Lliçó de graduació de Joan Miquel, catedràtic de Dret Romà de la Universitat Pompeu Fabra.
Acte acadèmic de graduació 2002

A un professor li preguntaren una vegada quant de temps trigaria a preparar una lliçó. "Això depèn de quant de temps hagi de parlar", contestà el professor. "Si es tractés d'una lliçó d'una o dues hores ja podria fer-ho ara mateix; però si hagués de parlar deu o vint minuts, em costaria molt més de preparar". Reinhard Zimmermann, un romanista que es dedica amb molt d'èxit al dret comparat, després de referir aquesta anècdota en el pròleg del seu llibre més famós, explica com ell mateix es va trobar amb el problema: la seva tasca consistia a escriure una síntesi sobre el dret d'obligacions, i ho va aconseguir. Així, el seu llibre The law of obligations només té 1.340 pàgines.

Bé, penso que si Zimmermann ho va aconseguir, jo també ho aconseguiré i parlaré només durant els dotze minuts de què disposo, començant pel títol de la lliçó, que és prou significatiu: "Sortir a camp obert".

De fet, vosaltres, després d'haver estat encasellats dins del marc dels trimestres, amb una estructuració racional de les assignatures, a partir d'ara sortiu a camp obert, sortiu a un món canviant, amb un ritme d'acceleració del canvi cada vegada més ràpid i amb un marge d'incertesa cada vegada més gran. La pregunta és, doncs, doble: com es presenta la interacció de la persona amb aquest entorn canviant? Quina hauria de ser la capacitat d'adaptació a aquest món capitalista per tal de poder trobar un espai en el mercat de treball?

El punt de partida per contestar aquestes preguntes sembla clar: després de quatre anys de preparació intensiva, ara ja teniu les eines per començar a funcionar; per tant, d'entrada el que vull és donar-vos-en l'enhorabona a tots els que acabeu i que heu tingut el privilegi d'estudiar a la UPF, una universitat que, tot i ser més jove que tots vosaltres, s'ha situat al capdavant del rànquing d'universitats de l'estat espanyol, donat que, com sabeu, totes les nostres facultats ocupen gairebé sempre un dels tres primers llocs de la taula.

Ara bé, per resoldre els reptes que us planteja el futur caldria considerar una multiplicitat de factors. Jo parlaré només del factor decisiu, al qual arribem contestant a la pregunta: com podem trobar la força increïble que tots tenim dins de nosaltres i treure-la per fer-la servir èticament per realitzar la nostra vocació?

Vosaltres esteu en el moment decisiu per fer-vos la clàssica pregunta: si els arquers tenen un blanc per a les seves fletxes, no el devem tenir també nosaltres per a la nostra vida? Vosaltres esteu ara en el moment de tibar una vegada més l'arc de la vostra vida per apuntar definitivament a una vocació, i per provar, una vegada i una altra, d'encertar plenament en el blanc. Quina orientació es pot seguir? Els ensenyaments de cultures llunyanes poden ser aclaridors en aquest sentit.

Començaré amb la globalització, fent una contraposició entre els valors ètics de l'Orient Llunyà i Occident, i en concret entre la solidaritat i l'individualisme. Vaig experimentar la solidaritat pròpia de l'Orient Llunyà al Japó, durant els cinc mesos que vaig viure a la ciutat de Fukuoka quan treballava a la Universitat de Kyushu, i aquesta solidaritat es va fer palesa especialment els últims dies de la meva estada. El dia 27 de setembre de 1991 ens trobàvem reunits tots els membres de la Facultat de Dret en sessió solemne. Fora bufava un tifó molt fort. A l'hora de la recepció, que marcava el final del Congrés, el tifó encara no havia acabat de passar. Finalment, vam poder sortir tots i jo me'n vaig anar cap a casa. L'espectacle, però, era dantesc: la força del vent havia arrencat no només la porta del meu jardí, sinó també la pesada estructura frontal de fusta que sostenia el portal. Jo estava molt cansat i me'n vaig anar a dormir. A les sis del matí, però, vaig sentir gent al jardí i, finalment, vaig veure que eren els meus veïns, que hi estaven treballant per netejar-lo. La conclusió que en vaig treure és que la solidaritat, aquest esperit de grup, té molt a veure amb la necessitat de fer front a les catàstrofes naturals que sovint es produeixen. Comentant aquest episodi fa uns dies amb una amiga japonesa, ella, parlant de la recent catàstrofe ecològica del petrolier enfonsat a l'Atlàntic, no comprenia com poden mancar braços. Al Japó, on han tingut també aquest tipus de catàstrofes, el més natural és que tothom es mobilitzi. Fins i tot els infants deixen d'anar a l'escola i, segons la seva capacitat i edat, es posen a treballar, colze amb colze amb els adults, com la cosa més natural del món.

A un nivell més general, es pot dir que nosaltres centrem l'atenció en la persona individual, mentre que ells ho fan en el grup. La lliçó: cada vegada més l'individualisme porta a una pèrdua de la solidaritat. Ara bé, centrar l'atenció en la persona és bàsic per tal de garantir-ne els drets fonamentals. En aquest sentit, també la nostra cosmovisió pot eventualment servir a l'Orient Llunyà, encara que aquí caldria matisar-ho més, com ja he fet en alguna altra ocasió.

Podem parlar d'una recepció de l'espiritualitat de l'Orient Llunyà? Jo crec que sí, i que, a més, es pot il·lustrar amb dades estadístiques. En aquest sentit, per força hem de portar a col·lació dos autors del segle passat que gairebé tots hem llegit: Erich Fromm i Hermann Hesse. Es calcula que dels quaranta llibres de Fromm se n'han venut més de cinquanta milions d'exemplars. Fromm no és, però, l'autor més llegit a Alemanya; l'autor més llegit és Hesse. Fins i tot el seu llibre Siddharta va ser el llibre més llegit del segle passat. En el moment actual aquests dos autors signifiquen molt per al món d'avui, i aquí cal distingir occassio i ratio de la nova vitalitat del seu ideari. Efectivament, l'ocasió per reeditar els llibres de Fromm va ser que l'any 2000 es va complir el centenari del seu naixement; i l'ocasió per reanimar la venda dels llibres de Hesse ha estat que aquest any 2002 es compleix el 125è. aniversari del seu naixement i el quarantè aniversari de la seva mort. Molt més important, però, que aquestes efemèrides, és la raó de l'actualitat del pensament d'aquests dos autors: la nostra època necessita una orientació positiva, per anar més enllà d'una simple protesta contra el militarisme i l'autoritarisme, protesta que, d'altra banda, s'estén cada vegada més.

Fromm i Hesse eren dues personalitats molt diferents -Fromm més equilibrat, Hesse més turmentat-, i a més conreaven gèneres diferents: Eric Fromm va escriure llibres científics, com La por a la llibertat o L'art d'estimar, i Hermann Hesse novel·les, com Siddharta o El llop estepari. Ara bé, aquestes diferències són insignificants si considerem les coincidències de tots dos autors: la seva infantesa en el si de famílies amb un gran bagatge teològic (jueu i pietista, respectivament), la formació en la psicoanàlisi de Freud (amb la posterior superació) i en l'anàlisi marxista de la societat, el profund coneixement de l'espiritualitat del món del budisme (l'Índia, la Xina i el Japó) i la lluita contra la ideologia nazi, que en va determinar l'exili. El més important: la penetració fins als estrats més profunds de la persona. D'altra banda, l'exaltació de la figura del mestre, que trobem en els dos autors, malauradament es perd de manera progressiva entre nosaltres amb l'individualisme exagerat i la demagògia "alumnocèntrica" -permeteu-me el neologisme- que contínuament s'imposa als joves, els quals, però, no es deixen pas enganyar tan fàcilment.

Com que avui el que interessa més no és la teoria, sinó la pràctica, en el capítol IV de l'obra de Fromm "L'art d'estimar" hi trobareu observacions interessants sobre els requisits per a la pràctica de qualsevol art. Així, explica: "La pràctica de qualsevol art té sempre certs requeriments de tipus general, independents completament que aquest art sigui la fusteria, la medicina o l'art d'estimar". Aquests requeriments són: la disciplina, la concentració, la paciència i l'interès evident per l'art que es cultiva. A més, l'autor exposa les dificultats que té l'home modern per poder complir aquestes condicions. Crec que val la pena rellegir tot el llibre, i especialment, atès el moment en què us trobeu, aquest capítol IV.

Fins aquí hem parlat de llibres i, a més, de llibres prou coneguts. Algú es podria preguntar si tot això serveix per a la realitat de la vida. Com que jo no crec que hi hagi aquesta oposició tan radical entre la vida i el llibre, contestaré a aquesta possible pregunta. Ja em disculpareu que em refereixi a una experiència vital meva, però és que, per definició, una experiència vital ha de ser necessàriament pròpia.

Tot va començar el 2 de maig de 1985. Feia dies que no em trobava bé. Els símptomes, però, eren molt difusos, i jo pensava que aviat passarien. A les sis de la tarda encara pensava que podria anar al meu curs de doctorat, que començava a las set. Finalment, però, es va suspendre la sessió. A les tres de la matinada em vaig despertar amb un dolor insuportable a l'abdomen, com si m'hi haguessin clavat una punyalada. Em van portar immediatament a la clínica i em van diagnosticar una pancreatitis aguda, que semblava molt greu. Dies després es va confirmar el diagnòstic. Semblava que les coses no poguessin anar pitjor. No podia ni menjar res ni beure un sol glop d'aigua. Com que l'alimentació era parenteral (a través de la vena), els metges no sabien si podria tolerar-la durant gaire temps. A més, la meva tensió emocional era tan forta que em va aparèixer una úlcera d'estrès, que va sagnar abundantment. Aleshores el metge em va dir: "Si no et tranquil·litzes, t'hauré d'operar i aquí s'acabarà tot". Era, doncs, el moment decisiu, el moment de prendre un decisió, i vaig pensar: "Si de mi depenc, per mi no quedarà. Aguantaré tot el que calgui". I ho vaig portar a la pràctica amb les tècniques de concentració que havia après, agafant aquesta energia que tots portem dins. Al llarg dels tres mesos que vaig passar ingressat vaig perdre 25 quilos, de manera que en sortir de la clínica semblava un d'aquells presoners d'Auswichtz que tots hem vist amb molta llàstima als reportatges. No és un cas aïllat. Després he vist amics, fins i tot companys, lluitar amb admirable dignitat contra la malaltia incurable que finalment els va vèncer. Aquestes paraules volen ser un homenatge al nostre company Albert Calsamiglia, que al cel sigui.

Sense arribar tan lluny, més prosaicament, nosaltres podem pensar ara a mobilitzar l'energia que tots tenim a dins per a la vida quotidiana. Comenceu per practicar la concentració i, si sou capaços de fixar l'atenció en un punt, de continuar pacientment la pràctica dels hàbits de treball que heu adquirit a la Universitat i d'apartar els ulls de les contínues sol·licituds de la societat de consum, que fomenten la dispersió, les vostres possibilitats creixeran exponencialment.

Aquesta modesta lliçó de comiat es podria sintetitzar en les paraules següents: si teniu fe en vosaltres mateixos -amb una estimació realista de les pròpies possibilitats, partint del nosce te ipsum, del coneixement d'un mateix- i agafeu la vostra força interior i la projecteu per realitzar la vostra pròpia vocació, haureu fet un pas decisiu.

Gràcies per la vostra atenció.

Barcelona, 3 de desembre del 2002