Lliçó de graduació de Jaume Garcia Vilar, catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat Pompeu Fabra.
Acte acadèmic de graduació 1999

Excel·lentíssim i Magnífic Rector, Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, Honorable President del Consell Social, senyores, senyors, graduades i graduats.

És un privilegi i un honor per a mi disposar de l’oportunitat d’impartir la lliçó de comiat a les recents promocions de graduats dels Estudis de Ciències Polítiques i Gestió Pública, de l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials i de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat Pompeu Fabra, precisament en el moment en què la nostra universitat celebra el desè aniversari de la seva creació.

En un moment en el què el compte enrere cap al 2000, aquesta caiguda sistemàtica dels fulls del calendari, està present d’una forma o altra en el dia a dia de tots nosaltres, em sembla oportú recordar que la nostra és una universitat jove, creada avui fa 3.466 dies, que pretén entrar en l’any 2000 —defugiré ara el debat sobre el moment del canvi de segle— sumant, fent un compte endavant, per tal de donar complida i adequada resposta als objectius i plantejaments inicials que en van marcar les primeres etapes i que continuen presents en allò fonamental en l’actualitat. Algú, no sé si anònim, els va batejar molt encertadament com “els principis del polvorí”, en referència al nom de la sala on van tenir lloc les primeres reunions de treball conjuntes de tots aquells que vam tenir l’oportunitat de participar en el desenvolupament d’aquesta universitat des del seu inici.

De fet, actes com el d’avui, la graduació d’una nova promoció de llicenciats i diplomats, són exemple i evidència del fet que tots els còmplices d’aquesta aventura —estudiants, personal d’administració i serveis i professors— estem fent un ús correcte i satisfactori dels mitjans que la societat, a la qual com a universitat pública ens devem, ha posat a la nostra disposició. El rendiment acadèmic de les diferents promocions que han passat pels nostres centres i estudis ha respost fins ara, i ho continuarà fent, a l’esforç i a les expectatives de la societat envers la nostra universitat.

Sense cap mena de dubte, aquesta és per a mi la lliçó més difícil d’impartir, ja que tothom espera, en especial vosaltres els graduats, alguna cosa diferent de la que habitualment han estat les lliçons de les diferentes assignatures de la vostra titulació. Probablement espereu escoltar en aquests pocs minuts un missatge de futur que lligui les experiències viscudes en aquesta primera etapa a la nostra universitat amb les expectatives que se us acaben d’obrir o que estan a punt de fer-ho com a professionals i com a persones.

Però, graduades i graduats, de fet col·legues, per a algú acostumat a parlar de contrastos d’hipòtesis, de mètodes d’estimació o de correlacions, per no esmentar conceptes amb noms més peculiars com l’heteroscedasticitat o la màxima versemblança, és difícil poder escapar a la temptació de recórrer als conceptes i als continguts que li són més familiars a l’hora de tractar de transmetre un missatge.

És per això que, tal i com anunciava el conductor d’aquest acte, aquesta lliçó prendrà com a referent algunes de les propietats que desitjablement haurien de complir els estimadors en estadística i econometria: no ser esbiaixats, ser consistents i ser eficients; però tractant-les de manera diferent de com els que avui us gradueu les heu vist al llarg dels vostres estudis.

Recordeu que recorrem a utilitzar estimadors quan volem aproximar, a partir d’un conjunt d’observacions, alguna cosa (un paràmetre) desconeguda, considerant un conjunt de propietats relacionades amb aquests que ens interessa que es compleixin. Per exemple, volem que no siguin esbiaixats, és a dir, que si poguéssim disposar de moltes realitzacions d’aquests (de moltes estimacions), la mitjana d’aquestes hauria de coincidir amb el valor vertader del paràmetre.

Jo us demanaria que actueu sempre de manera no esbiaixada. Que allò que acabeu fent o decidint sigui el més proper possible a allò que honradament considereu correcte. Que si teniu l’oportunitat o l’obligació de repetir-ho no us desvieu del que hàgiu fet abans més enllà de les diferències que es poden produir per factors circumstancials que envoltin la vostra acció o decisió. Factors que de vegades poden comportar diferències importants. De manera, però, que al final la mitjana de les vostres actuacions o decisions coincideixi amb allò que considereu correcte i que bona part dels canvis que es poden donar entre una actuació i una altra de repetida responguin majoritàriament a la vocació d’apropar-vos al valor vertader, a allò que considereu correcte.

La consistència és una altra propietat desitjable dels estimadors que de vegades —possiblement ho heu experimentat— es confon amb el fet de ser no esbiaixat. Com a propietat estadística cal entendre-la en el sentit que garantim que el procediment (l’estimador) emprat coincideixi amb el valor vertader si disposem de la màxima informació, és a dir, d’infinites observacions.

És curiós, però aparentment aquest concepte té poca relació amb el que trobem si busquem l’entrada consistència en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, l’eminent enginyer de la nostra llengua que dóna nom a la nostra universitat. Així, consistència es defineix com “solidesa, fermesa, coherència entre les parts d’una cosa”, i apareix com a exemple d’utilització figurada la frase: “És un home sense consistència”.

Sigueu, doncs, dones i homes consistents. Que, tal com indica la definició abans esmentada, totes les vostres actuacions, com a part d’un tot, siguin coherents, fermes i sòlides. Que siguin coherents amb tot allò que honradament considereu correcte. La vostra credibilitat, aquest concepte tan utilitzat ara en diferents àmbits, depèn a la llarga més de la vostra coherència que no pas d’accions aïllades. Que les vostres actuacions siguin fermes quant a la convicció amb què procediu —la consistència requereix el ple convenciment respecte a allò que s’està fent. Que siguin sòlides, en la mesura en què sempre estiguin basades en tota la informació que tingueu a la vostra disposició o al vostre abast, tant si és objectiva com subjectiva, ja que no podem deixar de banda els judicis de valor en el nostre dia a dia. Això us caracteritzarà com a bons professionals.

Les dues propietats de què hem parlat fins ara, l’absència de biaix i la consistència, tenen a veure amb diferents formes de garantir que allò que aproximem mitjançant un estimador s’aproxima al valor vertader, que és desconegut. Però, com sabeu, en estadística i econometria ens preocupa un altre aspecte: l’eficiència. L’eficiència té a veure amb fins a quin punt serien diferents les estimacions en el cas que poguéssim tenir-ne moltes, essent desitjable que les diferències (la dispersió) fossin les menys possibles.

De nou, aquest és un concepte estadístic amb connotacions diferents de les que té, per exemple, en l’àmbit econòmic, o de les que trobem en l’entrada eficient en el Diccionari general de llengua catalana, segons el qual és eficient allò “que produeix realment un efecte”.

Procureu ser eficients. Actueu de manera similar en les mateixes circumstàncies bàsiques, ja que la credibilitat que abans esmentava no depèn només de la coherència de les vostres actuacions, sinó també d’aquesta manera d’entendre l’eficiència. L’eficiència així entesa només cal considerar-la si prèviament s’ha actuat de manera no esbiaxada i consistent, és a dir, tendint a allò que honradament un considera correcte.

Però, al mateix temps, procureu sempre que tot allò que feu produeixi realment un efecte. Lluiteu per no avorrir, ni avorrir-vos, amb les vostres actuacions, sempre amb un profund respecte per tot allò que s’hagi fet abans en el mateix àmbit. L’avorriment que pugueu generar a tercers dependrà del valor afegit de les vostres actuacions i contribucions. Per produir un efecte, per no avorrir, cal ser competent, però també cal conèixer quines han estat les actuacions seguides en el passat per d’altres.

En la consideració que hem fet d’aquestes tres propietats dels estimadors —no esbiaixats, consistents i eficients— en l’àmbit de les vostres actuacions futures, sempre hi ha estat present un comú denominador: la contínua referència a allò que honradament considereu correcte. Però l’honradesa no és una qualitat que caracteritzi els estimadors, que són freds, que no tenen sentiments que condicionin els seus efectes. En canvi, sí que és una qualitat que hauria de presidir les vostres actuacions tant en el terreny personal com en el terreny professional.

Recorrent de nou al Diccionari general de la llengua catalana, l’honradesa és la “qualitat d’honrat”. I honrat significa “que no fa accions dolentes, especialment actes deslleials, furts, enganys”. Antigament aquest era un tractament donat als prohoms de ciutats i viles.

Sigueu honrats no només a l’hora de definir allò que considereu correcte, sinó també en les vostres actuacions, en la vostra forma de procedir. Encara que ens movem en un món marcadament, i m’atreviria a dir descaradament competitiu, i tot i sabent que alguns possiblement discreparan de la meva opinió, cal que prevalgui sobre qualsevol altra consideració el fer les coses bé, és a dir, de manera consistent i no esbiaixada, i fer-les de manera honrada, de tal manera que estigueu satisfets amb vosaltres mateixos, no per comparació amb terceres persones, sinó exclusivament pel que heu fet. Que, sobretot, quan penseu en terceres persones ho feu més en termes de solidaritat que no pas de competència. La primera, la solidaritat, us enriquirà com a persones. La segona, la competència, si s’entén de manera incorrecta, us cremarà i a la llarga us generarà insatisfaccions.

Ser honrat i lluitar per no avorrir són dos elements que hem introduït que escapen a la fredor de les tècniques quantitatives. Un i altre han d’acompanyar les altres qualitats que hem importat de les propietats dels estimadors en estadística i econometria. Aquests dos elements em porten a pensar en una frase:

“NOMÉS VAL LA PENA VIURE PER VIURE”

Per viure cal ser consistent i eficient, però per omplir de contingut el que fem cal que siguem honrats en l’elecció de què fem i de com ho fem.

La frase anterior, que he agafat prestada, sintetitza el que d’una manera diferent, espero que no massa avorrida, però sí sincerament honrada, ha estat el missatge que per la meva part he intentat fer-vos arribar amb aquesta lliçó de comiat, i que queda expressat en el seu mateix títol: consistència, eficiència i ..., sobretot, honradesa.

Moltes gràcies.

Palau de la Música Catalana

14 de desembre de 1999