Lliçó de graduació de Josep M. Casasús, catedràtic de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra.
Acte acadèmic de graduació 2000

Bona tarda a tots.

La meva salutació inicial és per a tothom però les breus paraules de la lliçó de comiat que pertoca pronunciar a un professor van adreçades especialment a vosaltres, els que avui rebeu els diplomes de graduació. I les iniciaré amb un enunciat sorprenent que, malgrat la seva forma enunciativa de "mala notícia", res no té a veure amb les notícies negatives que, inevitablement i a contracor, ens toca difondre als periodistes. Us ho haig de dir. Ho sento molt, amigues i amics: "Avui no acabeu els estudis".

Aquesta afirmació paradoxal, paradoxal perquè sent negativa està plena de sentit positiu, tal com descobrireu, la va pronunciar en aquesta mateixa sala del Palau de la Música Catalana, ara fa justament dos anys, un mestre que ens ha deixat, dissortadament, per sempre, fa només uns mesos. És una citació del doctor Albert Calsamiglia, catedràtic de Filosofia del Dret de la nostra Universitat, un professor especialment proper, doncs, a aquelles i aquells que avui us llicencieu en Dret, però molt estimat per tota la comunitat acadèmica fabriana.

Albert Calsamiglia va pronunciar aquí, una tarda com la d'avui, la del 2 de desembre del 1998, les següents paraules, que les voldria fer vives en el nostre record emocionat vers la persona que ens ha deixat massa d'hora:

Deia ell: "Avui no acabeu els estudis. M'atreviria a dir que mai no s'acaben, els estudis, si és que som prou ambiciosos per voler donar a la societat allò que més ens demana: que siguem una generació que contribueixi, des de les seves professions, a millorar el món en què vivim".

Fins aquí les paraules de l'enyorat Albert Calsamiglia.

De bell antuvi, vaig entendre que només podia correspondre dignament a l'honor que el rector i la Comissió de Govern m'havien confiat d'impartir aquesta lliçó de comiat expressant amb paraules d'Albert Calsamiglia un tret essencial de l'esperit fundacional i de l'impuls de progrés de la Fabra, justament quan enguany s'escau el desè aniversari de l'inici de les primeres activitats acadèmiques.

Mai no s'acaben els estudis, certament, perquè per damunt de la transmissió de coneixements i del conreu de la ciència, a la nostra Universitat, com sempre recalca, amb raó, el rector fundador, Enric Argullol, hi dominen el propòsit, la voluntat i l'esforç de formar ciutadans.

Cal dir que vosaltres, aquelles i aquells que avui celebreu l'acabament de les vostres respectives carreres, ens heu donat i ens doneu també lliçons de ciutadania responsable i solidària.

Des d'ara, però, aquelles i aquells que us hem acompanyat, amb errors i amb encerts, durant aquests anys de formació, esperem rebre lliçons constants en el diàleg que sens dubte contribuireu a mantenir entre la Universitat i la societat a la qual servireu com a professionals.

Quines lliçons compartides, intangibles, fora de programa, hem rebut tots plegats, vosaltres, i nosaltres les persones que impartim docència aquí?

La primera de totes, la més elemental, i sovint més oblidada com a font de formació, és el diàleg. El diàleg com a fonament i com a exercici de la consciència crítica de la Universitat.

El professor Francesc Noy, qui també va estar vinculat als inicis de la Fabra, tenia penjat en el seu despatx de director de La Vanguardia un rètol amb un aforisme de Voltaire. Deia així: "Tots els gèneres són bons, llevat del gènere enutjós". I ens comentava sovint després de llegir-lo: "El diàleg és un bon gènere acadèmic".

Diàleg i estudi són complementaris en l'ensenyament i en la formació integral de les persones. És cert, com va escriure el poeta i professor José María Valverde que "els llibres donen allò que la vida ens nega". Però també ho és de cert, en paraules de Michel de Montaigne, el príncep dels assagistes, paraules sovint citades pel periodista Josep Pla, que el diàleg i la discussió, el debat i la crítica, enriqueixen la lectura.

Estic segur que tots vosaltres haureu també après moltes coses en aquestes lliçons espontànies que es produeixen també més enllà de les classes teòriques i pràctiques que us hem donat, i ens hem donat mútuament, els uns als altres.

És una de les grandeses singulars de la universitat. La formació a les aules i fora d'elles ha estat sempre una grandesa específica de la universitat entesa com una institució que, com la premsa, en un sentit ampli (aquell sentit que inclou els llibres i els periòdics), va contribuir a esquinçar els vels de l'obscurantisme medieval a l'alba dels temps moderns.

És cert que alguns dels coneixements teòrics que heu après a les aules i a les biblioteques es podien aprendre a casa, treballant mentre s'escolta un "disc compacte" de Mozart, de Mhaler, d'Alejandro Sanz, d'U2 o de Mannaá.

És cert que algunes de les habilitats i de les aptituds adquirides o potenciades a les classes pràctiques de dret, polítiques, relacions laborals, gestió i administració públiques, o en els laboratoris de traducció, o en els tallers de premsa, Internet, ràdio i televisió, es poden experimentar en un lloc de treball, com passava abans amb les tradicionals formes d'aprenentatge gremial.

És cert que mitjançant Internet podem comunicar-nos a distància, accedir a missatges, veure notes o passar-nos apunts.

Tot això és cert. Però només a la Universitat, amb la participació personal i directa, s'aprèn a parlar i a enraonar, en un intercanvi intel·lectual i emocional insubstituïble. Només a la universitat, principalment, es pot aprendre a discutir, a discrepar, a argumentar, a consensuar, tant a l'aula, com a la biblioteca, en els passadissos o en el bar, abans i després de les classes i en les estones de repòs i de lleure.

El diàleg generós i obert, però, seria eixorc sense la formació sistemàtica i la tasca rigorosa del professorat.

La combinació de mètode científic i de diàleg lliure en el contacte personal de professors i alumnes fa que la institució universitària sigui única i insubstituïble com espai humà per a l'estudi, la recerca i la formació en els valors de la civilitat i de la democràcia.

Penseu, però, que ara comenceu una nova etapa de formació permanent i d'estudi constant en la qual no tindreu tantes oportunitats d'exercir la crítica lliure, generosa, franca i desinteressada.

És, repeteixo, una de les grandeses de la Universitat, aquell tret que fa dels universitaris uns privilegiats. No tindreu des d'ara tantes oportunitats d'expressar-vos sense embuts, però precisament per això reeixireu com a ciutadans si en les vostres responsabilitats de professionals universitaris manteniu viva la tensió ètica i solidària, i si podeu mantenir amb coratge el tarannà d'innovació i de renovació que heu pogut desvetllar en aquests anys d'estudiants universitaris.

Ja sé que en molts moments d'aquest final de carrera us pesen, amb major o menor pressió, els dubtes sobre el vostre futur professional individual. No us ha de fer por aquest futur si heu fet els estudis que més us agradaven d'antuvi, o aquells que heu après a estimar en el vostre pas per la Universitat, malgrat que inicialment la vostra motivació fos tèbia.

També en aquest ordre de coses esperem, els qui restem aquí, unes bones lliçons de tots vosaltres.

La principal d'aquestes lliçons que volem rebre és la de copsar si hem estat encertats en la vostra preparació universitària: en la transmissió de coneixements i, sobretot, en els valors de la ciutadania.

Però també en la necessària promoció de la recerca, objectiu en el qual heu de potenciar la vostra participació com a professionals que treballareu en les empreses i en les institucions.

Des de la vostra respectiva posició en el món professional podeu ajudar a reforçar els ponts entre la Universitat i les empreses, ponts que facilitin la innovació en el sentit que recordava, en un article publicat el 3 de setembre de 1998, el professor Ernest Lluch, assassinat fa pocs dies quan tornava a casa seva un cop acabades les seves classes.

Deia Lluch en aquest article: "El per què les nostres empreses no estimulen la innovació és un element essencial que cal analitzar. Si la recerca en el sector públic - que tendeix a ser bàsica - no va acompanyada de la recerca empresarial - que tendeix a ser aplicada - el resultat és una fallida".

Aquesta darrera citació és avinent pel seu missatge a favor del progrés científic, social i econòmic. Però també l'he aportada com un modest homenatge implícit al sacrifici d'Ernest Lluch per la llibertat, la pau, el diàleg i el progrés en el nostre compromís com a ciutadans.

Per molts anys, amics i amigues, fabrians i fabrianes. La meva enhorabona a vosaltres. I als vostres pares i familiars que avui també es graduen, com a pares d'estudiants, amb tots vosaltres.

Barcelona, 4 de desembre del 2000