Lliçó de graduació de M. Teresa Turell, catedràtica de Lingüística Anglesa de la Universitat Pompeu Fabra.
Acte acadèmic de graduació 2001

Benvolgudes graduades, benvolguts graduats de la promoció del 2001. La meva més cordial enhorabona a tots i a totes.

Avui és un gran dia per a vosaltres; també per a les vostres famílies, però sobretot per a vosaltres. És un dia ple de significats, d'emocions i de símbols. Us esteu llicenciant i graduant oficialment, tot i que alguns de vosaltres ja esteu treballant i d'altres continueu estudiant. També és un gran dia per a la Universitat Pompeu Fabra, ja que amb la culminació dels vostres estudis i la vostra graduació, aquesta universitat s'ha convertit en una institució amb més recursos, i vosaltres n'heu esdevingut el patrimoni humà més valuós, perquè, des de sempre, el puntal més important de tota institució universitària són les persones, com manifestava la nostra rectora, la Dra. M. Rosa Virós, després de la seva elecció. La Universitat Pompeu Fabra ha augmentat el seu patrimoni, ja que s'ha produït una "imbricació" -com passa amb la disposició de les teules que conformen una teulada harmònica- entre els professors i vosaltres, de tal manera que la direccionalitat del binomi professor-ensenyant-alumne-aprenent ha anat quedant difuminada per convertir-se en un continu bidireccional on tots hem après de tots. En la lliçó de comiat de la promoció del 2000, la Dra. Dolors Folch ens parlava del que els llicenciats i graduats s'emporten, que és molt, quan acaben els seus estudis. Avui a mi m'agradaria parlar també del que, en aquest cas vosaltres, ens deixeu.

Coneixements, valors i actituds que, sens dubte, anireu disseminant i conreant al llarg de la vostra pràctica professional i adaptant al món canviant que ens envolta, a la vostra vida en societat. En aquest sentit, doncs, avui també és un gran dia per a la societat, per a la comunitat. I, naturalment, també és un gran dia per a mi; en primer lloc perquè és un honor poder adreçar-me a una audiència tan àmplia en un lloc tan màgic com és el Palau de la Música Catalana i expressar, en una lliçó de comiat adreçada a vosaltres, les meves idees i reflexions com a intel·lectual i universitària. El meu agraïment, doncs, a la rectora i a tot l'equip rectoral per la confiança que han dipositat en mi, i la meva salutació més cordial al president del Consell Social, a la secretària del Consell Interuniversitari de Catalunya, als degans i directors de departaments i estudis, a tots els professors i el personal d'administració i serveis, als familiars, als amics i amigues que ens acompanyen i, sobretot, a vosaltres, els protagonistes solemnes d'aquest acte. L'etimologia de la paraula universitat és oblidada tot sovint, tant per part dels qui romanem de forma estable a la institució -el personal docent i el personal d'administració i serveis- com per part dels estudiants, que només hi passeu una part de la vostra vida; universitat ve d'universitas, que en el discurs dels clàssics connotava universalitat, totalitat, univers; ve d'universal, que també vol dir "plural". No, no estic advocant per una universitat a l'antiga, on tothom ho estudiava tot; l'especialització és necessària, com ho és també la interdisciplinaritat; l'especialització ha estat cabdal per al progrés, però al meu entendre en el futur aquesta especialització no només ha de ser tècnica i tecnològica.

Som una universitat pública, i això vol dir en primer lloc que la institució desenvolupa la seva tasca essencial -la de transmetre coneixements, saber i pràctica professional- a partir dels recursos de la comunitat a la qual ha de retre comptes, i que, per tant, ha d'estar amatent a les seves necessitats; pública també vol dir "oberta", en el sentit que aposta per un coneixement i un saber universals, perquè la ciència no pot ser nacional o estatal; de qualitat i eficient, amb renovació investigadora i innovació docent constants; científica, amb un ús crític i independent del saber i del coneixement que està transmetent, i democràtica, amb la participació de tots els seus membres i l'exercici de la representació orgànica. Malauradament, no sembla pas que la nova Llei estatal d'ordenació universitària, que continuarà endavant malgrat l'oposició de la majoria d'universitats públiques, permeti ser gaire optimista.

En el vostre cas, el nostre desig és que la institució hagi estat capaç d'educar-vos, i no només d'instruir-vos. Educació -o formació, si es vol- no s'ha confondre amb instrucció. Mentre que la instrucció comporta, per als docents, transmetre uns coneixements que permetran als futurs diplomats i llicenciats actuar en àmbits relativament limitats, el repte de l'educació és motivar -fins i tot provocar, diria jo- el desig de saber, i de saber més, perquè el futur graduat pugui reutilitzar aquests coneixements i els recursos disciplinaris i professionals adquirits i els pugui aplicar -més enllà de les receptes- a nous àmbits d'actuació, de tal manera que esdevingui un bon especialista en les matèries estudiades; competitiu en el seu camp, per descomptat, i alhora un individu més solidari i més amatent al progrés -no entès únicament com a avenç tecnològic- i també als reptes econòmics, culturals, ecològics als quals s'enfronta l'ésser humà en aquest nou segle.

Només si hem estat capaços de contribuir a la vostra educació us serà possible recórrer els camins del treball sense sacsejades, atents als canvis d'aquest món complex, que no només obligaran les universitats a revisar la seva oferta acadèmica per fer-la més coherent amb les necessitats de la societat, sinó que també us obligaran a vosaltres mateixos a adaptar-vos a la situació que es crearà quan en el termini de deu o quinze anys moltes de les professions d'ara hauran desaparegut i n'hauran aparegut d'altres de noves.

Sembla que la demanda de la societat s'orienta cap a les noves tecnologies i les professions tècniques, però jo em pregunto: ens podem imaginar el món laboral i la societat del segle XXI exclusivament formats per informàtics i tècnics, sense estudiants i professionals dels diferents camps de les ciències humanes i socials? L'escriptora Doris Lessing es lamentava en aquest mateix sentit en rebre el premi Príncep d'Astúries d'enguany.

Permeteu-me ara que faci una semblança a partir de la meva àrea d'especialització, que és la sociolingüística. Així, de la mateixa manera que us dic que cada cop que desapareix una llengua desapareix una part del patrimoni cultural de la humanitat i una forma de veure el món, també us haig de dir ben clarament que les llengües són eines, meres realitzacions del llenguatge -aquesta capacitat que ens fa humans precisament perquè ens distingeix d'altres espècies-, i que, per tant, el més important no és tant en quina llengua es diu una cosa -que també-, sinó quin és el contingut del missatge, quin efecte es vol produir i quina finalitat es vol assolir quan es parla.

Doncs bé, no oblidem que les noves tecnologies són metodologies, són recursos, són sofisticats mitjans per transmetre informació, però que allò que és realment rellevant per progressar és el contingut i el concepte del que s'informatitza i l'ús que es fa de les troballes científiques, com ara el genoma i la clonació. En aquest sentit, doncs, i de la mateixa manera que la societat de la informació ha estès l'ús de les noves tecnologies a totes les ciències humanes i socials, queda palesa la necessitat d'integrar perspectives humanístiques, socials i ètiques als camps de les ciències exactes i tècniques, als plans d'estudis impartits i a les línies de recerca desenvolupades dins l'àmbit universitari.

Quan jo em vaig llicenciar, en plena dictadura franquista, no era usual celebrar actes solemnes com aquest acte de graduació. La universitat dels meus primers anys, primer com a estudiant, tot just després del maig francès, i després com a professora, era una universitat de resistència, més de lluita per les llibertats de pensament, d'expressió, de càtedra que no pas de producció científica, tot i que aquesta tampoc no es va aturar mai. Això no obstant, crec que es pot establir un cert paral·lelisme entre aquell període i el que us ha tocat viure a vosaltres, la promoció del 2001. En el meu temps es pressentien dos grans canvis: el final de la dictadura i l'arribada de la democràcia.

L'acabament dels vostres estudis també s'esdevé en un període de grans canvis, que s'estan gestant des de fa uns anys; és un període internacionalment marcat per la revolucionària societat de la informació, equiparable a qualsevol altra revolució històrica i de la qual encara no copsem les repercussions socials; i és, també, un període caracteritzat per la globalització i els fonamentalismes.

La reflexió a l'entorn d'aquests dos fenòmens voldria fer-la en qualitat de lingüista, ja que la lingüística -disciplina que aspira a ser una professió, com escriu el meu col·lega Jesús Tusón en el seu suggestiu llibre De profesión, lingüista- m'apassiona tant com la docència, i també voldria fer aquesta reflexió a partir de la formulació de dos desitjos, que són alhora consells, per a la vostra futura vida professional i personal.

Sigueu ben pensants, en el sentit de bons pensadors. La societat que us ha tocat viure llança missatges i pautes de globalització, que els seus defensors emmarquen en la diagnosi global i en l'extensió dels mitjans econòmics, tècnics i tecnològics urbe et orbi. Això no obstant, ara mateix sembla que hem de donar la raó als seus detractors, ja que més que globalització, entesa com a universalització del benestar i dels drets humans, les actuacions dels polítics i de les multinacionals més aviat connoten uniformització, competitivitat i individualisme, cosa que sembla indicar que es globalitzarà perquè els més rics, o els mitjanament rics, continuïn enriquint-se, i es condemnarà insolidàriament els sectors més pobres dels països pobres a la més absoluta pobresa i a la renúncia dels drets humans més elementals, i en molts casos, de la vida. I com ja hem pogut constatar, aquestes situacions de discriminació i de desesperança són aprofitades i enarborades pels diversos fonamentalismes. Però penseu que de fonamentalismes n'hi ha tants com individus o grups socials, que en l'exercici del seu poder i control basen la seva existència i la seva actuació política en la lloança i la bondat d'ells mateixos o del seu grup i en la minorització d'altres persones, grups o pobles. I recordeu que les armes més eficaces per velar la ment dels pobles són la religió i el patriotisme, com manifestava no fa pas gaire l'escriptora egípcia Nawal Al Saadawi. Amb tot, la realitat que ens envolta evidencia diversitat, multilingüisme, mestissatge, i aquesta constatació ha de permetre reconduir el futur cap a la interculturalitat, com a premissa per a la convivència i la pau.

Sigueu ben parlats: recordeu que el llenguatge humà, contràriament al que passa amb els sistemes comunicatius d'altres espècies, és una capacitat lligada al pensament. A més a més, el llenguatge és una capacitat innata, la qual cosa vol dir que qualsevol infant de qualsevol país, hagi nascut on hagi nascut, pot aprendre qualsevol llengua del món. I la nostra llengua ens identifica com a individus i ens marca com a membres d'una comunitat de parla. D'altra banda, el llenguatge travessa la majoria d'activitats humanes: la feina, les relacions, l'amor; a través del llenguatge ho fem tot: estimar, però també odiar; afalagar, però també ofendre; respectar, però també discriminar; ser objectius, però també manipular.

El meu desig és que la vostra modalitat de discurs i la vostra activitat lingüística serveixi per transmetre els valors adquirits a la Universitat, cadascun de vosaltres des del vostre lloc de treball o estudi: els juristes, quan formalitzeu la defensa com a advocats i les decisions judicials com a jutges o magistrats; els comunicadors audiovisuals i els periodistes, quan actueu per conformar l'opinió pública; els historiadors, els filòsofs i els filòlegs, quan divulgueu sota la perspectiva de la contingència històrica i la relativitat lingüística; els traductors, quan interpreteu el text de sortida i en traslladeu el significat al text d'arribada en la forma lingüística més adient, exercitant, si cal, la traducció creativa; i els graduats en Relacions Laborals, quan hàgiu de negociar i d'arribar a un consens amb els diversos agents implicats en el món laboral. Ara, gairebé per acabar, permeteu-me que utilitzi les sàvies i poètiques paraules d'uns poetes del món d'avui, manllevant, de les cançons Cúidate i Dicen que dicen, del grup La Oreja de Van Gogh, les paraules següents: "Llena dos copas de recuerdos de historias", d'històries viscudes a la Universitat Pompeu Fabra, i:

"Caer está permitido 
Levantarse es una obligación 
Detrás del número cero 
La luz ya no se apagó 
Más allá del uno de enero 
Y con la vista puesta atrás 
Te verás en un espejo 
Con tu futuro detrás".

No us deixeu manipular, mantingueu sempre l'objectivitat, cultiveu el dolorós privilegi del voler continuar sabent que us ha atorgat el vostre pas per aquesta universitat, encara que la lucidesa de conèixer la realitat us faci mal.

Que us acompanyin la sort, la saviesa -com deia Tennyson, el controvertit poeta anglès del segle XIX: "Knowledge comes, but wisdom lingers" ("El saber arriba, però la saviesa es queda")-; que us acompanyin també l'honestedat, l'objectivitat, l'eficàcia, la tolerància. Nosaltres ja ens donem per satisfets si hem sabut provocar en vosaltres el desig de saber, el desig de voler continuar sabent. I deixeu-me que ho repeteixi un cop més: per aquesta raó, sou, i sereu, el nostre patrimoni més valuós.

Barcelona, 3 de desembre del 2001