitat per poder desenvolupar el que nosaltres creiem més oportú. Al principi, sobretot, era molt de “vinga va, t'envio tot el document, t'envio tota la informació que he recollit, què diré, quines preguntes faré, etc" però ara ja és tot molt més senzill, més fluid, ja no se'ns requereixen aquests procediments.

Us porta mota feina de documentació i preparació prèvia?

V.T. Força, tot i que al final també el que fem és dividir-nos les tasques entre nosaltres, som quatre persones i ens acostumem a preparar-nos a fons i repartir-nos unes cinc o sis preguntes. Ens centrem en saber del nostre tema concret, del que voldrem parlar, per poder-ho expressar bé. Però com que fem aquestes reunions en equip i ho posem tot en comú, al final sempre acabes sabent què diran els altres, per si vols fer alguna intervenció puntual, perquè tot sigui més dinàmic.

R.P. Una de les claus està en estirar el fil de les classes. Al final, tots els temes que hem tocat fins ara han estat temes que en algun moment o altre, dins de la carrera a la UPF, ja s'han tractat: estem en un moment que ja hem fet totes les assignatures del grau en Criminologia i Polítiques Públiques de Prevenció. Llavors diem: “Mira, aquest tema en recorda un contingut que vam fer dins de tal assignatura”, i aprofitem material que ja vam fer a l’aula. Algun cop també hem portat a l’estudi de ràdio els professors que van impartir la classe, com a experts en la matèria.

Quins criteris han de complir els temes que tracteu i com els seleccioneu?

M.D. Bàsicament, seleccionem temes d'actualitat que poden ser interessants socialment i que podem desenvolupar des de l'àmbit criminològic. Investiguem les notícies actuals que hi ha o també si n'hi ha alguna potser no tant d’actualitat pura i dura, però sí de fa uns mesos. Per exemple, quan es va reobrir el cas de l’Helena Jubany vam decidir parlar-ne.

R.P. Tenim en compte que sigui un contingut didàctic i sobretot amè. Hi ha hagut alguns temes que hem escollit, sobretot el principi, que potser ens vam passar de la ratlla perquè eren molt tècnics, i realment, hem de pensar que estem fent un programa de ràdio, adreçat a un públic generalista, i ho hem de fer diferent que si fos una presentació de classe. Cal valorar aquest enfocament, quan penses en els continguts i el tractament que en fas.

V.T. També busquem continguts que evitin posar-nos massa en polèmica, és a dir, que no siguin molt polítics. Hi ha temes relacionats amb delictes que tenen aquesta transcendència política o sobre els quals hi ha molta controvèrsia. Sí que algun cop n'hem tocat algun, com quan vam estar parlant sobre els maltractaments al menor vinculat a la DGAIA, però ho intentem fer una mica des de fora, i el màxim científicament i empíricament possible. Però hi ha temes que, tot i que ens faci molta il·lusió parlar-ne, és que si els tractem és molt fàcil que es polititzin, i en la mesura del possible, els intentem evitar.

Quines competències transversals o habilitats esteu desenvolupant amb aquestes pràctiques?

M.D. A nivell personal, considero que m’està anant molt bé. Sempre m'ha costat una mica expressar-me oralment davant del públic i considero que estic fent un bon esforç i que estic millorant cada dia una mica més, així que estic molt contenta. També hi ha hagut un avenç en la confiança de grup, que es molt important.

R.P. La millora en comunicació brutal, la veritat. Durant el programa, per exemple, a vegades la situació et posa entre l'espasa i la paret i te n’has de sortir, i desenvolupes molt la capacitat d’improvisació i de reacció. També hi ha un component de democratitzar la criminologia i fer-la arribar al gran públic, de fer un esforç per ser didàctic i explicar les coses de manera planera.

V.T. Quan fas una presentació a classe ho prepares d'una manera concreta, pensant en el professor, que és un súper tècnic, que en sap molt més que tu, i intentes que li agradi a ell. En canvi, a la ràdio nosaltres potser en sabem més que el públic que ens està escoltant: cal fer divulgació i explicar-ho d'una manera que sigui entenedora, que els oients se sentin com partícips del que nosaltres estem exposant, i això també és una manera de, no només comunicar, sinó de comunicar en funció del públic objectiu.

Heu notat una evolució i una progressió positiva, des del primer programa?

A.R. Jo de veritat que sí. La competència oral no és el meu punt fort, però sí que des del primer programa fins ara, encara que em prepari una mica el guió, noto que em puc explicar molt més bé sense haver d'estar tota l'estona llegint, o sense haver-ho de practicar molt a casa. Personalment he notat un canvi i una evolució important en aquest aspecte.

V.T. Al principi, per escollir i desenvolupar el tema d’un programa, buscàvem tota la informació al màxim, fèiem una mena de treball de fi de grau per a cada proposta. Ara ja ens centrem en seleccionar quina informació pot agradar i quina no.. Quan ens reunim, ja diem, per exemple: “Això seria molt interessant, però realment ho podrem transmetre de manera divulgativa? doncs la veritat és que no”. Doncs ho eliminem, per molt interessant que ens arribi a semblar a nivell personal. Hem millorat molt en fer aquest procés de selecció d’informació: som molt més eficaços i molt més ràpids alhora de fer-ho.

Els quatre estudiants que feu les pràctiques sou del doble grau en Dret i Criminologia i Polítiques Públiques de Prevenció. En què us ha ajudat i quina visió us ha donat aquest doble grau?

R.P. Fins i tot, si els quatre finalment ens acabem dedicant a tasques més relacionades amb el dret que amb la criminologia, penso que ens hem convertit en uns aficionats a la criminologia: és com un hobby, per a nosaltres. Per a aquest tipus de persones que els agrada aquest àmbit, complementar els graus de Dret i Criminologia et permet gaudir de veritat de la carrera; és a dir, tens la part de dret, més tècnica i teòrica, i després tens la criminologia, que és el vessant més alegre i més social. El doble grau et dona moltíssimes opcions, més enllà del dret i més enllà de la criminologia. És una barreja que penso que és molt completa, complementària, i que suma.

M.D. Jo tenia molt clar que volia fer Dret i ara, havent fet el doble grau, penso que sense Criminologia no hagués estat el mateix, no hagués pogut tenir la perspectiva que tinc ara del dret; m’ha funcionat com un complement. Criminologia hauria de ser una assignatura dins de la branca de dret, perquè considero que t’obre un ventall molt ampli d’opcions. Per a mi, la criminologia et canvia la perspectiva de la vida.

Quina reflexió feu a nivell personal sobre aquestes pràctiques d’innovació docent en un mitjà radiofònic?

V.T. Com a reflexió i com a consell, i crec que parlo en nom dels quatre, no només per a la gent que està decidint quina carrera triar, sinó també per als estudiants dels darrers cursos d'universitat que no saben cap a on tirar, els diria que a l'hora d'escollir pràctiques o possibilitats que se’t puguin obrir, laborals o curriculars a la vida, al final també és provar. És bo encuriosir-te per allò que no t’imaginaves que et podria arribar a agradar, encara que et serveixi per veure que no t’agrada prou, per després poder-ho descartar. Jo crec que aquí cap dels quatre ens imaginàvem que acabaríem fent les pràctiques a la ràdio i ara estem completament encantats amb el que estem fent. Hem après moltíssim, cadascú de nosaltres ens hem adonat de les nostres habilitats i mancances, i l’experiència ens està obrint moltes portes. Al final és això, cal provar les coses, arriscar-te, llançar-te, perquè es així com aprens el que t’agrada o et deixa d’agradar, i pots anar fent camí.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Universitat Pompeu Fabra - UPF (@upfbarcelona)