Lliçó de graduació de Josep Fargas Fernández, professor titular d'universitat de Dret del Treball i de la Seguretat Social i director de l'Escola Universitària de Relacions Laborals de la Universitat Pompeu Fabra

Autoritats, companys de la comunitat universitària, familiars i amics dels graduats: bon vespre a tothom!

Fa uns dies, un grupet dels qui avui es graduen en Dret, en comentar-los el fet que avui els adreçaria unes paraules de comiat, em recordaven que quan van entrar a la Universitat van assistir a un acte de benvinguda, en el qual jo vaig intervenir com a secretari de la Facultat de Dret que era aleshores, i que els vaig etzibar a tall de benvinguda: "Penseu que a Barcelona hi ha més advocats que taxistes".

Aquesta afirmació -que, per descomptat, també podia haver fet referida a altres professions o a altres ciutats- sembla que els va impactar; i just quan començaven a preguntar-se si havien fet bé de triar aquella carrera, van veure que aquella afirmació no era sinó la introducció a una recomanació: "Per destacar entre milers de currículums semblants, cal que feu alguna cosa més que el mínim indispensable".

Penso que fer alguna cosa més que el mínim indispensable és, en general, una bona línia d'actuació; i més quan s'és conscient que aquest és un criteri emprat sovint per valorar les persones.

Això és aplicable, primerament, en l'àmbit dels estudis; ho era al llarg de la carrera que ara heu acabat, i ho continuarà sent al llarg de tota la vostra vida professional, perquè ja no queden professions on no sigui molt convenient -gairebé indispensable- millorar i actualitzar els coneixements. No sé si algú dels presents ha decidit fer-se taxista -en aquest cas també es trobarà que el conviden a fer cursos d'actualització permanent-, però ara em refereixo als politòlegs, als juristes, als graduats socials i als gestors públics aquí presents: haureu de trobar una estratègia personal d'actualització i de perfeccionament dels vostres coneixements; d'eines no en falten (màsters, congressos, lectures, cursos, etc.), i qui faci sols la tasca indispensable i quedi atrapat en l'anar fent dia a dia, a mig termini serà bandejat al cercle més gris de la seva professió.

Fer alguna cosa més que el mínim indispensable també és bo en l'àmbit del tarannà personal. Fixeu-vos que durant la carrera heu estat espectadors -o potser, malauradament, protagonistes- de com els estudis i la vida en general es poden tornar difícils en un moment determinat, a causa de drames familiars o personals, de malalties o discapacitats, etc.; i ha estat aleshores quan heu pogut comprovar que la generositat, la companyonia, l'empatia i la solidaritat són valors que cadascú gasta amb una intensitat força diferent. Faig referència a aquests valors de la generositat, la companyonia o la solidaritat com a exemple de valors més clàssics i menys sofisticats que alguns dels eufemismes que tantes hores heu dedicat a estudiar, per fer-vos notar que és en virtut d'aquests valors personals, i no pas exclusivament en funció de les matrícules d'honor, que a hores d'ara teniu una idea bastant clara de quins companys triaríeu per emprendre projectes difícils o aventures de llarga durada.

La majoria heu accedit ja a un lloc de treball, i podeu intuir que de bons professionals n'hi ha a molts llocs, però que treballar amb professionals capacitats que, a més, siguin generosos amb el temps que us dediquen, que encoratgin els vostres projectes i que us donin un cop de mà quan faci falta és un luxe del qual pocs poden gaudir. Estic segur que en el futur la majoria de vosaltres formareu part d'aquest luxe, que sereu persones que oferireu alhora qualitat professional i humana per damunt de la mitjana, per damunt del mínim indispensable.

He fet referència al fet que la majoria de vosaltres -gairebé tots- ja heu accedit a un lloc de treball, ja que un dels aspectes positius de la Pompeu Fabra és que té un molt bon índex d'inserció laboral. No ho dic jo, ho diuen les avaluacions externes, i aquest és un aspecte del qual em sento especialment orgullós, justament perquè sóc director d'uns estudis -els de Relacions Laborals- que tenen una de les millors taxes d'inserció professional en el conjunt de la UPF, i molt més en comparació amb les altres universitats. Per descomptat, m'arriba també la vostra opinió que generalment no esteu contents de la feina que feu, ni del que guanyeu. Sortosament! Em decebríeu si a aquestes alçades estiguéssiu conformes amb el que feu i amb el que us paguen, però de les queixes en parlaré d'aquí a un moment.

Haver accedit a una feina vol dir que heu començat a eliminar una angoixa típica que es pateix en acabar un curs: que no sabeu res, que després del darrer examen heu "esborrat el disc dur" de la vostra memòria i que ho heu oblidat tot. Ara sabeu que no és veritat, que hi ha moltes coses que sabeu i que us tornen a la memòria quan les necessiteu; però, sobretot -i això és important-, sabeu reconèixer quan d'un tema no en sabeu prou i us cal anar a buscar-ne més informació en llibres, revistes o companys.

Segons una vella dita acadèmica d'origen alemany, el que és important és el que se sap... un cop s'ha oblidat el que s'ha estudiat. Per això no té gaire importància que hàgiu oblidat els mil i un detalls que vau memoritzar abans d'un examen, perquè el que és important és que, un cop oblidats aquests detalls estudiats, sigueu capaços de reconèixer les vostres llacunes formatives; i ser capaços de saber quan us cal buscar més dades vol dir que -en realitat- les coneixeu, perquè sols es troba el que es busca, i sols es busca el que se sap que existeix.

Finalment, el fet que ja hàgiu accedit al món del treball o que estigueu a punt de fer-ho vol dir que viureu més intensament dues actituds bàsiques de les persones: l'acomodació i la protesta; que, tot i que semblen antitètiques, fan un bon maridatge.

L'acomodació és un mecanisme que hem desenvolupat les persones per gaudir amb el que hem de fer per obligació. Fixeu-vos en el que fem: hem d'alimentar-nos, i com que això d'ensalivar i triturar amb els molars una bola d'aliments, mirat fredament, és més aviat cansat i fastigós, vam inventar la gastronomia; hem de reproduir-nos per continuar l'espècie humana, i vam desenvolupar l'erotisme; ens cal abrigar-nos quan fa fred, i vam crear la moda i la decoració; i com que ens cal treballar per viure, ens vam empescar això de la vocació, és a dir, de treballar en allò que ens agrada, per no dir que en realitat procurem que ens agradi el treball que forçosament hem de fer...

Al costat d'aquesta tendència a l'adaptació n'hi ha una altra que conflueix en tots nosaltres: les persones tenim una tendència a queixar-nos, a protestar, a estar disconformes amb el que tenim al davant. Aquesta actitud típica de la nostra espècie és el que l'ha fet progressar; altrament viuríem encara a l'edat de pedra. Estar en desacord, enfrontar-nos a la realitat anterior i cercar noves possibilitats és la base per millorar qualsevol cosa.

I aquí és on entreu en joc tots vosaltres. Perquè tots els que esteu ara en aquesta platea, malgrat les diverses especialitats, teniu un element comú: us heu especialitzat en conflictes i discrepàncies; us heu preparat per moure-us normalment entremig de persones que protesten, que discuteixen, que es queixen i que es barallen; en resum, persones que cerquen com millorar el present.

Per això he volgut que aquests deu minuts mitjanament seriosos, entre els cants festius que m'han precedit i el lliurament de premis i diplomes, no duguessin un títol de comiat sinó de benvinguda: benvinguts als conflictes, benvinguts al progrés!

Sigueu feliços!