Lliçó de comiat de Dolors Folch, professora titular d’universitat d’Història Antiga de la Universitat Pompeu Fabra.
Acte acadèmic de graduació 2000

Durant quatre anys, nosaltres, els professors, hem compartit amb vosaltres, els estudiants que avui us gradueu, l’ofici d’aprendre en aquest espai lliure i ordenat que és la Universitat. És cert que ens hem mogut a nivells diferents, però també ho és que hem estat essencialment col·legues en l’afany d’aprenentatge. Cap generació és igual del tot a una altra, i la vostra, la dels que us gradueu l’any 2000, ha contribuït a perfilar la pràctica docent dels vostres professors, definint inquietuds i orientant interessos. La Universitat que avui deixeu no és idèntica a aquella en la qual vau ingressar: ara és una mica responsabilitat vostra.

Aquest període que avui es tanca no és un simple episodi de la vostra vida, un esdeveniment secundari com tants n’hi ha. Darrera deixeu una etapa de la vostra existència, és a dir un fragment significatiu de la vostra trajectòria personal, que vau triar de forma deliberada i que, en acabar-se, us obre, al seu torn, l’etapa següent. Aquest període universitari ha estat d’intens aprenentatge, però per la seva mateixa característica d’etapa ha estat també per vosaltres un llarg compàs d’espera: d’això n’heu anat prenent consciència, cada cop més intensament, com més us acostàveu al final dels vostres estudis. Ara us sentiu alliberats, i plens d’empenta per encetar una nova etapa, per seguir cap endavant en el camí de la vostra realització personal: ha arribat el dia de passar full i sortir d’aquest univers protector, d’aquest món de dies pautats, de programes definits, de pràctiques organitzades, d’aquest món en el qual múltiples indicadors us permetien saber en tot moment què duria a l’èxit i què al fracàs.

La graduació acaba amb tot això. Una part de vosaltres fareu estudis de postgrau, seguireu un tercer cicle o fareu un doctorat. Seguirem sent col·legues, i benvinguts sigueu des d’ara a la nostra comunitat d’aprenents de per vida. Una bona part de vosaltres, però, anheleu posar en pràctica el que heu après, és a dir, treballar. I contempleu amb il·lusió la liquidació definitiva de molts dels aspectes de l’etapa que ara tanqueu: no tornareu a nedar en fotocòpies, ja no copiareu més muntanyes d’apunts amb aquell zel monàstic, mai més passareu hores contemplant professors com parlen, amb noves cares, nous temes i nous companys a cada plec de l’horari; s’haurà acabat allò de cobrir tanta gent de crítiques de forma tan impune, i mai més sabreu amb tanta exactitud quina valoració mereixen els vostres afanys: s’hauran acabat els exàmens i les notes i, amb elles, s’esvairà un món de certeses. És cert que la vida us donarà aprovats i suspesos, però no els veureu venir a mesos vista, ja no hi haurà revisió d’exàmens, la major part dels problemes els haureu de resoldre en una convocatòria única, s’hauran acabat els setembres i mai més podreu demanar cinquenes convocatòries.

Sigui quin sigui el camí que seguiu, però, m’agradaria fer un breu inventari del que us emporteu: al cap i a la fi, quan s’acaba una etapa, és a dir, un fragment de marxa, és bo recapacitar sobre quines han estat les adquisicions de l’itinerari recorregut. Segur que durant aquests quatre anys heu après un munt de coses: dels professors, de la casa, dels companys. No tinc dubtes que heu adquirit la formació bàsica per exercir una professió. Els uns heu après un ofici, altres us emporteu un bagatge de cultura general, i altres les bases teòriques que la pràctica us ensenyarà a aplicar. Tots us emporteu un bagatge genèric que us permetrà incorporar-vos al vostre àmbit professional: compteu ara amb una base inicial àmplia sobre la qual podreu construir la vostra especialització. Durant aquests primers quatre anys hem plantat l’arbre de la vostra formació intel·lectual i professional i l’hem protegit per fer-lo créixer: d’ara endavant l’haureu de podar si voleu que fructifiqui millor una branca; haureu de concentrar tots els vostres esforços per especialitzar-vos en una línia que haureu de definir cada cop amb més precisió.

Però m’agradaria pensar que no només heu adquirit les eines que us faran possible arribar a ser professionals altament qualificats i que sortiu d’aquí amb uns hàbits intel·lectuals educats, sent capaços d’ordenar el vostre temps i les vostres idees, amb la capacitat de concentració entrenada, amb l’hàbit de sotmetre el vostre treball a una avaluació continuada, amb la disciplina necessària per plegar-vos a la inexorabilitat dels terminis, amb la capacitat de manifestar aprovació o desacord de forma ponderada, i amb la pràctica d’examinar els detalls amb precisió extrema i visió de conjunt.

Sé prou que aquest col·lectiu que ara m’escolta és la suma de molts individus i que no tots heu aprofitat igual el temps que acabeu de gastar. Però vull deixar molt clar el que podíeu haver fet, perquè alguns de vosaltres ho heu aconseguit amb escreix i perquè, finalment, tots vosaltres esteu en situació de poder-ho assolir, ja que teniu els instruments per aconseguir-ho. Ara teniu una idea del que cal fer per seguir-vos formant al llarg de tota la vostra vida, de la mateixa manera que nosaltres tenim una idea de com hauria de funcionar la Universitat: és aquesta idea, per molta distància que hi hagi amb la realitat, la que ens protegirà contra la paràlisi de l’anàlisi, que és premissa segura del més rotund fracàs.

Durant la vostra etapa universitària heu anat interioritzant uns hàbits que ara no podeu defugir. Heu passat moltes hores aprenent a pensar i escriure de forma clara i efectiva. Us n’aneu avui amb un feix de conceptes nous que aquests quatre anys us han ensenyat a esmolar i perfilar. No em refereixo a l’argot propi del vostre àmbit professional, el que permet mantenir una conversa especialitzada en el seu ram, que això cada professió té el seu i resulta molt críptic per a totes les altres. Em refereixo a aquell domini de les paraules que permet afinar els conceptes, matisar les idees, discutir amb precisió: és a dir, mantenir la mena de conversa culta que educa els que hi participen, la que permet veritablement dialogar. Recordeu sempre que sense diàleg, sense la capacitat d’anar afinant i modificant conceptes al llarg d’una discussió, no hi pot haver tolerància envers l’altre i sense tolerància no hi ha civilització possible.

Una part del vostre aprenentatge ha consistit també a aprendre a llegir, a valorar de forma crítica i diferenciada llibres i articles, a assumir que la vostra curiositat es pot satisfer també en el text escrit, a aprendre que un bon llibre pot ser un mestre excel·lent. Diuen que som el que mengem, però també som el que llegim: ara teniu el bagatge necessari per ser uns bons lectors, per poder arribar a ser, en definitiva, persones autènticament cultivades. No oblideu mai que la intel·ligència es cultiva: com més grans us feu més responsables sereu de la vostra capacitat intel·lectual.

Confio també que alguna classe, algun seminari, us hagi resultat realment estimulant; que alguna vegada hagueu posat totes les vostres capacitats intel·lectuals en tensió i hagueu gaudit tant amb aquest exercici com per tenir-ne un excel·lent record. Inculcar als joves l’amor per l’estudi en si mateix és per als professors la més entranyable de les causes perdudes, però hauríeu de guardar per sempre el record del plaer que es pot treure de la progressió intel·lectual.

Espero també que sortiu de la Universitat menys provincians del que hi vau entrar, i que sigueu menys ignorants de les altres cultures i de les altres èpoques, de les altres veus i els altres àmbits que conformen el calidoscopi de la raça humana. La Universitat, com el seu nom indica, té una pretensió d’universalitat que us hem mirat de transmetre.

Confio, doncs, que, a part del vostre ofici, hagueu après també a parlar, pensar i llegir, a gaudir del treball intel·lectual i a mirar el vostre món des de l’altre cantó del mirall. Però això és només una esperança que tinc. Tinc per contra la certesa que us emporteu amb vosaltres molts més coneixements dels que us penseu. Bona part del que us hem ensenyat ho heu oblidat del tot a hores d’ara. Però heu après moltes més coses que aquelles que heu oblidat. Al llarg d’aquests anys us hem estat enviant una gran quantitat de cartes a la bústia de la vostra memòria i allí segueixen estant. Vés a saber quan les obrireu, vés a saber fins i tot quan us n’adonareu que les teniu, però la nostra tasca no seria res si al llarg dels anys no se us anés desplegant la formació que esperem haver-vos transmès. Penseu sempre que la informació amb què us hem aclaparat, la que ha generat muntanyes de fotocòpies i aquell gavadal d’apunts amb subratllats tricolors, no era més que l’embolcall del que era realment bàsic, és a dir, la vostra formació; és a dir, allò que heu interioritzat de forma crítica. No us sàpiguen greu la quantitat d’hores que heu dedicat a aprendre allò que ja ara heu oblidat: l’ombra del coneixement perdut protegirà els hàbits intel·lectuals que heu adquirit. L’essencial, com diria el Petit Príncep, no és mai visible pels ulls.

Confio també que hagueu après una certa quantitat de coses inútils. I no vull pas dir amb això coses fútils o banals. Vull dir coses veritablement inútils en el ple sentit de la paraula, és a dir, desproveïdes de moment de tota utilitat coneguda. Tothom sap la utilitat del que és útil, i com que això és el que aprèn tothom a tot arreu, al final esdevé un coneixement necessari però que en cap cas aporta un element diferencial als qui el tenen. El que ara creieu inútil, per contra, us pot donar una capacitat altament competitiva en el món canviant en què viureu. La rapidesa amb què progressa el coneixement aquests darrers anys fa que una gran part dels fets i de les teories que heu après hagin quedat ja antiquades. Vosaltres heu canviat sens dubte en aquests quatre anys, però el món ha canviat encara molt més que vosaltres, i nosaltres hem mirat d’educar-vos per tal que pugueu contribuir als canvis. Això que ara no serveix per res no tardarà a convertir-se en allò que no se sap per què serveix: després ja només caldrà trobar la forma de fer-ho servir.

Fins aquí he intentat donar-vos consciència d’allò que us emporteu, del bagatge secret que heu acumulat en aquests quatre anys. Confio que un cop hagueu oblidat tot el que heu après, la vostra memòria us comenci a proporcionar dividends de fons, i contribueixi a qualificar-vos per a feines més creatives que rutinàries, a capacitar-vos per a treballs en els quals pugueu fer una autèntica aportació personal, que contribueixi a deixar una mica d’empremta del vostre pas per la Terra.

Però no vull acabar sense donar-vos les gràcies per allò que vosaltres ens heu ensenyat. El contacte amb la vostra joventut, curiositat, energia, sentit de l’humor i esperit crític és l’estímul que empeny el treball dels professors. Per molts coneixements que tinguem els professors, de res no ens servirien si no sabéssim entendre què és el que vosaltres enteneu, si no sabéssim aprendre de vosaltres quins elements de les velles disciplines resulten estimulants i quins remots: la constant renovació del món universitari és una tasca de tots i només la podem dur a terme quan, com ha estat el cas amb vosaltres, els canals del diàleg crític entre col·legues en l’aprenentatge, és a dir, estudiants i professors, es mantenen fluids i oberts.

Però el meu agraïment va més enllà. Al llarg d’aquests quatre anys nosaltres, els professors, hem fet el possible per entendre quins eren els vostres interessos, amb quins problemes ensopegàveu, quines dificultats entorpien el vostre progrés. Estic convençuda que us hem tractat amb respecte i ara us vull agrair que ens hagueu pagat amb la mateixa moneda. En un món tan trasbalsat com és avui en dia el de l’ensenyament, aquest record compartit de tolerància mútua i de convivència educada, aquest haver après a dialogar i conviure en un clima de respecte i tolerància, és sens dubte una vivència civilitzadora que ens acompanyarà a tots, a la vostra promoció del 2000 i als professors que hem tingut la sort de treballar amb vosaltres.

A reveure doncs, i deixeu-me desitjar-vos que, a part del bagatge que us emporteu de la vostra etapa universitària, us acompanyin per sempre la salut, el seny i la sort.

Barcelona, 4 de desembre del 2000