Lliçó de graduació de Miquel Oliver i Riera, professor titular del Departament de Tecnologia i director dels Estudis d’Enginyeria de Telecomunicació de la Universitat Pompeu Fabra

Excel·lentíssima i Magnífica Rectora; il·lustríssimes autoritats acadèmiques; diplomades i diplomats; llicenciades i llicenciats; amigues i amics,

És per a mi un honor dirigir-vos aquestes paraules, en forma de lliçó de comiat, acceptant, gustosament, l'encàrrec de l'autoritat acadèmica de la nostra universitat. Poc acostumat com estic a intervenir en actes de tanta transcendència com aquest acte de graduació de la promoció del 2004, estic convençut que obtindré, respecte de la meva intervenció, la vostra comprensió i tolerància, la mateixa que m'heu dispensat a les aules a l'hora d'impartir les classes.

Ens trobam reunits, doncs, en aquest marc incomparable del Palau de la Música Catalana, en un acte solemne i festiu per acomiadar-vos, davant la nova singladura que us espera i una vegada finalitzats els estudis universitaris. Es tracta, en efecte, d'un acte solemne, que respon a una tradició ja consolidada dins la nostra institució i al qual hi assisteixen les seves més altes representacions. Es tracta, també, d'un acte festiu, de goig, satisfacció i celebració en el moment de donar per acabada una etapa de la vostra vida, acompanyats de les persones que us estimen. I és dins aquest entorn de solemnitat i de festa on voldria fer-vos unes reflexions davant del nou horitzó que se us presenta i en el qual desenvolupareu les vostres activitats professionals.

Crec oportú, com a primera reflexió, fer una mirada retrospectiva dirigida a les vostres vivències durant aquests anys d'activitat universitària. Aquesta haurà estat, sens dubte, una etapa farcida de records i de nostàlgies, tant dins com fora de les aules, a la biblioteca, als passadissos i en altres llocs de trobada. Voldria que, per a vosaltres, la Universitat no hagi estat tan sols una fàbrica de coneixements ni un equip bàsic de producció i realització dels vostres respectius projectes, ni tan sols una font d'informació. Estic convençut que la Universitat és alguna cosa més: una escola de formació personal on, a més d'ensenyar pensaments, s'ensenya a pensar. El diàleg i l'estudi són importants dins de l'ensenyament i també en la formació integral de la persona. Mitjançant el diàleg, la paraula com a forma d'expressió i els coneixements tècnics que heu anat adquirint haureu après, sens dubte, a argumentar, a debatre, a consensuar i a discrepar.

Amb la seguretat que aquest és l'autèntic objectiu de la institució universitària, me deman si els professors hem estat capaços d'orientar-vos en aquest sentit. Tenc els meus dubtes respecte a això. En tot cas, fent autocrítica, pens que els nostres comportaments són en tot moment susceptibles de millora.

Un cop finalitzada la vostra etapa d'estudiants, arriba el moment de fer un pas endavant per introduir-vos dins aquest nou món denominat "societat civil". És normal que tengueu dubtes en aquests instants. Tots n'hem tengut. Pens, no obstant això, que us heu d'introduir dins aquest nou ambient social amb decisió, avalats per la força que us donarà el bagatge de coneixements tècnics i d'especialització assolits en el nostre centre universitari. I també acompanyats d'aquests principis de tolerància, diàleg, racionalitat i llibertat de què la vostra experiència universitària us haurà impregnat i que han passat a formar part inseparable del vostre patrimoni personal.

Així i tot, no serà fàcil. Teniu ben present que en la denominada "societat civil" ens trobam davant de conductes socials manifestament inadequades. Sovint ens trobam amb persones que anteposen els interessos materials als principis i a les idees. Hi ha una lluita aferrissada per obtenir, a qualsevol preu, una quota de poder dins l'ordre polític, econòmic i fins i tot social. Més sovint del que seria desitjable, constatam actuacions dels que exerceixen aquestes quotes de poder impregnades d'agressivitat i d'un menyspreu absolut pels valors més fonamentals de la persona humana i pels valors democràtics del col·lectiu. L'exemple més desgraciat i recent el tenim en la recent guerra d'Iraq, on, mitjançant la mentida, es pretén justificar allò injustificable.

Encara que no sigui fàcil fer aquest pas endavant, no us heu pas d'atemorir, perquè la universitat és el germen de la llibertat i de la racionalitat. El seu èxit no és la creació de líders ni de triomfadors. El que necessiten amb urgència Catalunya i el món són persones formades, de ciència rigorosa, integritat moral, capacitades per a l'austeritat, dotades per a la solidaritat humana, sensibles davant la injustícia i crítiques davant la mentida institucionalitzada i la impietat, comportaments tots aquests expressats amb elegància i correcció en les formes.

Vosaltres estau en possessió d'aquestes virtuts i, per tant, en condicions de fer l'aportació personal que la societat us demana.

D'altra banda, no hem d'oblidar que som una universitat pública, amb tot el que aquest qualificatiu comporta: desenvolupament de la seva tasca essencial de transmissió de coneixements comptant amb els recursos de la comunitat a la qual s'han de retre comptes. I que som, també, una universitat oberta, que aposta per uns coneixements universals i no localistes, en constant renovació investigadora i amb sentit crític respecte de la seva pròpia activitat.

És dins aquest desenvolupament públic i obert de la nostra activitat com a universitat on em sent més a gust. Vull fer, aprofitant l'avinentesa d'aquest acte acadèmic, una forta apologia de l'ensenyament públic i del seu exercici en llibertat. Si compartiu amb mi aquests criteris us heu de considerar uns alumnes privilegiats que, una vegada acabada la vostra etapa formativa, marxeu de la universitat per sortir al carrer amb el bagatge de coneixements universals adquirits i amb l'obligació de restituir a la societat el que aquesta us ha donat. Complireu, per tant, en les vostres actuacions professionals, un compromís moral que heu contret amb la societat que us acollirà, la qual cosa ha de contribuir a fer-vos sentir plenament realitzats.

Vull, també, reflexionar amb vosaltres sobre un altre aspecte que consider important en el moment d'acomiadar-vos. Em referesc a l'autenticitat i la seguretat que han d'acompanyar les vostres futures actuacions.

En paraules del pensador alemany Karl Krause, "has d'afirmar la veritat només perquè i en la mesura en què la coneixes, no perquè un altre la conegui: sense el propi examen no pots afirmar ni negar res". Ha d'ésser, per tant, des de la convicció personal, conseqüència del propi raonament, que s'han de debatre postulats, discrepar-hi o reafirmar-los. No ens hem de limitar a ésser portaveus d'altres opinions que no han passat per un examen rigorós i propi.

Des d'una estimació realista de les possibilitats de cadascú, heu de tenir fe en vosaltres mateixos, partint del propi coneixement. Aplicau-vos la màxima llatina nosce te ipsum o 'coneix-te a tu mateix', i la vostra força interior se sentirà projectada a l'exterior en la seva plenitud.

Manteniu també la inviolabilitat de la consciència científica. La universitat ens ha donat a tots una formació i uns criteris que són el resultat de rigorosos estudis i que determinats sectors d'aquesta societat civil que us espera intenten posar en qüestió, creant confusió, motivats bé per la pròpia ignorància o bé per interessos partidistes plantejats sense escrúpols. Hem de lluitar perquè aquesta ignorància i aquest interès partidista no afectin els principis i els criteris que la universitat, com a centre d'estudi i d'investigació, té consagrats com a inalterables i inviolables. Estic pensant, per exemple, en la polèmica que aquestes darreres setmanes s'ha anat plantejant al voltant de la unitat de la llengua catalana. La comunitat científica i universitària, dipositària de l'estudi i la investigació, no té cap dubte respecte de la unitat de la nostra llengua. Des de la nostra condició universitària i en defensa dels seus postulats, hem de mirar fins i tot amb displicència aquells que volen qüestionar aspectes que pertanyen, en exclusivitat, a la consciència científica universitària.

Per acabar, voldria aportar a aquestes reflexions el comportament d'un personatge singular, del qual estic llegint la biografia i que podria, tal vegada, orientar-vos davant les decisions que haureu de prendre en un termini més o menys immediat. Es tracta de Guillem Cifre de Colonya, nascut a Mallorca en el si d'una família humil, que a finals del segle XIX, amb l'ajuda decisiva d'un protector, cursà estudis universitaris a Madrid (ja us podeu imaginar que en aquell temps l'accés a la universitat estava vetat als que no disposaven de recursos). Era Guillem Cifre una persona molt capacitada, per la qual cosa no va tenir gaire dificultat per superar els seus estudis universitaris i iniciar la seva activitat professional, i fins i tot política, a la mateixa ciutat de l'estat espanyol, amb gran èxit i esperançador futur. Això no obstant, i després de meditar-ho oportunament, va decidir retornar a la seva vila, Pollença, perquè considerava que tenia un compromís moral envers la societat que li havia permès adquirir la seva formació. Fent ús de la seva llibertat així ho féu, i va dedicar-se a la creació de la Institució Lliure d'Ensenyament, en un entorn poc favorable, ja que la llibertat estava en entredit en aquelles èpoques, i posteriorment va fundar una caixa d'estalvis, que porta el seu nom, amb el principal objectiu de combatre la usura.

Guillem Cifre de Colonya, portador d'una valuosa formació universitària, va descobrir, amb la seguretat personal que li donava aquesta formació i des del propi coneixement d'ell mateix, el compromís moral amb el seu protector i amb la societat illenca; i, fent ús legítim de la seva llibertat, va decidir donar compliment a aquest compromís, i va dur a terme una intensa activitat amb un marcat caràcter social que li va permetre, d'aquesta manera, sentir-se plenament realitzat.

Entenc que aquestes pautes de comportament del fill il·lustre de Pollença poden ésser d'aplicació a les vostres respectives situacions personals en aquest instant transcendent de fer un pas endavant. Amb els principis i dins els paràmetres esmentats, la vostra incorporació a la societat comportarà una millora de les relacions socials per tal d'aconseguir una convivència en pau. Aquest és el meu desig. Aquesta és la meva esperança. Moltes gràcies.

Barcelona, 2 de desembre del 2004