Avui és un dia de celebració a la Universitat Pompeu Fabra. I ho és tant per a vosaltres, graduades i graduats de l’onzena promoció, com per a nosaltres, professores i professors i personal d’administració i serveis, que us hem acompanyat al llarg d’aquest “viatge iniciàtic” tan important.

Tots tenim present la gran responsabilitat que assumim els que estem implicats en el procés educatiu d’aquells, vosaltres, que heu de construir el futur. Sempre us hem volgut formar com a bons professionals i com a millors persones, perquè és aquesta la nostra missió principal, allò que hom espera de nosaltres: participar, a través de vosaltres, en el progrés i en el bon desenvolupament de la societat. Aquesta, i no altra, és la finalitat seriosa d’això que anomenem creació, difusió i crítica del coneixement.

Us he de confessar que és evident que ens sentim responsables d’aquest món tan complex que entre tots us hem llegat. Segur que moltes vegades heu pensat que el món no estava prou ben “muntat”, i que els qui us han precedit no s’hi havien lluït gaire. A les aules universitàries, però, potser us ha semblat que podíeu viure i que heu viscut una mica a recer d’aquest desordre i d’aquesta frustració. Crèieu, potser, que quedaven lluny encara l’acció i les decisions compromeses. Però ara, en sortir al món, el panorama és colpidor. Som al segle xxi, i encara ens despertem cada dia amb notícies de guerra, de violència i de fam.

Avui, simbòlicament, traspasseu el llindar del món real després d’haver passat per una universitat que us ha fet, o us hauria d’haver fet, més universals. Teniu, sens dubte, més perspectives i més opcions per ser sensibles als problemes propis i als dels altres. En la vida de cada dia haureu de prendre consciència que cap acte no és innocent, ni és neutre; i que només vosaltres podreu decidir, perquè ningú no prendrà cap compromís en el vostre nom. Haureu de triar i confiar en el vostre encert. Haureu de fer-ho sense por, amb l’energia i amb la força de la mateixa voluntat que us ha portat avui a aquesta graduació. Estic convençuda que sabreu trobar aquest difícil punt d’equilibri entre competitivitat i solidaritat ara que aquesta, la solidaritat, és més que mai imprescindible per fer possible un món més just i més habitable.

El que avui heu aconseguit és el primer pas. Heu completat una primera etapa formativa a la universitat. És possible que sigui la més important, però no es tracta, de cap manera, de la més definitiva. Els coneixements i les eines de què avui disposeu només us seran útils en la mesura en què trobeu el camí per completar-los i, fins i tot, per canviar-los sense parar.

Ens haurem equivocat si no us hem transmès el missatge cabdal que la universitat és una manera de viure, una obertura per aprendre sempre coses noves. En èpoques de transició, com la d’ara, aquesta obertura a nous coneixements és més important que mai. Estem passant d’una societat industrial, plena de rèmores i d’injustícies, a una societat de la informació i del coneixement que tindrà també, com tota cultura, la seva part de barbàrie. Atenció, doncs. Teniu el privilegi de modelar mons nous amb la intel·ligència que heu demostrat, però recordeu també que en aquest joc de claror i d’ombra no és un bon rodar si s’esclafa i empeny sense gaire miraments. Les actituds creatives que demanen els temps enrevessats i tan ràpids que vivim no són imaginables sense una gran sensibilitat per percebre l’entorn. Per això, i us ho dic en aquest singular marc del Palau de la Música, no oblideu mai que viure i conviure bé és un art de l’esperit, i que de ben segur, conrear l’art i l’esperit us reconfortarà al llarg de tota la vostra vida.

Per acabar, vull dir-vos de nou que no esteu sols, que la vostra aventura és també la nostra, perquè és universal. És l’aventura eterna de tots els que se senten compromesos amb fer del món un lloc habitable per a tots, un lloc “universal” i humà.

Aquest és el meu darrer desig: que tingueu sort, que sapigueu ser feliços i que a vosaltres, barques noves que us endinseu en els oceans de la vida, els vents us siguin sempre propicis.

Gràcies.